Ahir, a un quart de dotze de la nit, l’Anna es va disculpar perquè anava a posar la darrera cançó “Ès que m’estan esperant unes amigues per a repassar el seu ball del concurs del dia vint” i com per a donar més èmfasi va afegir “N’hi ha una que ha vingut desde Girona” He conegut professors que son com la Blancaneus i quan toquen les campanades fugen corrents. Vaig pensar que tinc molta sort amb els que tinc ara, el Carles a la Colònia i l’Anna a Rubí, i que tots dos són generosos amb el seu temps. L’hora d’acabar és a les onze i ja ho veieu, mai s’acaba a aquesta hora i normalment ens hi toquen un o dos quarts de dotze. Ja ho sé que es van acumulant retards en cada grup, i si a primera hora acaben cinc minuts més tard, a la segona potser ja són deu els minuts i a la nostra és més d’un quart, però tot i així és d’agrair. Jo que vaig al Barn per aprendre però sobretot per a ballar, a fi de comptes ballo totes les hores i totes les demores, i al final les tres hores previstes es converteixen en tres hores i un quart o en tres hores i mitja hora. I m’omple de satisfacció.
El ball nostre d’ahir va ser el Clickety Clack, un ball del repertori que, tot i que jo ja el coneixia, vaig estar content que l’ensenyés perquè d’aquesta manera globalitzem els coneixements i cohesionem el grup. A mi no m’agrada anar a una marató i que hi hagi balls que només conegui jo o que només els posin per a un grup selecte d’intelectuals. Ara us diré un embursament, el que en castellà se’n diu un “trabalenguas”: És un clap el clack del Clickety Clack?. Dic això perquè quan em van ensenyar aquest ball al mític ja no existent Texas, indestriablement amb els passos laterals estil Go Go Stom hi anàven una sèrie de claps precisos, selectes, i jo els trobo a faltar. En això del country hi ha gent que té manies; n’hi ha uns que en segons quins balls no poden donar una volta perquè es maregen i després volten i volten al següent ball; n’hi ha d’altres que no paren de repetir “Això no és country” fins que un dia es tornen bojos per la darrera cançó de Shakira; i n’hi ha que són enemics dels claps perquè els consideren que no fan pel Far West i s’aferren amb les dues mans al cinturó no fos cas que la inèrcia del ball els fes fer el clap indesitjat. Vam repassar el Mister Mom que ja quasi tenim a l’ADN i no vam poder repassar Wicked Man amb els seus step-stoms engrescadors. Ja vindrà.
Les nostres representants al concurs del dia vint han fet fallida i sembla ser que no s’hi presentaran. El capellà del meu poble voldria que tothom anés a missa però ell no obligarà a ningú. Això mateix li passa a l’Anna amb el concurs. Ella voldria que dels que hi anem els dimarts en sortissin dos o tres o quinze grups, però de moment només Las Ladies trencaran el gel. Li vaig voler argumentar que potser hi ha massa concursos, que s’ha convertit en una moda carregosa i em va fer veure que ja fa temps, molt de temps que es fan concursos, al Nastiville, a Cardedeu i els últims anys al Luckenback. Parlant sobre el country no sóc rival per l’Anna.
Ahir hi havia ambient, com cada dimarts i una mica més encara. Hi havia moments que em quedava a repassar algun ball molt conegut per por de no perdre el meu lloc a la fila. Així per sobre vaig comptar nou fileres a un promig de cinc persones per filera. I encara sort que no tots ballaven i n’hi havia que preferien mirar-s’ho bo i asseguts. Que consti que encara ens falta per arribar als nivells de compressió que havia vist al Texas, ombro a ombro, atapeïts com les anxoves de l’Escala. Abans no m’agradava però ara ho trobo engrescador, com més gent més alegria, més remor de veus, més crits i més caliu de lloc de vida. Només pateixo per la Belèn, tota sola per servir a tanta gent. Sort que a ella no li falta mai el seu somriure i això li dóna fortalesa. Em va saber greu renyar a un que es va posar a fumar a la nostra taula. Una cosa és que fumin les amigues, a les que tot se’ls hi perdona, i l’altre és que un quasi desconegut ens deixi el seu fum. A mi em molesta i em perjudica el fum del tabac, i en conec uns quants de la nostra taula als qui també els hi fa angúnia. Ara, a més, tenim una amiga que està a l’etapa crítica de deixar de fumar, i tot sumat em va decidir a dir el “ja n’hi ha prou”. El conegut se’n va anar amb la cua entre les cames i quasi ja no em va parlar en tota la nit. Què hi farem! No saps per què, a vegades hi ha coses que no pots deixar passar.
Ahir feia una nit fosca, nit d’estels, i feia fresca. Tot i així vam fer rotllana al mig del carrer per acabar de parlar dels temes que no havien acabat en totes les tres hores. Uns deien que els funcionaris no feien ni brot quan estaven a la feina, d’altres en canvi, afirmaven que treballaven com qualsevol. I això em va fer pensar que potser no era el tema allò que ens allargava l’estona d’estar junts. Tot i que, ho he de reconéixer, era una conversa molt interessant.
Que passeu una bona setmana.
Aleix. Colònia Güell, 10 de novembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada