CRÒNICA DEL BARN. 26 d’octubre de 2010.

“Ara us ensenyaré un ball que va guanyar el concurs del Kansas” Marrameu! Discretament em retiro i com si fos la cosa més natural del món em poso a mirar el partit del Barça contra el Ceuta; estem a la segona part, anem dos a zero a favor nostre i sembla que ja en tenim prou. ¿Què ho fa que l’haver guanyat un concurs de country no sigui una tarja de prestigi sinó un avís d’alarma? Si em diuen que tal pel·lícula ha guanyat a Sitges, per mi és un motiu de curiositat. Si tal llibre ha guanyat el Sant Jordi me’l llegeixo. Si tal pianista ha quedat primer en el Francesc Viñas l’escolto, etc. etc. Però si un ball ha guanyat un concurs de country me n’aparto. No anem bé. Analitzem-ho, companys, analitzem-ho.

Imaginem: S’ha convocat el concurs de pintura de la comarca de la Garrotxa. L’il·lustre jurat, format pels respectables Srs. Tomeu Vacagrossa, en Bert Vacagrisa, en Cinto Vacatrista, en Quimet Vacassola, i d’altres, experts en la saga Vayreda, erudits en els subtils matisos paissatgístics, la vaca, el prat, el bosc, el riu i el capvespre més o menys envermellit, analitzen, gaudeixen i puntuen la col·lecció de participants. Resulta que enguany s’hi han presentat uns artistes inhusuals, en Modigliani, en Kandinsky, en Tàpias, en Barceló, en Monet… Quan l’ilustre jurat veu les taques de pintura incomprensibles, no sols els hi posa un zero com un pa de ral, sinó que indignats llencen els quadres per la finestra i els pintors són empaitats a pedrades pels carrers d’Olot.

Imaginem: S’ha convocat el concurs de country al local de la senyora Pepi. S’hi presenten els Ratatacorre, els Vingavingamésdepressa, els Ostresquemelafoto, els Noparis i d’altres. I Resulta que enguany s’hi han presentat també una sèrie de despistats amb balls com el Reinadecolecciones, el Jambalabaina, el Ceeseefe etc. El Jurat, format pels més frenètics, taquicàrdics i hiperactius del món de les bótes i els barrets, provistos dels respectius rellotges compta-voltes, analitzen els successius participants i després de deliberar llargament, el resultat és l’esperat: la Penya del Santvictos acaparen tots els primers llocs, i el Club del Bolero són empaitats a pedrades pels carrers de Mollet i Cerdanyola.

Conclusió: Els jurats no puntuen qualitats, no poden entronitzar res ni ningú a la categoria de clàssics perquè això és patrimoni del poble, de la gent que balla cada dimarts per exemple. Jo, quan escolto la presentació d’un ball guanyador de l’enèssim concurs, em dic “Muima! Segurament que aquest no el ballaré”. Ei, i això no vol dir que el ball, els concursos i els jurats siguin millors ni pitxors, senzillament és el que hi ha, i si t’agrada, mandonguilles, i si no t’agrada, sempre trobaràs alguna cosa per fer, que quan Déu tanca una porta sempre obre una finestra. I no passa res.

A part d’això i també amb això, m’ho vaig passar molt bé. Feia dies que no havia anat al Barn i la gana em feia sommiar pa. Vaig ballar, vaig parlar, vaig riure, vaig pensar (per exemple en qui havia fet el primer gol. Solució: en Maxwell) i vaig sopar. Assistència: No arribàvem a un milió de persones però quasibé, i ja se sap, el gregarisme fa alegria.

A l’hora d’ensenyar, l’Anna té un criteri que m’ensiza. Per la banda de dalt van caient els clàssics (Mr.Mom, What’s the Matter, What about now, Lightning Polka, etc,) intercalats per algun de la nova factoria. I per la banda de baix, a part del repertori obligat va incorporant els clàssics mítics (I Might, Sugar Talk, Rumba Ride, CCS..)

Al Barn hi ha moviment de tropes, conspiracions de grups juramentats, xiuxiuejos pels recons, gent que fa passos inèdits. I és que ben aviat hi haurà el concurs de balls i ja se sap, cada ovella al seu corral. No estic en contra dels concursos, no voldria que em malinterpretessiu pel què he dit, segurament mal dit, a l’encapçalament, ans al contrari, m’encanten els concursos. Això sí, sempre que després no ens facin aprendre les coreografies guanyadores.

Desitjo que ningú no s’enfadi per la crítica, potser innecessària, dels concursos de country. Reconec que és més fàcil malparlar que organitzar. Reconec que els organitzadors s’esforcen amb la millor intenció, que els participants s’hi passen hores entrenant i millorant, que els jurats actuen segons la seva millor honestedat, i que tots plegats hi inverteixen quilos d’il·lusió. Només intentava dir-vos que no tenim els mateixos gustos, els jurats i jo, i que possiblement la majoria de clàssics no haurien guanyat ni un concurs en el dia d’avui.

I al sortir, més tard del compte, feia la fresca agradable d’un hivern benigne, al cel hi havia lluna però no es veia des del Barn. En canvi, Júpiter, l’estel gegant lluïa espectacular com el rei indiscutible de la nit. Que poc compten les meves opinions dins la immensitat d’aquesta nit. És tant insignificant que més que ganes de plorar tinc ganes de riure. Ens veiem dimarts que ve, si Déu ho vol.

Aleix. Colònia, 27 d’octubre de 2010.