Ahir vam arribar amb la resignació de que ens perdríem els primers balls, era tard, per nosaltres un quart d’hora ja és molt tard. Però no hi havia música. La gent asseguda a les taules feia tartúlia de bar. La Judith de seguida ens ho va dir, que la mare de l’Anna, la Neus, no es trobava bé i ella s’havia quedat a cuidar-la. Millora’t Neus, que tu ja formes part de la geografia humana dels dimarts.
Mentrestant posaríem música per ballar. Doncs som-hi! El primer ball és el Chill Fàctor, anem forts. Em creia que era un ball de molt nivell i veig que tothom el balla. Potser estava mal fixat i tots tenim nivell, no hi ha ni primer ni segon ni tercer, senzillament n’hi ha que marxen d’hora perquè tenen pressa i d’altres ens quedem fins al final perquè volem. El segon és Island in the stream i no recordem com es comença, quin fracàs! Tothom recorda trossos, que si el pas de l’ànec, que si la volta o la patada, però no logrem encaixar-ho amb el conjunt del ball. En posa un altre, Bandera. Aquest sí, però només som dos els que el sabem, i en algun moment dubtem i cal recomençar. Òndia, òndia! Sona el Rosegarden (Yes) i ara sí, la pista a vessar i quasi ningú no s’equivoca. Vaig a parlar amb el Greg per indicar-li quins balls són els que sabem, però em diu que no cal, que la Paqui li acaba de portar un disc dels que va fer per Nadal on tots els balls són coneguts. I efectivament ara ja ballem sense parar. La classe s’ha convertit en una marató.
M’adono que n’hi ha que troben a faltar l’Anna guiant el ball desde dalt de la tarima. Algú, entre els que m’hi compto, procurem guiar als que ho necessiten, però a vegades em descompto i sóc jo qui m’equivoco. Fer de professor és una qualitat que està molt pel damunt de les meves possibilitats. Penso (això de pensar és un vici que em perjudica) que la classe és necessària i que sense classe no hi hauria country, però una nit de marató de tant en tant és com un premi. Un dia en parlaré amb l’Anna a veure què li sembla. Ni que fos per practicar balls que fa temps que no ballem, que acabarem oblidant si no els practiquem i que no és possible encabir-los en un vespre de classe. L’altre dia una amiga me’n parlava, que seria bo recuperar balls que vam aprendre i que aviat haurem oblidat, Behind the Clouds, Shania, Sunset, A Cuntry Boy, Special nr.3, The Lucky One, Just You & Me, Rumba Ride, Just a Minute, Wheels, i molts més. Perquè si bé és veritat que ja ens agraden els que ballem cada dimarts, també és bo aixamplar la xarxa (menjar sempre paella també cansa).
A les deu arriba el Josep, el nostre antic professor, i va per feina. “Bona nit, com que no sé quins balls heu fet, us n’ensenyaré un que espero no sigui massa difícili per vosaltres” No recordo el nom del ball però, sincerament, prefereixo pensar que va ser una broma fina, perquè el ball era més aviat del nivel de l’IMSERSO. Ens explica un truc per no equivocar-nos quan haguem de començar amb una cama, es tracta de recolzar-hi la mà al damunt. Així si he d’avançar la cama dreta, posaré la mà sobre aquesta cama i així, el meu cervell d’home (ja se sap que el tenim limitat) no haurà d’esforçar-se excessivament (mà = cama). Deu ser una altra broma. Després la cosa es va animant. Ens ensenya el Burning Love, molt de l’estil Josep (alçar talons i plegar genolls), a tothom l’entussiasma. Les de Corbera ja el sabien però també s’ho passen bé. Per acabar ens ensenya l’Heartbrake Espress que tant m’agrada. Aquest és un dels primers balls que vam aprendre ara deu fer set anys o més, i sempre he disfrutat quan l’he ballat, potser per la canço de Dixie Chics “Tonight the hearches on me”, potser pel ritme lent, potser pels dos stoms que ressonen al moment del silenci.
Vam acabar tard, eren quarts de dotze que sortíem al carrer. Nosaltres ja el coneixíem al Josep perquè, com he dit, va ser el nostre professor durant un any, però pels qui va ser la seva primera classe amb ell em deien “Ho fa molt bé” I nosaltres ja ho sabíem.
Avui, l’indemà del dia del Barn, dia vint-i-sis de gener, és l’aniversari de la Batalla de Montjuic, deixeu-m’ho recordar. La nostra història és la història desconeguda, dels fets silenciats. En un dia com avui, l’any mil sis-cents quarant-ú, les tropes catalanes van derrotar l’exèrcit castellà (en aquells temps no existia l’Espanya d’avui) a Montjuïc. Quan algun dia, algun periodista d’aquest que tufen a Ciudadanos diu “Los catalanes nunca han ganado una batalla” s’obliden expressament de Montjuïc. Que un país sense exèrcit regular derrotés unes tropes professionals i escandalosament més nombroses, va ser una taca als que associen nació amb exèrcit. Tant és així, que a les acaballes de la Guerra del Franco, es van esperar al vint-i-sis de gener per entrar a Barcelona i, així, refer el seu orgull. Així doncs, que cadascú celebri el dia segons el seu cor. Hi haurà qui prefereix la salutació feixista. Jo prefereixo pensar en Montjuïc.
Per acabar us voldria fer un comentari personal. Vaig començar a escriure aquestes cròniques ja fa un temps. Va ser una manera simpàtica (vaig pensar) de cohesionar-nos amb unes amigues de Rubí que ens havien acollit a la seva colla. De mica en mica algú se’n va enterar i em va demanar que també la hi enviés, de manera que ara hi ha una petita colla que la reben. Alguna vegada m’he sentit una mica violent quan algú ha mencionat la Crònica al davant d’algú que no la reb. Normalment no en faig cap propaganda, però tampoc no me n’amago. Si alguna amiga vostra voldria que li enviés, feu-m’ho saber i li enviaré. Vull dir, per tant, que ara no és cap qüestió corporativa, només és un relat per qui tingui ganes de llegir.
Les que vulgueu ballar i dissabte ho pogueu fer, penseu que a la Colònia hi fem el ball de final de mes. Hem demanat que els qui ho vulguin fer, que hi vinguin amb sombrero. Ens han dit que potser faran un reportatge per la premsa i ens agradaria cuidar la parafernàlia.
Que tingueu una bona setmana.
Aleix. 26 de gener de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada