Ahir vam celebrar el sopar de Nadal del Barn. Vam marxar de la Colònia a l’hora de sempre, cosa que em va semblar exagerat si tenim en compte que fins les nou no començava el sopar. Error! Encara hauríem d’haver vingut abans perquè les taules ja estaven ocupades, cadascú havia reservat lloc per ell i per la seva colla, i nosaltres teníem un espai massa just acotat a banda i banda. I dic massa just, perquè al final ens van faltar tres llocs i tres amigues es van haver d’exilar a una altra taula.
La recepció.- Arribem al Barn poc després de les vuit. La Judit fa de taquillera i tal com anem arribant ens dóna la benvinguda, ens punteja a la llista, ens demana si serem dels de la carn o dels de la sípia i ens cobra.
La sala està muntada amb una taula llarguíssima a la dreta i una de petitona al fons a l’esquerra. En total setanta-dues places a baix i alguna més a dalt. Saludem les conegudes. Una amiga de la colla ens diu que el nostre lloc està al mig, entre aquell grup i aquest altre, i segons sembla tenim les cadires justes. Al cap de poc ja veiem que no són justes i que ens falten tres llocs. Vaig a parlar amb la Judit i li explico el cas “Ens han ocupat a la dreta i a l’esquerra i ens falten tres llocs. No està bé que tres amigues hagin d’anar a una altra taula” Em diu que no em preocupi que ella ho arreglarà. Efectivament, puja a l’escenari, agafa el micro i resumint el seu discurs diu “Ens comportarem com a persones civilitzades. Ara ens aixecarem tots i ens anirem colocant per colles” I ningú no s’aixeca i tot segueix igual. Les amigues afectades (és un dir, perquè afectats ho estem tots) em diuen que no em preocupi, que a l’altra taula també hi tenen conegudes i hi estaran bé. Ho deixem així.
Una amiga de Corbera em presenta la seva germana que viu a Alacant “Cada setmana li envio la teva crònica” i la germana em diu que li és un plaer llegir-la (m’estarrufo) i diu que ella, a la vegada, l’envia a una amiga que viu a Madrid. Per uns moments em fan sentir important. Sóc molt vulnerable als elogis i la germana de l’amiga em cau bé immediatament.
Aquest any, pel meu gust ho han fet millor que l’any passat. Mentre els cuiners fan la seva feina, nosaltres comencem a ballar. L’Anna engega la marató amb els primers divuit balls: Electric Slide, Irish Stew, I might, Peter Pater, Charleston, DHSS, Adelaida, J Walk, Shania, Hoochie Coochie, Bufalo Road, Go go Stom, Unvelievable, Black Velvet, Sureño, Eagle Texas, Queen of hearts i Electric Slide versió ràpida. Hem entrat en calor i podem anar a seure. Mentrestant, la colla de la Neus i la Sesé han estat fabricant ninots de paper i tots ballem amb la llufa enganxada a l’esquena.
Mentre ballàvem, a la pantalla feien el partit de la nostra selecció de futbol. Catalunya contra Honduras, i estem donant una lliçó de futbol. És un goig veure voleiar les estelades a l’estadi. A falta de millors victòries és un goig poder celebrar aquestes demostracions del que som i del què podríem ser.
El sopar.- Són més de les nou que ens asseiem a taula. Comencen a servir-nos: torrades, embotits, amanida, carn (vedella amb suc) o peix (brotxetes de sípia) i postre, aigua i vi. El cafè a la barra.
Jo estic, tal com pertoca, entre la colla de la Colònia. Estic molt ben acompanyat i penso que també ho hauria estat si hagués estat entre la colla de Rubí, o entre les amigues de Corbera o les de Sant Feliu, tot i que després vaig pensar que si hagués estat a un altre lloc, segurament no m’hauria tocat el pernil.
Les converses són diverses i constants. Naturalment no hi falta el comentari dels fets del dia, la victòria de la selecció per quatre a zero o el nou govern de’n Mas. També parlem de malalties i de guariments, de les festes de Nadal i d’acudits. Una amiga de la colla de Corbera (ella és de Torrelles), la Neus, és una rapsoda prodigiosa d’acudits. A cada moment s’aixeca del seu lloc, ve on som nosaltres i ens explica un acudit acompanyat d’una mímica espontània : A un hospital hi ha un metge al que li falta el tel de la llengua (en castellà, frenillo) i per tal no parla gaire bé. Surt a la sala d’espera i pregunta pels familiars del senyor Diego “El deñod Diego ha muedto” i un familiar respon “No me joda!” El metge li respon “No me ha entendido. Ni mejoda ni mejodadà, edtà muedto”. Nosaltres no n’hi podem explicar cap perquè els sab tots.
Passen a vendre números per la rifa de Nadal (és un dir). Rifaran un lot de xocolates, una ampolla de cava, i un pernil. La tira de números costa un euro i com que el meu amic Josep ja m’havia pagat una cosa abans, jo li compro els números de la rifa “Mira, anirem a mitges” “I si surt el pernil?” “Ens el menjarem a l’Ateneu de la Colònia”.
La gent té fred. No és un fred exagerat, però a l’estar assegut notes una certa incomoditat. Les amigues de Corbera fan broma i s’emboliquen amb bufandes. Es veu que hi ha alguna averia a la bomba d’aire i no acaba de sortir del tot calent. El Greg entra una estufa d’aquelles de paraigua i la coloca al cap de taula, al davant la barra del bar.
La Marató.- És un quart de dotze que comença el primer ball i ja serà un no parar fins les dues de la matinada. Els enumeraré per a constància de futures generacions: Sunday Driver, Tush Push, Rock arround the clock, Chu chu train, Help me, Slapping Leather (Jambalaia), Kill the spider, Bambi cha cha, Rosegarden, Sugar Talk, Cowgirl Hustle, Skip, I’m given up, Chill Factor, Take a breather, It Happens, Dolly Express, Smile Again, On the rocks, Lighting Polka, White rose, Pagadangio, Cool blue cha cha, Thanks a lot, CCS, Scrap it, Toes, Rumba ride, Wheels, Sunset, Green Grass, What about now, 24 by 24, Sleep Tonight, Mr. Mom, Two by two, Danbiel, Clickety Clack, Pice of cake, Forgive and forget, Motel time, i A Country boy.
Avui sí, avui ja ballàvem a tocar uns amb altres. Per a caber-hi no hi ha altre solució que la compressió. En aquestes situacions límit, a vegades s’hi produeixen petits accidents com ara el d’una amiga que va patir la trepitxada d’un ésser monumental i va poder veure els estels abans de l’hora. Vam poder constatar que entre dues fileres sempre n’hi cap una altra. I es balla igual.
Després del CCS aturen la marató per a fer el sorteig. Afortunats com som en amor, no comptem que ens toqui res. El primer afortunat és, com sempre, en Jaume, l’espòs de la Maria. Del segon no estic al cas. I a l’hora del pernil surt una noia, contenta i saltant. Una amiga ens mira els nostres números i ens diu “Però si el teniu vosaltres!” No ens ho creiem però és veritat. Resulta que la noia d’abans ha fet una inocentada, com pertoca a la diada. Anem a recollir el premi, el Josep i jo. La gent, tot el Barn està content perquè ens estimen (o això és el que sento). Nosaltres fem públic el compromís d’oferir un sopar el proper dia de classe a la Colònia. O sigui, que el dia vuit de gener, dissabte, esteu convidades a sopar amb nosaltres a l’acabar la classe de country.
Hi ha un grup de balladores, que no tinc el goig de conéixer, que ho fan molt bé. Un amic, pensant que conec a tothom, em diu “Quí són? D’on són?” I vaig i els ho pregunto “D’on sou?” “Com, que d’on som?” “Doncs si sou de Mollet o de Sabadell o de Martorell” “Som de Barcelona” “Doncs trobo que ho feu força bé a Barcelona” i m’adono que els dec semblar molt de poble. Després l’Anna em diu que són les Shadows, les sisenes classificades al passat concurs del Barn. Avui potser haurien millorat la classificació.
De mica en mica, tal com avança la fatiga la sala es va buidant i arriba el darrer ball, l’A Country Boy, que també el ballo. La colla de les Shadows em desconcerten una mica al canviar la posició. El ballen en contradança i a mi em significa un trasbalç perquè estava acostumat a saltar sempre que mirava a la sortida del local. Ara hauré de saltar quan els demés saltin i això em pren velocitat. Però amb un estil barreja d’en Charlot i d’en Cantinflas, crec que me n’he sortit. Com deia el Baró de Coubertin, l’important no es guanyar, és participar. I poder-ho explicar, hauríem d’afegir.
Com a darrer regal de la nit, l’Anna demana a les Shadows que ens facin el seu ball. Pugen tres a l’escenari i el ballen. Nosaltres, agraïts pel seu esforç, que és el nostre descans, aplaudim aquella mostra de ballar amb elegància. S’ha acabat. Ens acomiadem desitjant a tothom una bona entrada d’any. Al sortir, la boira als ulls o al cel m’impideix de veure els estels, però veig amigues i amics, que són més importants.
Arribem a la Colònia a un quart de tres, m’acomiado dels amics i a l’anar a obrir la porta m’adono amb alarma que m’he deixat les claus. Estic tancat a fora, al fred de la nit, foraster al meu poble i em sento indefens. Com pot haver succeït?, no m’havia passat mai. Em carrego de filosofia i comprenc que no m’ha de sorprendre. La vida, em dic, es composa de rutina i de coses que no ens havien passat mai. Ara ja no ho podré dir i he guanyat una nova anècdota a la meva riquesa de tresors. Mentrestant, pels carrers solitaris de la Colònia, de tant en tan hi passa un cotxe. Al cap d’una estona de trucar la Cóncep es desperta i m’obre la porta del castell. Estic salvat. Hi ha moments que encara m’estimo més la meva dona.
I s’acaba l’any. No sé vosaltres. Jo estic content. Si ho comptem amb diners o amb cases noves o amb vaixells al nàutic de Salou, us seré sincer, no ha sigut un bon any. Però si allò que agraïm són converses i amistats que ens regalen els seus somriures, si valorem estones de ball i nits al Barn, he d’estar agraït perquè ha sigut una bona anyada. Estic molt satisfet i em desitjo, i us desitjo, que l’any que ve sigui com aquest i, si pot ser, encara una mica millor. Tant de bo.
Ens veurem doncs l’any que ve, si Déu ho vol, altre cop al Barn.
Aleix. Colònia Güell, 29 de dembre de 2010.
