Oh que bé m’ho vaig passar ahir! Com si una espècie de telepatia s’hagués establert entre l’Anna i jo i m’anés posant els balls que més necessitava. O potser és que en tenia ganes i tot ho trobava bé. Si de l’escrit que us faig avui n’intuïu alguna mena de contradicció, no en feu cas; a vegades penso que si quan em mori vaig al Cel, segurament diré a Sant Pere “Això és el Cel? A veure què podem fer per millorar-lo” Vull dir que sobint se m’escapen crítiques que semblen de queixa i no ho són, és el desig de que tot sigui millor. Així si dic que a estones notava massa fresca de l’aire acondicionat, o que a estones es notava que l’havien parat i hi feia calor, no vull dir que s’hi estigui malament al Barn, sinó que encara s’hi podria estar millor. M’he explicat? Seguim.
Ahir el profeta Sant Aleix es va tornar a equivocar. De camí cap a Rubí comentava als amics que era un dia en que estaríem sols; m’imaginava la nostra colla i quatre més, i que l’Anna ens preguntava “Quin ball voleu que us ensenyi?” o “Quina cançó voleu que posi?” En canvi, només entrar, pataplaf! La pista plena. I després encara va venir aquell cole de canalla de primer nivell. Però s’hi cabia, i quan hi ha molta gent que comença, no sé a vosaltres, però a mi se’m desperta la vena pedagògica o, siguem sincers, l’exhibicionista, i fins i tot sóc capaç de ballar el Chill Factor si m’hi puc lluir. Em sab greu per les nostres absències, la Cristina, la Marta, la Maribel, la Maite, fins i tot la Raquel (hauria acabat abans dient que només van venir la Marible i la Pilar), però em vaig alegrar per altres absències entre les quals la dels que fumen, aquell grupet vestits de negre que van tant de suficients. I per acabar-ho de fer rodó, tampoc no va venir aquell Xavi que balla al revers i que crida per fer-se el simpàtic. Hi ha moments que la felicitat no la fa allò que tens sinó el que no tens.
I els balls? Oh! els balls. Entre el nou i els repassats vaig disfrutar d’allò més. El Sunday Driver que suposo que ja no repassarem mai més, el Sunset que no em fa res de repassar i el Mr. Mom que haurem de repassar. Una mel. Jo sabia que sabia el Mr Mom, i per això quan l’Anna va preguntar si algú el sabia vaig alçar la mà. Ara que ho he consultat he vist que el vaig aprendre (és un dir) fa potser quatre anys i no l’he tornat a ballar desde llavors. Imagina’t, és com si algú em preguntés ara sobre una equació de segon grau; sé que existeixen, sé que en un temps les vaig utilitzar, però l’hauria d’arprendre de nou. Quan em van ensenyar el Mr.Mom sé que no me’n vaig sortir, i conforme l’Anna l’anava ensenyant temia que ens passés el mateix, però ens hem fet grans i ara sabem molt més que llavors. Total un èxit, el vam ballar tres vegades i el vam disfrutar. Ara tinc una nova il·lusió per tornar al Barn, la de tornar a ballar el Mr.Mom. I parlant de balls, fins i tot a l’hora de marxar, quan ja no podia més d’esgotament, va posar el Vals que tant m’agrada.
Jo ahir estava mig convalescent d’una petita malaltia, la Síndrome de Bayer, o més ben dit, un encustipat que m’he anat curant amb aspirines. Estava dèbil i abans de venir pensava que no ballaria gaire. Caram! Una altra profecia! Vaig ballar-ho pràcticament tot, i al final, després de l’It Happens i de la Polka frenètica ja no podia amb la meva ànima. De viatge cap a casa ho parlava amb el company “Hi ha dies que trec el fetge per la boca” “És l’edat” em va dir, sempre hi ha un comentari que t’enfonsa. Pensant pensant vaig pensar que potser una mica de raó també hi havia. I doncs què podem fer? I se’m va ocórrer de dopar-nos. No s’injecten els ciclistes? O els de les olimpíades? Doncs per què no ho podem fer nosaltres? Amb l’avantatge que a nosaltres no ens faran les proves de l’orina, vaja, no m’imagino que a l’acabar el ball ens facin passar a tots pel lavabo amb una ampolleta de mostres. L’única alarma va ser aquell rumor que algunes substàncies, el clembuterol em sembla, et fan sortir pits, i jo ja no m’hi veig. Hi ha un temps per a cada cosa, i a mi ja se m’ha passat l’època de lluir segons què. A més, em creixerien forts i poderosos? O gràcies a l’edat ja em sortirien derrotats, en plena decadència? Millor no provar-ho. Així doncs, si he de descartar les substàncies miraculoses, què em queda? Txan!, la transfussió de sang. Vaig sentir per la tele que el Contador s’havia fet allò que en diuen una transfussió total. És a dir, segons sembla et treuen tota la teva sang i te la tornen a enxufar. I diu que és una meravella, t’agafen unes ganes de viure i de riure i de córrer i de saltar que sembles més el nét que l’avi. No us dic que no. Diuen que als Encants hi ha de tot, moltes coses d’outlet, altres recuperades dels contenidors d’escombraries i moltes de robades. Doncs aquí vaig jo. Si tinc la sort de trobar-me una manta de romanesos que hagin entrat a un hospital, potser tindrien una màquina de transfussions que estigués en bon estat. Cada dia, abans de venir al Barn, m’enxufo a la màquina i vinga saltar i riure i fer broma sense parar, ja m’hi veig, l’ànima de la festa, i amb l’orella fina sentiria comentaris “Guaita l’Aleix, qui l’ha vist i qui el veu. Tan avorrit que era!” Sí, ja sé que algunes amb més caritat que coneixement pensareu que encara som joves, que l’edat no té res a veure. Mireu, el company em deia que als seus seixanta-nou anys al final de classe notava les limitacions del cos. Si això ho dic en un cercle d’homes, de seguida hi ha el graciós que diu que el seixanta-nou és un bon número. Sí, sí que ho deu ser, però s’imagina ell fent el seixanta-nou amb una iaia de seixanta-nou anys? Veus com l’edat sí que és important! Doncs per això us dic que no volgueu fer-me’n desdir, deixeu que vagi a la Plaça de les Glòries a comprar-me la meva maquineta. O això o pits, vosaltres trieu.
Vaig marxar per què ja no podia més, us ho asseguro. A l’obrir la porta del carrer, la frontera: al darrera hi quedaven les amigues i la música tendra del vals, al davant la fosca, els carrers humits i aquella pluja fina que ens deia que estem a la tardor, que d’aquí a quatre dies serà el temps de les castanyes i que l’estiu de la calor ja era antic, res més que un escrit a la memòria.
Que passeu una bona setmana.
Aleix. Colònia, 13 d’octubre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada