Ahir vaig tornar al Barn. Feia quinze dies que no hi anava i ho vaig trobar tot sorprenentment igual: l’Anna incansable a la tarima, cada taula ocupada per la seva colla, les amigues a la pista omplenant tota la superfície visible, la música poderosa, els somriures de benvinguda. Excepte per una agradable novetat, la Lídia, tot estava intacte. L’amiga de la Maribel s’havia incorporat al nostre grup i amb passes insegures començava a ballar els primers balls de country, la primera passa per a fer deu mil quilòmetres, que diria en Mao. Igual que van fer tots la setmana passada, jo també li desitjo una llarga i feliç estada entre nosaltres.
Vaig parlar amb l’Isabel, de Rubí, i em va explicar que feia tres setmanes que no hi venien (Marededéu! I com s’ho fan per resistir tres setmanes sense Barn?) Li vaig preguntar si li semblaria bé que un dimarts al mes no hi hagués classe i tot el temps fos una marató, i em va contestar que li era indeferent perquè elles no venien cada setmana i potser ni se n’adonarien. Em va fer la impressió d’aquell que pregunta “I vostè que n’opina del problema albano-cosovar?”
Una altra cosa que vaig notar va ser que la música, els balls, no eren exactament els mateixos de cada dimarts, que hi havia una lleugera renovació que em forçava a recordar coreografies no del tot presents a la memòria, i vaig pensar que això també era bo. En va repassar uns quants, alguns d’ells totalment desconeguts per mi, d’altres coneguts i mig oblidats, i alguns ben presents encara. D’aquests últims, per exemple, This and That, Smile Again. D’entre els mig i mig hi ha l’Aina, el Marti, Margarita Cha, l’American Dreams. I dels nous no us en puc dir gaire cosa perquè encara no els he paït. Un d’ells "Cheek to Cheek", que quan l’Anna el va anomenar em va fer la impressió que es tractava d’una cançó de la Marilyn Monroe "I Wanna Be Loved By You”
que nosaltres coneixíem per aquell nom. Cheek to Cheek no té res a veure amb aquella cançó, més aviat em va semblar el Waka Waka de la Shakira. L’altre era més mogut, tant que només en vaig ballar la versió lenta i la ràpida la vaig seure. En certa manera encara estic convalescent d’un encustipat i a partir de certa edat ja ens hem de cuidar. Tal com s’estilava en les antigues novel·les de suspens, el nom d’aquest ball us el diré la setmana que ve, si és que l’esbrino.
Ahir em vaig fixar amb la composició ètnica dels assistents i no us sabria dir la tribu dominant. Diria que la gent de Rubí, tal com ha de ser, encara són majoria. Ahir, però, la segona colla més nombrosa era sens dubte la de les amigues de Corbera. Després potser les de Sant Cugat i en els darrers llocs els de la Colònia. Potser l’últim classificat va ser Sant Joan Despí amb un únic assistent, la Júlia. Hi ha setmanes, en canvi, que les amigues de Sant Joan Despí (la colla de La Caseta) també són un dels grups dominants, però ahir no hi van venir.
Avui no em puc allargar més. Estic en plena Setmana Blanca del Maragall, i els néts em reclamen. Jo tinc família al Maresme i al Baix Llobregat i, per tant, la meva setmana blanca durarà quinze dies. En aquesta vida, quan menys t’ho esperes surt un Maragall i t’organitza la vida. I segons com, també és bonic.
Que passeu una bona setmana. Penseu que aquest dissabte, a les onze de la nit hi haurà ball al Barn. Si voleu aconseguir taula aneu-hi d’hora (a les deu?). Els balls, si són com el mes passat, són força assequibles. Jo, entre setmanes blanques i negres perspectives, no sé si hi podré anar.
Disfruteu força.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada