De què es pot parlar quan no se sap de què parlar? Els ministres franquistes eren experts en aquests malabarismes de discursos fets de fum (“en la coyuntura actual parece obvio no destacar las realidades objetivas, así, como no, las derivadas subyacentes…” etc). Heu escoltat mai un discurs de l’exConseller Nadal?, doncs més o menys.
Havia pensat parlar-vos del Japó. Pobre gent. No s’hi pot fer broma quan la desgràcia és excessiva. Un dia, quan tot estigui reconstruit, quan el tsunami sigui una anècdota llunyana, us parlaré de l’efectivitat d’aquesta gent disciplinada en l’extermini de civils a la ciutat de Nanking. Esfereïdor, ho podeu creure.
I de Líbia? Sabeu quin país és el defensor de la revolta, l’abanderat dels anhels de llibertat? França!, la instigadora de la matança de tutsis a Ruanda, l’inventora de les sales de tortures dels Esquadrons de la Mort a Sudamèrica, els que van dinamitar el Rainbow Warrior, el vaixell de Green Peace. Amb França em passa el mateix que amb el govern espanyol. Quan d’una cosa no en tinc ni idea, quan estic del tot perdut, miro què diuen els del govern i d’entrada prenc la postura contrària. Normalment ho endevino. En aquest cop d’estat que hi ha hagut a Líbia, qui són els bons? Jo no tinc prou elements per decidir-me, així doncs miro què diu França, i encara que em trobi tot sol davant la opinió nazional-espanyola, vaig a favor del Gadafi. Què hi farem!
Parlem de la pluja? Quanta incomoditat per les persones humanes, quin bé de Déu per la Natura. Els pantans tots plens a vessar, i això significa que aquest any potser ens abaixaran el preu de l’aigua i també potser el de l’ectricitat. La collita d’ordi serà excepcional i de cada dues cerveses ens en regalaran una. La fruita serà com la de la Terra Promesa, gegantina, impressionant. Benvinguda pluja si no has fet mal.
Però tinc la impressió que tot això ja ho sabíeu i que el que voleu és que parli del Barn. Ai el Barn! Què us podria dir del Barn que no sabéssiu? Que s’hi riu i s’hi balla? Que a estones s’hi fabriquen somnis? Que crea adicció? Això no és cap novetat i una crònica hauria de destacar les novetats, els cims i les depressions de la dent de serra de la gràfica. Així doncs excuseu-me i ho vaig a intentar.
Ahir vaig tornar al Barn i ho vaig veure tot com sempre. Potser hi faltava algú però no és la meva intenció la de passar llista. Em va fer la impressió que hi havia molts balls nous, però no podia ser, oi? És impossible que en un sol dia de no assistir hi hagi tants balls desconeguts. O sigui, que només hi pot haver una explicació: que l’encustipat m’hagi provocat una amnèssia parcial, de grau 4,5, que són els balls desconeguts, i que una adecuada dieta de cues de pansa potser ho arreglarà. Ahir estava una mica apàtic, tot s’ha de dir, una mica cansat, i no vaig estar al cas ni de les novetats ni de les classes de reforç. Recordo vagament el Lost, que per cert em va agradar. I un altre de nou que em recordava els passos del Foot Boogie en una versió més ràpida. Recordo haver repassat l’American Dream, el Marti, aquell que sembla el Waka Waka i que si no recordo malament es diu Cheek to Cheek … però dels altres res de res, em falta persistència i perspectiva. Dimarts que ve ho tindré més clar.
Vaig ballar molt i vaig aprendre poc, i no és que l’Anna no s’hi esforcés. Ara estic passant una època d’aquelles en que l’aprendre em fatiga excessivament i tot són excuses vàlides per escapolir-me. Per exemple, un dia em vaig convéncer que no necessitàvem tants balls nous, sobretot si després constatàvem que de cada vint o trenta balls canyeros només en perdurava un. Un altre dia pensava que a partir d’una certa edat es viu més dels records que de noves descobertes. Un dia em convencia que a aquesta vida hi hem vigut a disfrutar i no a patir. I quan finalment tenia ganes de lluitar, la tos me’n treia les ganes de seguida. En fi, que tot eren arguments en una sola direcció. Jo, quan acaba l’hivern estreno un nou any, i potser és el pes del final d’etapa allò que m’esgota. La veritat és que l’hivern ja em comença a pesar i estic una mica exhaust. Consideraré aquests dies com una moratòria i quan la primavera ompli de flors els camps i el meu pensament, llavors hi tornaré ple d’il·lusió.
Vam plegar una mica tard, potser més tard del què és habitual, i això és senyal de benestar. Abans, potser fa un parell de mesos, a les onze ja no hi quedava pràcticament ningú i només algunes amigues de Rubí i nosaltres fent-los costat acabàvem de ballar les darreres novetats. Ara en canvi som una petita multitut els que no mirem el rellotge, i quan nosaltres marxem encara hi queda una bona colla. “De seguida marxarem” em deien quan m’acomiadava, però durant tota l’estona que vam estar al carrer parlant no va sortir ningú. Suposo que debien plegar al cap de poc, però no us ho puc assegurar. Quan vingui el bon temps, quan tot allò de les flors sigui veritat, un dia m’hi quedaré fins que tanquin i us ho diré. Ei, si és que es pot dir.
Rebeu una abraçada.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada