Si esteu llegint aquest escrit sou afortunats, esteu vius! I la vida és preciosa, no ho dubteu, plena de grans i petites meravelles, amb petits i grans privilegis en forma d’amistats, amb diumenges plàcids, amb dilluns endormiscats i amb dimarts meravellosos. Si esteu llegint aquest escrit sóc afortunat, estic viu! I vol dir que encara compto amb la vostra amistat i el vostre interès. Anem al gra.
L’Anna va guanyar el concurs del Barn, el seu grup Just Us, s’entén (pels que no ho sabeu, es pronuncia Jast As. Jo me’n vaig enterar no fa gaire). Aquesta notícia, la de la victòria, no és cap novetat però segueix sent una gran alegria per tots nosaltres; tenim una professora campiona i això és currículum per ella i per nosaltres. Jo he vist el vídeo de la seva actuació i estic convençut que el fet de jugar a casa no va influir en la decissió del jurat; es tracta d’una ball que es fa mirar, d’un ball amb les característiques indispensables d’un ball guanyador (ràpid, rítmic, amb passos innovadors). No puc opinar sobre la correcció del Jurat perquè no he vist els altres vídeos excepte el de Lejanos y Olvidados, però veient el guanyador us he de dir sincerament que em va agradar molt i que en aquest cas no penso criticar la decissió d’aquest Jurat.
No era jo l’únic que esperava que ens l’ensenyés. L’Anna, més modesta, em va dir que esperaria a veure si es ballava arreu per no carregar-nos amb un ball de museu. Cadascú pensa com vol, però jo sóc de l’opinió que aquest l’hauríem d’intentar aprendre, ni que tant sols fos això, un intent. Després, si és balla a les maratons, nosaltres serem dels privilegiats que el ballarem. I si no, no serà ni el primer ni el darrer que un dia vam aprendre i que no hem ballat mai més. També hauríem de demanar-li, ni que sigui personalment, que ens fecin un dia una exhibició en directe d’aquesta joia.
Ahir en vam repassar molts i en va ensenyar un dels clàssics, el Wheels, que vaig ballar sense anar a escola. En el que pertoca als del tercer nivell, més que res els vam repassar perquè pràcticament ningú no els recordava. Va veure el desgavell amb el Lightning Polka i el va repassar. Va preguntar si calia fer-ho amb el Mister Mom i tots “Síiiiiiiii!!!!” No tenim perdó. Ei, però a l’acabar la primera paret ja me’n recordava de tot. Amb el Sureño vaig tornar a dir que síiiiii! amb tot el sentiment, però vaig veure que hi havia algú que se’l sabia; no tothom té un cap de suro com el meu. En canvi amb el Clickety Clac, igual que amb l’It Happens, em vaig fer el xulo i vaig estar tota la classe mirant o parlant. En el fons a mi em sap greu oblidar-me tant de pressa dels balls que he après i sé que si fes els deures, com moltes fan a casa seva, això no passaria; però és que no tinc temps; em passen les hores i els dies i ja hi tornem a ser, avergonyit a l’hora de la classe admetent que me n’he oblidat. Quan anava a escola ja em passava això, que no podia fer els deures perquè no tenia temps i, o bé els feia a última hora, o es quedaven per fer. Ës un mal de naixement, ja ho veieu, vaig créixer així i ara no sé com fer-ho per canviar. Potser ja no hi seré a temps. D’altra banda si tingués més memòria potser no em caldria estudiar i recordaria tots els balls. Ahir hi pensava, que si al darrera l’escenari, a sobre la pancarta que diu Barn de’n Greg, s’hi podria posar una estàtua de la Marededéu de Lourdes i qui sap, potser hi hauria algun miracle de tant en tant. A part de tot, reconec que el ritme general va ser més aviat moderat i potser el més mogudet fa ser l’It Happens.
Ahir el Share va ser un xic més elevat encara que el dimarts anterior, i el minut d’or (entre les dinou hores i les dinou i vint) va ser aclaparador sense llocs visibles a les files i amb els rengles bé apretadets, No solament t’havies de quedar al teu lloc, sense moure’t, si no volies quedar-te sense plaça, sinó que corries el risc que amb una empenta per aquí i una altra per allà, al final et quedessis fora del territori, expulsat del paradís.
Van fer un regal al Xavi i a la seva companya perquè se n’anaven a viure junts i mentre de música de fons sonava aquell vals tant dolç, tots nosaltres mentre els aplaudíem els desitjàvem molta felicitat i, si pots ser, molts fills que són l’alegria de qualsevol casa. Van desplegar la colxa de Nastville i el Xavi, demostrant una maduresa que no li coneixia, va dir què no sabia què dir.
Nosaltres vam marxar perquè ja havíem esgotat totes les energies. N’hi havia que encara ballaven i ens produïen una enveja sana. Hi va haver un temps en què la gràfica de l’energia era com una campana de Gauss: començava com aquell qui res, de mica en mica s’enfilava cap a la màxima potència i després d’estar una estona a ple rendiment començava una devallada simètrica fins arribar al zero absolut. Ara és com el pal dret d’una A majúscula, comença a dalt i cau en caiguda quasi lliure fins que s’arrossega per terra. Això sí, abans de donar la imatge d’aquells corredors de marató que a l’arrivar a la meta amb la llengua a fora es desmaien amb moviments convulsius, ens vam retirar amb dignitat.
I què us he de dir de la lluna que ja mimva? Si ho sabeu més bé que jo.
Així doncs, que passeu una bona setmana. Abrigueu-vos perquè diu que farà fred. Les que vingueu a la Colònia aquest dissabte, allà ens hi veurem. I les que reservareu les forces pel dimarts, ens retrobarem somrients i feliços al Barn després d’haver guanyat al Real Madrid i, el que és més important, havent guanyat les eleccions pel bé de Catalunya.
Una forta abraçada. Aleix. Colònia Güell, 24 de novembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada