No us heu preguntat mai què és el que diferencia una obra d’art d’alguna producció artesanal? És difícil de definir. Per la majoria de gent són millors els quadres realistes, que transmeten la realitat tal i com és, que no pas els de l’abstracció, l’impressionisme o el cubisme, per anomenar alguns dels corrents trencadors. Jo penso que una obra d’art d’ha d’arribar a l’ànima, t’ha d’emocionar. Però això no és una raó suficient, perquè estem parlant d’una raó subjectiva, i si fos així tot podria ser una obra d’art segons el gust de cadascú. L’altra condició ha de ser que sigui innovadora, que l’artista creï, descubreixi, ofereixi a la humanitat alguna cosa que no havia existit mai fins llavors. Segurament hi deu haver d’altres condicions, però per a mi, aquestes dues ja em satisfan.
Basant-me en aquest criteri puc afirmar que el ball d’ahir, El Wicked Man, és una obra d’art, dins el petit món dels nostres dimarts. A mi em va arribar i per això sol ja em va disparar l’alarma. Però a més, no em direu que la seqüència d’step-stom després del charleston del començament no és innovadora? Una meravella. I això després del Mister Mom de cada setmana va ser com els turrons després de l’àpat de Nadal.
Lligant amb el tema de la creativitat, de les obres d’art i de la innovació, penso en aquest concurs del dia vint. Ja n’he parlat d’altres vegades però m’he de fer pesat. Si jo prengués una música ensizadora i la farcís de txa-txas i de coaster steps, encara que el ball pogués fer patxoca no valdria res. Perquè pogués sentir-me satisfet caldria posar-hi un pas inhèdit, alguna cosa nova que ara mateix ningú no sab que pugui existir. I amb la sensació de ser artista em diria, “així sí, així puc competir amb el cap ben alt”. No em feu cas, que parlo per parlar. Sóc plenament conscient que per a fer coreografies, o per fer la Sagrada Família, s’ha de ser artista, s’ha de tenir la flama al cor.
Quan feia poc que havíem arribat, un amic meu em va dir “La setmana passada hi havia molta més gent” I jo li vaig contestar “Espera’t”. Ja no sé si va ser el dia que hi va venir més gent, però sí que hi van venir pràcticament tots els habituals i un de més. No sé si us hi vau fixar en aquell senyor més gran que és el primer dia que hi venia. Dissabte a la Colònia ens va preguntar a la Isa i a mi com s’hi anava al Barn i mig li vam explicar. Va venir i en va quedar meravellat. Alguna cosa deu tenir el Barn que el que hi ve se n’enamora.
Ahir, com altres dimarts, hi va haver partit del Barça a la pantalla gegant. Molts de nosaltres, potser la majoria, ballàvem amb els ulls enganxats a la pantalla. Si el ball anava de cara, cap problema, si fèiem mitja volta giràvem el cap cent vuitanta graus com aquella noia de l’Exorcista, i al cap d’una hora i mitja, torticoli assegurada. Deu ser difícil donar classe amb aquest competidor, sort que l’Anna hi posa humor i fa senzilles les coses difícils, “Voleu que el torni a repetir?” “Síiii” i tot s’ho deia ella, perquè nosaltres estàvem pendents del xut de Villa al pal. Però tal com diuen els Manel “ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí”. “Aquí” és el moment quan el Col Blue Cha Cha i el Jambalaia em van demostrar que sempre és possible tocar el Cel. I després va venir el Mister Mom i de seguida el Wicked Man. I va ser una altra nit complerta. I què me’n dieu del Dúnia? Ai el Dúnia i els seus ponts! Hi va haver un moment en què cadascú ballava com volia. I tothom reia.
El darrer ball que vaig ballar va ser el Take a Breather, amb els seus ponts i els seus txa-txas circulars. La ciutat dormia cansada del primer dia laborable després de tantes festes. Nosaltres també estàvem cansats de tres hores de no parar. Cansament que fa somriure, cansament de felicitat.
Que passeu una bona setmana.
Aleix. Colònia Güell, 3 de novembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada