Només entrar vam veure alguna cosa diferent, però no ho vam identificar a primera vista. Quan hi vam ser a sobre ens vam adonar que estrenàvem terra de fusta. Quin goig! I que bé que s’hi balla! Ara haurem de ser curosos amb els stoms, i valents perquè ressoni l’alegria que punteja alguns balls (penso en l’emblemàtic Unveliable, o el Go go stom). No goso parlar en nom de tots i, per tal, en el meu propi i en el d’algú altre que deu pensar com jo, deixeu-me felicitar i agrair al Greg i a la Judith per aquest regal anticipat de Reis.
Ahir no hi havia taules al costat de la pista de ball. Em va comentar la Judith que les tornaran a posar, però que ahir tot just havien acabat d’endreçar el local i ho havien colocat sense taules a la vora, a modus de prova. En aquest equilibri de totes les coses del món, si bé hi vam guanyar en amplitut d’espai per a ballar, hi vam perdre en comoditat a l’hora del descans. Jo, personalment, opino que no sé què opinar. Tot em va bé. Suposo que la pista sense taules és millor si s’hi va a ballar, però les taules a la pista són un goig a l’hora de sopar o a l’hora de seure a descansar i, també, pels acompanyants que no venen a ballar. Ja ho veieu que en aquest punt no sóc beligerant.
Ahir, per a mi, va ser el primer dia de la llei antitabac. Sincerament penso que era un dret que ens mereixíem la immensa majoria de gent que no fumàvem, però ara que ja és un fet, amb la boca petita i desitjant que no es faci marxa enrera en aquest dret fonamental de la salut d’homes i dones, us he de dir que em sab una mica de greu per les amigues que encara fumen. De totes maneres reivindico, a la vida hi ha moments que has de ser egoista, sobretot si t’hi va la salut (que és una de les poques coses que et queden després de la Rifa de Nadal), i per tal, benvinguda llei de l’aire pur, i que sigui per molts anys.
La Judith no sabia com dir-ho que s’havia d’apujar el preu. Volia dir-ho, era conscient que ho havia de comunicar de viva veu, però no trobava les paraules. A la seva manera ho va explicar i suposo que tothom ho va entendre. Si feia quatre anys que no tocava els preus, si de sis passem a set, suposo que no per això deixarem d’anar al Barn. Ei, si més no, jo.
L’Anna ens va ensenyar dos balls nous-vells. Nous pels qui no els sabien, vells per a nosaltres. Però m’agrada que vagin resorgint aquests balls perquè són bonics, perquè inexplicablement es deixen de ballar substituïts per d’altres que a vegades et fan preguntar “I per què?” Un d’ells, el Black Boots és tant antic com l’origen del món. Se suposa que Déu nostre senyor el va ballar el vuitè dia, després d’acabar la creació del món i de l’univers adjunt. En canvi el Gotta Keep Praying és molt més recent, tot i que té un aire clàssic. Recordo que quan em van ensenyar el Black Botts, a mi em va costar molt (He de reconéixer que normalment em costa molt d’aprendre les coses, si bé un cop apreses no em costa gaire d’oblidar-les. Una cosa va per l’altre) Ahir em vaig meravellar de veure amb quina facilitat ho assimilaven i, de seguida, el va ballar pràcticament tothom. Són altres temps. Abans tot era analògic i ara és digital.
A les nits dels dimarts, al Barn hi un grup que té nom, ho sab tothom, les Ladies. Hi ha grups que són receptius i grups que són repulsius. Els receptius són amics de tothom, fan de motor allà on s’instalen i, en general, cauen bé. Els repulsius, tal com el seu noum indica són res i són pulsius; o sigui que no pinten res, que cauen fatal i són com una llaga a qualsevol lloc. Les Ladies no són d’aquests darrers. Elles prenen iniciatives que no sempre són compreses per la resta de la humanitat, però que pretenen fer-nos la vida una mica més dolça (per exemple, el dia de la marató van fabricar llufes per a celebrar el Dia dels Inocents. Per exemple es van presentar als darrers concursos del Barn). Ahir, les Ladies van oferir un regal al nostre amic Ciscu en homenatge als dies que ho va passar tant malament a l’hospital. No és que ell sigui l’únic que ha estat tants dies ingressat, sinó que, potser per ser soci fundador, vam viure el seu patiment, tots junts com a germans. El regal que li van fer, una porta-retrats en forma de bota de country, va ser una mostra de l’alegria per la seva recuperació, per tornar-lo a tenir entre nosaltres. Amb l’acte d’ahir les Ladies van guanyar un punt més en la meva consideració.
Ahir va ser un dia d’aquells en què no veus l’hora d’acabar. Tothom ballava amb ganes, diria que tothom en volia més i potser hauríem seguit fins a les dues de la matinada altre cop. Però l’Anna, subtilment va trobar la manera de dir que ja n’hi havia prou, va posar un ball de parella i tots vam entendre que era l’hora de marxar (és broma, naturalment. Tots vam marxar perquè va posar el ball de parella, això és cert, però que ho va fer expressament seria una injúria si ho digués de cor). Era un quart de dotze. Ens vam dir bona nit, ens vam dir que fins dimarts que ve, ens vam tornar a desitjar que l’any ens sigui estimulant i vam sortir al país del fred i la humitat. Quina boira! Semblava que Rubí era a la Plana de Vic o a la Segarra. Però…. Aquella olor? No, no era boira! Era el fum dels fumadors. Talment el camp de concentració d’Argelers, el pati de sortida del Barn estava ple dels deportats per la llei antitabac. També els vam desitjar un bon any tot i sabent que enguany seria dur. Seguim en la balança del Ying i Yang, la meva alegria és el seu inconvenient. Quina pena, no? No hi hauria un món feliç on tot fos bo per a mi i als meus amics?
Al Cel també hi havia núvols però a efectes lunars no tenia gaire importància. Ahir tocava lluna negra i, en un món de bruixes i il·lusions potser seria el dia oficial per a començar el nou any. Així doncs, i per si de cas, que tingueu un bon any. I que els Reis us portin molts amics i moltes cançons. Coneixeu la Tirallonga de Monosílabs? Per si de cas us la transcric al final de tot, com si fos un tendre regal de Reis.
Aleix. Colònia Güell, 5-1-2011 Tirallonga de monosíl·labs
Déu
I tu, què vols?
Jo Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fami
un xic de pa. Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit..... i etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada