Estimades amigues, m’haureu de perdonar que no us hagi escrit res de la nit de dimarts i potser pensareu que a hores d’ara no caldria. L’oportunitat és determinant. Quin sentit té, per exemple, felicitar pel sant o per l’aniversari quan ja fa temps que ha passat? Doncs en aquest escrit de la nostra festa al Barn passa el mateix. Tot i així deixeu que em justifiqui.
Ahir vaig estar fora tot el dia. Vaig marxar de casa de bon matí (bé, tampoc no cal exagerar, a les deu del matí) i vaig tornar de negra nit (a les deu del vespre, Déu ni dó). I sigui per l’estona de conduir, per les passejades diguem-ne turístiques, o pel trencament de la rutina diària, estava cansat, sense esma per posar-me a escriure.
També us he de confessar que no estic passant la millor temporada de la meva vida en quant a il·lusió i a motivació. A vegades, sigui perquè la grip (pulmonar o emocional) m’ha deixat una tendència depressiva, sigui perquè tothom té dalts i baixos, sigui perquè els camins, ja se sab, a vegades són dolços i a vegades són esquerbs, deia que a estones et sents més engrescat per exposar idees i d’altres et sents més reservat. Ara estic a la cara oculta de la lluna i sense llum no sé gaire per on tirar.
Tot i això deixeu-me dir que una amiga molt amiga m’ha enviat els noms dels balls nous: Small Stuff i No Woman. A part del Cheek to Cheek que ja us vaig dir i del Lost. A part també dels que fa dies que repassem i que ja no anomeno per no ser exhaustivament repetitiu.
Aquest dimarts no va ser el dia que hi havia més gent al Barn. Fa dos dimarts que la cosa s’ha tranquilitzat i sembla que disposem d’un cert espai per moure’ns. En la balança d’interessos, el que és bo per mi potser no ho és tant pel Greg. En fi, diuen que en el terme mig hi ha la felicitat. Tampoc no vam marxar excessivament tard, ni nosaltres ni ningú. Jo ja sabia que hi ha gent que l’indemà de venir a ballar al Barn es lleven molt d’hora. Us vaig parlar fa uns dies d’uns amics meus que a les sis del matí s’han d’aixecar per anar a buscar als néts. Cada terra fa sa guerra, diuen, i cadascú sap les seves coses. Doncs em van dir que l’Anna, la nostra professora, es lleva cada dia a les cinc del matí, i això, a ulls d’ara, em sembla un disbarat. Em vaig avergonyir per les vegades que he abusat de la seva generositat i fora d’hores li he demanat un altre ball. Molt sobint només penso en la meva pròpia i exclussiva comoditat (sóc egoista fins aquests extrems), i no penso en les conveniències i en els patiments dels altres. O sigui, que amb propòsit de penitència procuraré plegar a l’hora, quart més quart menys, i aprofito per a fer bandera de consciència. Cadascú farà el què voldrà, però jo dic el que sé i el que crec.
Feia una mica de calor. L’aire acondicionat, el gran invent, no sempre juga a favor nostre. O potser hauria de parlar a títol personal? Tant se val, com més calor menys roba i tot té el seu costat bo. De tant en tant algú sortia a fora. Jo pensava que anaven a fumar, però s’hi estava tant bé prenent la fresca que no ho tinc massa clar.
Quin va ser el millor ball que vam ballar? Tants caps tants barrets? Si aquesta pregunta me l’hagués fet fa dos dimarts no ho hauria pas dubtat; el Jambalaia i el Reina de Corazones. Però ahir….. Potser l’Help Me? o el What About Now? Fa dies que no ballo el Cool Blue Cha Cha. No és cap suggerència …. L’Eagle Texas tampoc no està mal. Reconec que el Just a Minute també m’agrada molt, però ahir tampoc no el va posar.
Res més. Dimarts que ve ho faré millor. Si la primavera m’hi acompanya.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada