Ahir l’Anna ens va obsequiar, entre d’altres coses, amb una marató de seixanta balls, i no diré que fos la primera alegria del vespre però segurament va ser la primera alegria d’aquell vespre. Ja sé que és una pallissa però els detallaré per a constància del dia de demà, que és una de les utilitats de les cròniques:
1.Electric Slide, 2. J Walk, 3. Go Go Stom, 4. Adelaida ,5. Shania, 6.DHSS, 7. Hoochie Coochie, 8. Unvelievable, 9. Eagle Texas, 10. Rosegarden (Yes), 11. I Might, 12. Queen of hearts, 13. Down On The Corner, 14. Electric Slide(ràpid), 15. Baby Cha Cha, 16. Bufalo Road, 17. Irish Strew, 18. Cowgirl Hustle, 19. Slapping Leather (Jambalaia), 20. Black Velvet, 21. I’m Given Up, 22. On the Rocks, 23. Chill Factor, 24. Petter Pater, 25. Sugar Talk, 26. Cool blue cha cha, 27. Margarita Cha, 28. Pagadàngio, 29. Thanks a Lot, 30. Kill The Spiders, 31. Scrap It, 32. It Happens, 33. What about now, 34. Lighting Polka, 35. King of the road, 36. Lost, 37. Twenty four by twenty four, 38.Marti, 39. Forgotten, 40. Sleep Tonight, 41. Toes, 42. Priority, 43.Strike, 44. Doly Expres, 45. Help Me, 46. CCS, 47. Gotta Keep Praying, 48. San Lucas, 49. Green Grass, 50. This and That, 51.Texas Hero, 52. Two by two, 53. American Dreams , 54.Small Stuff, 55.No Woman, 56. Give ne a bud, 57. Danbiel, 58.Stich it up, 59. A la carta, 60. A la carta.
Com haureu pogut comprovar era una bona representació dels que anem ballant i repassant cada setmana. Però… de seguida que vaig tenir la llista davant del nas (no us penseu que la volia olorar, es la manera que tinc de llegir) vaig fer un càlcul aproximat de la durada i vaig deduir que en teníem per més de tres hores i per menys de quatre, que és molt si t’agafa de sorpresa. Altra cosa és quan ja hi vas preparat i dius “Avui marató” i ja sabs que ballaràs fins a les tantes, com més millor, és clar.
Abans de continuar deixeu-me obrir un parèntesi. Pot ser que algú hagi pensat que em sé la durada de totes les cançons (Unvelievable = 2’21’’, CCS = 3’28’’, Down On The Corner = 3’20’’ etc)) i que sumant tots els sumands m’hagi sortit, per exemple, dos-cents tres minuts, que vol dir més de tres hores. No, no es fan així les coses. En el càlcul de les grans variables s’apliquen les mitjanes. En el nostre cas suposem que cada ball durarà una mica més de tres minuts, i encara hi haurem d’afegir el temps entre cançó i cançó, més algun temps per imprevistos. O sigui que tot sumat dóna Tres hores vint minuts i divuit segons. I al final no em vaig equivocar de gaire. Tanquem el parèntesi.
A la Colònia no hi plovia quan vam marxar, a tres quarts de vuit del vespre, però una claror difusa al Vallès ens va fer sospitar que a Rubí sí. Desde la Colònia mirant cap al Barn veiem el turó de Santa Madrona, a sobre el Papiol, i Sant Llorenç del Munt al seu darrera. Doncs ahir al darrera de Santa Madrona hi havia un núvol d’or. Conforme ens vam anar acostant la pluja ens va rebre. Res de l’altre món, una regadeta per netejar el pol·len dels pins i perquè lluïssin els carrers.
Vam arribar abans de començar la música. Saludo les amigues de Sant Cugat que aquest dissabte havien vingut a la Colònia i els parlo del meu poble. Els dic que si arribo a saber que hi vindrien les hauria acompanyat pels carrers i per la història, i em van dir que no sabien que jo era de la Colònia. Com pot ser! Jo que em creia que duia a la mirada el color dels pins i els garrofers, i l’olor de la ginesta impregnada als meus cabells. Ja veig que les coses s’han de dir, perquè els demés no ens veuen com nosaltres ens veiem. Ja està passat. Segur que amb els fulletons i els guies oficials també van descubrir els noms dels edificis i dels arquitectes que s’ho van mirar. Però no sé per què tinc la impressió que ningú no els va parlar que a la Colònia va ser el primer lloc on s’hi va cantar els Segadors, a la masia de can Forés, i que per això van matar el seu propietari, li van prendre la masia i la van donar al general Salgado de les tropes invasores, allà per l’any mil set-cents catorze. Tampoc els deurien parlar d’En Soler de la Torre, l’hereu de la masia que està al mig de la Colònia i que va ser el cap dels Barretines, en la guerra dels Segadors, l’any mil sis-cents quaranta. Potser no els van parlar ni de caramelles ni de’n Jaume Martínez ni del Rodolfo ni de l’Eulàlia ni del Sergi, i ni tant sols de la Torre Salvana ni de rovellons o del Pi de Can Cartró. En les guies oficials només es parla de pedres i de tòpics, però normalment es desconeix la vida de veritat. És clar que a vegades, igual que a la televisió, tot va en funció del que demana l’audiència.
Perdoneu l’incís. Quan parlo de la Colònia m’engresco i m’oblido que el dimarts estic al Barn. Continuem. Ahir vam celebrar, subtilment, l’aniversari de l’Anna.
Volver
Música: Carlos Gardel
Letra: Alfredo Le Pera
Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos
van marcando mi retorno...
Son las mismas que alumbraron
con sus pálidos reflejos
hondas horas de dolor...
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor...
La vieja calle donde el eco dijo
tuya es su vida, tuyo es su querer,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver...
Volver...
con la frente marchita,
las nieves del tiempo platearon mi sien...
Sentir...que es un soplo la vida,
que vinticinco años no es nada,
que febril la mirada,
errante en las sombras,
te busca y te nombra.
Vivir...con el alma aferrada
a un dulce recuerdo
que lloro otra vez...
Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida...
Tengo miedo de las noches
que pobladas de recuerdos
encadenan mi soñar...
Pero el viajero que huye
tarde o temprano detiene su andar...
Y aunque el olvido, que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guardo escondida una esperanza humilde
que es toda la fortuna de mi corazón
Ella ens fa el primer regal de la impensada marató. Després, més enllà de la mitat de la nit, li ofereixen un pastís que el comparteix amb tots nosaltres. I una bosseta amb un recordatori del vint-i-cinc. Em va saber greu no tenir una poesia preparada per sortir a l’escenari. Em va saber greu no haver pensat amb un regal, res, poca cosa, un detallet per poder-li oferir. Em va saber greu no saber-li agrair en aquest dia tots els dies que ens ha ofert la seva alegria. I no li ho vaig dir.
Quan el temps ja s’acabava la relació i la prelació dels balls va trontollar. Sé que algun se’l va saltar, sé que en va posar alguns que no hi eren a la llista, però al final, fet i fet van ser seixanta, tal com estava previst. Nosaltres vam marxar que encara no s’havia acabat. No sé quants en faltaven i quants en vam ballar en total, però em va semblar que ja no hi havia la total seguretat que al final posés el Danbiel ni el Stich it up. M’hauria molt haver ballat aquest darrer, però ja era tard i havíem de marxar.
Havien marxat les amigues de Rubi, havien marxat les amigues de Sant Cugat, els de Sant Joan i les amigues perruqueres. Encara quedaven les de Corbera, i l’Anna i la Neus Gorina, i el Xavi i l’Anne, i una parella sense nom. A fora hi feia fresca i s’hi estava bé. Les estrelles ens picaven l’ullet suggeridores, però arriba un moment en què tot és banal i et domina el cansament. Tot i així, mirant el cel vaig pensar que havia sigut un dia bonic, que la companyia és un ingredient màgic per convertir les hores en estones meravelloses, i que no em faria res celebrar cada dimarts l’aniversari de l’Anna.
I, com tots, me’n vaig anar a dormir.
Passeu una bona setmana.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada