Estimades amigues i amics, aquesta nit de lluna plena poca cosa us podré dir. Tal com us vaig avisar la setmana passada, “Sin novedad en el frente”, o sigui, que tot normal, tot ple com un ou i amb moltes ganes de ballar. Hem estat una nit més sense fum i al final ja no serà camp novetat, ens hi haurem acostumat i no ho sabrem valorar.
Aquesta nit hem ballat els balls de sempre, no tots, naturalment, però ens hem cenyit al repertori. L’Anna ha repassat el Sant Lucas, el Gotta Keep Praying, el Black Boots, i n’ha ensenyat que en diem “Un quart de deu” (ves a saber com es deu dir en anglès). Tots ells del nostre abast. No diré que són senzills, perquè això entra dins la subjectivitat, però sí que dins uns paràmetres de dificultat de l’u al deu estarien cap al cinc.
No us puc donar informació de primera hora perquè no hi era. Gràcies al meu Club de Lectura he arribat una hora tard, just quan ballaven l’Unveliebable que segurament ja era dels de segona hora. Què hi farem. Però si teniu curiositat per a saber de quin llibre hem parlat us puc dir que hem tractat El Bulevard dels Francesos, de’n Ferran Torrent. Si encara no l’heu llegit no crec que us hagueu perdut gaire cosa, però això també és un tema subjectiu i no se sab mai.
Com que avui no hi ha gaire tema, us diré que aquesta nit he tingut el gust de coneixer el nom d’unes amigues. Sabeu que alguna vegada havia anomenat “Les peluqueres”? Doncs bé, perquè no hagueu de fer com jo i anar a preguntar-lis, ja us ho dic, són la Mavi, la Isabel i la Belèn. Amb tant de temps de ballar junts no hauria de passar això de no saber els noms. No sé si us passa a vosaltres, que el fet de conéixer el nom d’algú fa que sigui més amic, com si ja formessin part d’aquesta família mundial que duem a la memòria. Si és just i necessari saber el nom de cada cosa, més ho és saber el de les amigues. No us ho sembla?
Ara que hi penso, potser sí que ha passat una cosa que no havia passat mai. Aquesta nit no han vingut el Joan i l’Àngels. Ja ho sé que hi ha molta altre gent que tampoc no hi han vingut, però és que ells, que jo sàpiga, no havien faltat mai. No sé vosaltres, però jo els he trobat a faltar.
I res més. Que passeu una bona nit i sommieu en alguna cosa del ball.
Ei, si pot ser.
Aleix. Colònia Güell, 18 de gener de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada