D’on va sortir tanta gent? És possible que hi hagi tantes persones que ballin country? I això que en conec que no hi van venir. Potser comença a ser hora de fundar el partit dels balladors de country i guanyar eleccions per majories absolutes. Quan veníem de la Colònia cap al Barn ho comentàvem “Avui no hi haurà ningú” No serviríem per profetes, és evident. De totes maneres, i a tall de disculpa, tothom va pensar el mateix. Ho vaig comentar a la Isabel, a la Merche, a la Sara, a la Maribel, a l’Olga i inclús a l’Anna i totes van coincidir “Pensàvem que no hi hauria ningú” Per a ser profeta cal ser bon observador, no tot es basa en la inspiració divina encara que ens diguin el contrari; cal mullar-se el dit amb saliva i alçar-lo ben dret per veure d’on bufa el vent. Ahir era vigília de festa i això sumava cinc, ahir hi havia escoles de country que no feien classe i això sumava tres, i l’efecte contagi (vens al Barn?) i això sumava ú, i els que havíem signat el contracte d’assistència (ara us ho explico) que també sumàvem ú. Tot plegat dóna deu sobre deu, el màxim de puntuació. Aquest contracte d’assistència que he esmentat és un contracte tàcit que vam subscriure dimarts passat quan l’Anna ens va preguntar si hi aniríem dimarts que ve, o sigui ahir. Hi havia dubtes sobre obrir o no obrir, però una majoria vam alçar la mà i es va quedar que hi hauria ball. “Ara no hi falteu!” ens va dir l’Anna i ens vam sentir obligats a més de motivats. Va ser una bona opció. L’aglomeració provoca satisfacció i ens ho vam passar molt bé. Vam ballar el de sempre, que a fi de comptes és el que ens agrada, i com a repàs van repassar el Wheels, l’Scrap It i algun altre de senzill (hem de pensar que hi ha tres nivells i tothom té dret a les mateixes atencions). Els que havien sopat més van repassar el dels Lejanos y Olvidados, aquell de “Dona’m una Bud”. Jo vaig aprofitar el repàs del Sunset. L’Anna ens va preguntar si el podia posar directe, sense repassar, però vaig veure que tothom dubtava i li vaig demanar ni que fos una paret. Va ser generosa i el va fer tot sencer, inclús el vam ballar dues vegades a tall definitu, com aquell qui diu que ja mai més el repassarem. Per si de cas, per si fos veritat, us el transcric.
SUNSET.- Taló dret davant, a lloc, taló esquerra davant, a lloc. Puntada endavant dreta, piquem a lloc, puntada enrera dreta, piquem a lloc. Posem la dreta cap a la dreta (rock) i fem un petit balanceig. Jazz box, l’acabem creuant l’esquerra per davant de la dreta . Descreuem la dreta portant-la cap a la dreta i fem un petit balanceig. Jazz box amb 1/4 de volta cap a la dreta i marquem la punta esq. darrera . Volta sencera cap a l’esquerra. Bàsic cap a l’esquerra. Bàsic cap a la dreta. Dreta cap a la dreta i fem un petit balenceig. Jazz box . Cha cha cha amb la dreta fent 1/4 cap a la dreta . Cha cha cha amb l’esquerra fent 1/2 volta cap a la dreta . Marquem la dreta darrera, temps. Dreta davant, esquerra al costat, dreta davant, esquerra al costat
Això del country comporta moltes coneixences. La vida ens duu per territoris diversos, coneixem i, si hi ha sort, fem amistats impensades amb persones meravelloses amb les que no hauríem coincidit si no fos pel nostre ball. I en un dia com ahir ens vam trobar amb algú que feia temps a qui no véiem. Grans alegries. Una d’elles, la meva gran amica Mayka, com si no hagués passat el temps i fos ahir que ens vam veure per darrera vegada, em va explicar l’acudit de cada vespre.
Van dos borratxos, molt borratxos, cap a casa en cotxe. El conductor comenta que li fa por que no el parin els mossos, li posin una multa, li retirin el carnet i moltes coses més. “Cap problema” li comenta l’altre, “poses un bitllet de cent euros a sobre del carnet i quan te’l demanin i vegin els diners et deixaran marxar”. I així ho fa. L’atura un policia, li demana el carnet i quan veu el bitllet de cent euros l’agafa i li diu que continuï el camí. Al cap de poca estona el tornen a parar. Ell posa un altre bitllet, ensenya el carnet, li agafen els diners i “Apa, endavant!”. El conductor diu a l’amic “M’han parat dues vegades i em sembla que ara ja no m’aturaran més” I dit això l’aturen una altra vegada. Ell busca per les butxaques un altre bitllet, però el guàrdia li diu “Miri, si em dóna dos-cents euros li diré com s’ho ha de fer per sortir de la rotonda”.
Vam ballar el Cotton Eye Joe i quan hi ha gent de diverses cultures ja passa que s’organitza el gran sidral. Una de les organitzadores (del garbuix) em va dir que a elles els havien ensenyat a saltar-se dues persones i no quatre com a nosaltes. Tot aclarit. Quan s’expliquen les normes del joc tot va com una seda.
També ens van tornar a fer l’exhibició dels Lejanos y Olvidados, però aquest cop amb tot el grup al complert. A part del Miquel i l’Olga, del Xavi i l’Anne, hi havia l’altra parella, que m’haureu de perdonar que no us en digui el nom, però sincerament no me’l sé. Veient-los ballar encara em vaig esperverar més. He fet tard, ho reconec. Deu anys? Vint anys? Trenta anys? No ho sé, però amb tot el convenciment us puc dir que he fet tard. Això sí, un goig de veure. I pensava “Si aquest ball va quedar quart, us imagineu com era el primer?” Jo l’he vist, el primer, i puc afirmar que era com aquest però encara més fi. També era molt saltat, molt enèrgic, també m’imprecna aquella sensació de temps passat, “que es un soplo la vida” i que hi va haver un temps en que jo també l’hauria ballat.
I van fer també el Barça. Champions contra el Rubí Kazan, que, contra el que tothom pensava, no és l’equip titular de Rubí, sinó que són d’una ciutat de Rússia que també es deu dir Rubí, i potser també té un Barn. I també els vam guanyar, dos a zero i tan amples. Vam marxar a un quart de dotze, Déu ni dó. L’hora habitual de plegar és aquesta, tot i que l’hora oficial és a les onze. Nosaltres ja en teníem prou, ho havíem ballat tot, excepte aquell, i no tenim les cames del Messi que són de roca de sílex. A dins s’hi seguia ballant, estava encara ple. Per tots ells avui era un dia excepcional, un dissabte entre setmana i la nit encara era jove. Al sortir al carrer estaven ballant el Lightning Polka i ja m’estava tornant a treure la jaqueta si no fos que els amics me’n van desdir.
Al carrer no hi feia gens de fresca i fins i tot diria que una mica de calor. Al cel hi havia estels que ara es tapaven amb una flassada de núvols, ara es destapaven de calor. “Quanta gent que ha vingut avui” em comentaven “I que bé que ens ho hem passat”·
Dimarts que ve hi tornarem. Mentrestant, que passeu una bona setmana.
Aleix. Colònia Güell, 8 de desembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada