Ahir vaig arribar tard, molt tard, segurament vaig ser el qui més tard va arribar al Barn. Vaig tenir Club de Lectura i a sobre hi va venir l’autor del llibre. No heu estat mai a un Club de Lectura? És com el country però per comptes de saltar i ballar estem tots assegudets fent rotllana, quasi silenciosos, ara parla una, després parla una altra, fins que el rellotge ens diu que hem de marxar. Ahir hi havia l’autor del llibre “Els colors de l’aigua” n’Isidre Grau, i el temps passava plàcid escoltant les seves raons, descubrint alguns perquès. Us explico un paràgraf del llibre. Hi ha un moment en què se’ls mor l’àvia i la família viatgen per anar a l’enterrament. Llavors la nena, la Maridol (Maria Dolors) se n’adona que a partir d’ara, el poble serà un poble sense àvia. M’haureu de perdonar si ho trobeu carrincló, però aquesta distinció entre pobles amb o sense àvia, a mí, em va semblar genial. Penso que pels infants, i també en molts adults, una o altra categoria suposen un canvi radical de pertinència i de confort “Aquell poble era càlid i ara és àrid”. Comprendreu que un autor que pugui escriure una frase com aquesta (i al llibre n’hi havia pàgines plenes) em mereix una gran veneració. Però anem al country, que per això em paguen.
Tal com us deia ahir vaig arribar molt tard. Em vaig trobar un Barn ple a vessar però amb un silenci sorprenent, excepcional. “Què passa?” “És que està ensenyant l’It Happens” Vaig comprendre l’excepcionalitat del moment i fins i tot jo parlava fluixet amb les amigues que ja se’l sabien. És com si a l’Edat Mitjana, algun alquimista hagués explicat la fòrmula de la transmutació i hagués mostrat públicament la pedra filosofal. Excepte els que ja el sabien, tothom seguia la classe atentament, els de primer nivell, els del segon i molts dels del tercer. Després, a l’hora de ballar, el ritme va provocar una primera selecció natural que el proper dia serà menor fins que tots s’afegiran a la festa d’aquest magnífic ball.Vaig pensar que era una molt bona idea desmistificar aquest ball i fer-ne com un emblema dels dimarts.
Va tornar a repassar el Clickety Clac, aquest cop amb claps, i fora del Xavi i del Miquel que per riure ballaven al revés, em va semblar que tothom el ballava amb soltura. No vam ballar el Mister Mom i em vaig espantar insegur de la memòria. I tampoc vam repassar el Wicked Man que ja no sé ni com comença. Sé que hi ha un moviment de protesta, aliè totalment a les meves proclames, que reivindiquen la consolidació de balls i una incorporació mesurada de novetats. M’arriben informacions de grups cada vegada més nombrosos que estan en desacord amb aquesta dèria per balls nous. M’han dit que al Vivaldi hi ha hagut protestes en aquest sentit de gent que vol ballar per comptes d’anar a estudi. Un ball a la setmana és cosa sana, diuen, però un ball nou cada dia, senzillament és porqueria. En fi, que tot som humans i cadascú pensa com vol. Hi ha qui diu que la veritat no està ni a un extrem ni a un altre, sinó al punt mig. Jo discrepo, sé que la veritat sempre està en un extrem, però també sé que la comoditat, sempre està al centre.
Al Barn hi ha moviments de conspiració. S’hi veuen grups que assagen pel seu compte uns balls desconeguts. D’altres s’enfilen escales amunt, per entrenar amb intimitat. El dia vint hi haurà el gran concurs (ara acabo de rebre el correu de la Pilar de Sant Feliu on m’anuncia el ball mensual. Quina coincidència tan ingrata, no? En fi, les coses són com són). Us recomano que esteu atents dels següents grups: Just Us, el grup de l’Anna, Lejanos y Olvidados, el del Xavi i el Miquel, i Ladies, les amigues del Barn. Són la tríada guanyadora.
Deixeu-me tornar a parlar dels concursos de country “Que pesat! Altre cop amb el mateix”, però és que és important, ja ho veureu. Penso que el conéixer la identitat dels concursants pot influir en la decissió del Jurat, és inevitable, fins i tot ho fan els àrbrits de futbol. Jo, si fos jurat, en cas d’igualtat donaria més punts als nostres tres grups, i he de pensar que qualsevol jurat farà el mateix amb els seus preferits. Quan es fa un concurs literari, els concursants han de presentar-se amb un seudònim i posar les seves dades reals a dins d’un sobre que s’obre quan ja es coneix l’obra guanyadora. En els concursos de fotografia es fa el mateix i s’intenta camuflar els noms dels concursants per assegurar la imparcialitat. Per què en el country no es fa així? Ja ho sé que direu que és impossible, que com es pot amagar la identitat dels concursants. Molt fàcil. Proposo que en futurs concursos, les noies ballin amb el burka afganès i els homes amb aquelles cucurulles de la setmana santa andalusa. Què us sembla? D’aquesta manera s’acabarien les crítiques de favoritismes evidents en anteriors edicions. Ei, que és una proposta. Només us demano que si l’heu de criticar sigui amb crítica constructiva, o sigui amb alternatives millors. Penseu-hi. Ja em direu alguna cosa.
Ahir vam plegar d’hora, voluntàriament abans de les onze vam marxar per deixar que entrenessin els diversos grups que esperaven el seu torn per l’assaig general. I com que teníem temps vam fer rotllana al carrer per parlar de política, política de country és clar. Unes afirmaven que l’augment exponencial d’assistència dels dimarts és degut al tancament del Luckenbac. Jo creia que és degut al treball i a l’actitud de l’Anna, doncs això ja ve de fa temps. Hi havia qui afectuosament se’n queixava, però en el fons tots n’estàvem ben contents. Indubtablement hi ha més alegria en una sala plena que quan érem quatre gats. Feia fresca i no la notàvem. El vent havia netejat el cel i els estells brillaven arreu. A sobre nostre, una mica cap al sud, la lluna feia panxa, i a sota, Júpiter imponent la festejava. Orió a la seva esquerra també somreia. Tots els estels m’enamoren i si els conec encara més.
Vaig tornar a la Colònia per carreteres solitàries. Un cotxe, de tant en tant, m’avançava valent de ràdars apagats. A l’altra riba del Llobregat, el collaret de llums de l’autopista i dels pobles arrenglerats em feia pensar que tenim un bonic país, el millor país del món si comptem que el país és el paissatge i, sobretot, la seva gent.
Gent marevellosa del Barn, que passeu una bona setmana.
Aleix. Colònia Güell, 17 de novembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada