¿Recordeu una poesia de Rudyard Kipling anomenada SI En la que es descriu, com en un codi de conducte, les actituts que cal prendre a la vida per arribar a la màxima fita que un noi pot aspirar, a ser home, en contraposició al masclisme, a la brutalitat que imperava i impera en els barems de la ignorància? Comença dient:
SI dret t'aguantes ferm, quan tots al teu voltant
esmaperduts trontollen i blasmen ta fermesa;
SI entre el dubtar de tots, coratjós i constant romans,
però, si cal, excuses llur feblesa;
si l'esperar no et cansa i...
Res, que no em voldria allargar perquè potser ja sabs per on vaig. Només aclariré que el diumenge va ser un bon dia electoral, que potser per primera vegada, en totes les jornades electorals que he viscut, em vaig emocionar, i que vaig anar a dormir somiant àngels i núvols de cotó fluix.
I dilluns va ser el partit del Barça. Una altra nit especial, amb el confort que et dóna veure que els teus s’han comportat, que en el món civilitzat bones actituts també tenen la seva recompensa i, esportivament, que vam veure un gran partit.
I em direu que què té a veure això amb el Barn? Doncs que va ser un tema de conversa recurrent, que al darrera molts somriures hi havia algun comentari sobre eleccions o sobre el partit de dilluns. I és que al Barn, dins d’uns marges amplis, dins d’una tolerància comprensiva, també en això estem cohesionats.
Ahir no hi havia gaire gent. De fet hi havia molta gent, però comparat amb dimarts passat es veia buit. Per dir-ho en paraules concretes, sempre vaig trobar un lloc on poder ballar. Suposo que el clima intempestiu hi va tenir alguna cosa a veure, però tampoc no sóc cap expert en demoscòpia i ves a saber, potser tant sols va ser una ona cíclica, que ara puja ara baixa, i ahir va tocar la devallada.
Vam repassar, a part d’altres que ja em sabia, el Forgive and Forguet i em va tornar a agradar. El grup Lejanos y Olvidados (en Xavi, en Miquel i les seves parelles) ens van mostrar el seu ball, que va quedar quart en el concurs del Barn, i després el Miquel el va ensenyar. Jo no m’hi vaig posar perquè em vaig adonar que estava fora del meu abast, i només amb l’Isabel vam ser els únics de no ballar-lo; tots els altres el van aprendre i els comentaris que me’n van fer van ser tots elogiosos. Penso que cada edat té les seves alegries i, tot i no renunciant a cap batalla, penso que també és bo saber reconéixer les pròpies limitacions. Tot i això, pel que em van dir, pot ser que es tracti d’un ball que es ballarà.
Una amiga molt amiga em va fer el comentari que seria bo de repassar tots els balls que dimarts a dimarts hem anat aprenent en l’etapa de l’Anna. Fa uns dies m’ho va dir també un company i vaig pensar que potser és un clam universal. Aquest company, que no és de la Colònia, em va dir “Te acuerdas de una votación en la que se pidió que un dia al mes repasaríamos los bailes nuevos del mes?” En fi, que potser sí que algun dia haurem de demanar a l’Anna, amb senzillesa i humilitat per la nostra condició d’alumnes, si veuria bé iniciar un cicle de repàs, de recuperació de la memòria podríem dir-ne històrica. Hi ha molts balls que jo ja em sabia i que si els repassa què hi farem! (CCS, Help Me, Shania, Sugar Talk etc) i n’hi h’altres que tot i saber-los reconec que s’han de tornar a repassar perquè tothom s’hi senti còmode (A Bombon, Clickety Clack, Cool Blue Cha Cha, Mr.Mom, per exemple). Però n’hi ha un conjunt que o no els recordo o m’agradaria repassar: A country Boy, Aina, Armadillo, Back Track, Beethoven Boogie, Bye Bye, Clover, Cotton Eyed Joe, Danbiel, Doly Expres, Ever Never Waltz, Eating right drinking bad, Evita, Forgive and Forguet, Forgotten, Hey Pops, Honky Tonk Twist, Luckenblues, Màgic Cross, Non Fair, One Shot(el del rondejà), Pretty one, Rumba Ride, Streets of Nashville, Sunset, Scrap It, Tonight Tonight, Tram, Waly (abans Mini), What’s the Matter, Wiked Man, un que traduit diu “No fumis”, i potser algun altre que ara no recordo. Uff!, quina feinada. Em sab greu insistir sobre balls que hauríem de saber. A la universitat diuen que un cop donada la classe és problema teu si no l’has agafada, però potser és per això que no anem a la universitat a aprendre country.
Vam plegar tard ahir, a la vora quarts de dotze, i no vam ser els últims de sortir. A fora ens hi esperava una boira espectacular que ens transportava a un paissatge màgic. El Josep i jo ens vam sorprendre, no estem acostumats a la boira i vam fer el comentari. Les amigues ens van preguntar si no en teníem a la Colònia, i la veritat és que no, a casa nostra la boira és un fet excepcional que ens fa sortir a passejar o, com a mínim, enganxar el nas a les finestres. De fet, quan tornàvem cap a casa, just on deu ser la ratlla que separa les comarques del Vallès i el Llobregat es va acabar sobtadament la boira i un paissatge lluminós, amb estels i rengleres llunyanes de llums ens indicàvem que havíem sortit del nostre Shangri-la.
Per anar cap a la Colònia, al sortir del Barn hem de traversar la carretera cap a l’esquerra per damunt la ratlla contínua; una infracció inocent ja que a aquella hora quasi no hi passen cotxes. De la boira va sortir la claror dels fars d’un cotxe que, en veure la nostra intenció es va aturar com per deixar-no passar, però no vam passar, ens vam quedar durant uns llargs segons en en aquella situació de “tu primer, no, tu primer” fins que el cotxe gentil va encendre els llums de color blau que l’identificaven com uns multàires camuflats. Vam tenir sort doncs, ens vam incorporar a la carretera en la direcció legalment correcte, com si anéssim a Terrassa i, amb la policia enganxada al darrera, vam girar a la dreta pel primer lloc que vam trobar. Dins de Rubí i amb aquella boira atapeïda ens vam perdre. De totes maneres, com ja ho haureu endevinat, finalment ens vam orientar.
Res més, per l’herència de dos dies històrics, pel ball i per la companyia, m’ho vaig passar molt bé. Ara esperaré una altra setmana perquè torni a ser dimarts. Dimarts vinent, que malgrat és pont, l’Anna ens farà classe.
Així doncs, ens hi veurem.
Aleix. Dimecres, 1 de desembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada