LA DARRERA CRÒNICA

CRÒNICA DEL BARN. 30 d'agost de 2011

No volia escriure la meva darrera crònica del Barn, estava desanimat i no tenia esma ni per a buscar inspiració. Però hi donava voltes i buscava arguments per escriure un final. Si mai algú llegeix el llibre de cròniques el trobaria inacabat. Què va passar? Per què es va acabar? Per aquest lector desconegut, i per tots vosaltres naturalment, deixeu-me escriure la meva darrera crònica, la meva explicació d’un final inesperat.

El dimarts dia trenta d’agost vam anar carregats d’il·lusió al nostre Barn per començar el primer dia del nou curs i ens vam trobar que s’havien canviat els plans (i amb ells el nostre destí). La Judith, la propietària del local, va anunciar que a partir d’ara, els dimarts, de quarts de nou fins a les deu s’hi faria nivell zero. Seguidament un quart d’hora de descans i després un nivell intermig baix fins a les dotze. O sigui, que tot l’ambient que amb dalts i baixos havíem anar creant cada dimarts durant quatre anys s’havia acabat de sobte, per una decisió desafortunada. Segons la seva explicació es tractava de crear pedrera perquè sempre hi hagués relleu per les classes de la Neus. L’alternativa que ens donava als fidels assistents del dimarts era canviar de dia i passar a la factoria dels dijous. L’argument és diàfan, es tracta d’assegurar la clientela. De fet, ja ho veieu, el country s’entén com una producció en cadena on per una banda hi entra un producte bàsic i per l’altre en surten butifarres (perdoneu-me l’acudit). Nosaltres vam sopar i a les nou vam marxar.

Així doncs s’ha acabat. Què hi farem! La vida és això, alguna cosa que comença i que s’acaba. ¿Oi que és natural que que cada dia es faci fosc? ¿Oi que a cada hivern els arbres es desprenen de les fulles que han sortit en primavera? ¿No s’acaben històries cada vespre i en naixen cada dia? Doncs la bombolla de felicitat dels dimarts al Barn també s’havia d’acabar. Llei de vida.

I què voleu que us digui davant d’una catàstrofe d’aquestes dimensions? Que ens ho hem passat molt bé al Barn cada dimarts desde fa quatre anys, i n’hem d’estar contents. Que només puc estar agrait per tots aquests vespres ensizadors, per les amistats que n’han sortit i pels records que portaré al pensament. Ara es tanca un cicle i en comença un de nou. No ho sé, potser es cumplirà la dita de voltar el món i tornar al Born i m’engrescaré de nou a ballar sardanes. No m’hi veig fent sevillanes i em falta estil per la música llatina. Ja ho veurem, diuen que quan Déu tanca una porta sempre n’obre una altra.

Us ho dic sincerament, estic molt agrait a la Judit i al Greg, que m’han facilitat tots aquests anys meravellosos. Estic agrait al Josep professor que em va ensenyar alguns balls memorables. Estic immensament agrait a l’Anna que m’ha ensenyat pràcticament tot el que ara sé del ball del country i que la dança és creació i inspiració. Estic agrait als amics i les amigues que cada dimarts m’han fet sentir que formava part d’un grup amb unes mateixes il·lusions.

I amb la seguretat que me’n faltaran molts per omissió o per desconeixement, deixeu-me fer allò que mai no he fet, relacionar tots els noms que encara recordo i que amb més o menys constància heu vingut als meus dimarts del Barn. Companys de balls, companys de línees, companys de converses, companys d’alegries i de patiments:

Greg, Judit Fàbregas i Belèn. Neus, Josep "TaxiKei", Miquel, Olga, Xavi, Àlex i Anna Campmajó, professors. Neus Ruiz, Ana Maria i el seu espòs Jaume. Rosita, Juan, Àngels i les amigues de la primera taula. L’Albert que ens va ensenyar el Blue Note. Quima Sànchez de Santa Coloma de Cervelló i les seves dues amigues. Mari, Maite, Gemma, Xavi i Lidia, de Sant Feliu. Mireia, Àngels, Carles dels Riders, Isabel i la seva germana Marga, Maria, Maika, Montserrat Dalmau, Montse i Anna Vergés, de Corbera. Neus Martí, de Torrelles. Belén, Mavi, Isabel i Encarna, perruqueres. Assumpta, Sandra, Paquita i el seu espòs, Pilar Duran, Sílvia, Núria, Rosa i Dora, de Sant Cugat. Júlia, Jordi, Mertxe, Lola, Soco i Helena, de La Caseta. Josep Garcia, Josep Fernàndez, Ciscu i Dolors de la Colònia. I les amigues de Rubí, Marta Dalmas, Cristina Duran, Encarna Arriaza, Cinto, Maite Ferrer, Maria del Mar, Mercè, Raquel Antolino, Xavi, Maribel Pardo, Ramon Maymó, Maria, Lídia Oltra, Maribel Rebollo, Fermín, i Pilar Ventura i la lluna i jo.

Me’n deixo, n’estic segur, i ara em penedeixo de no haver-lis preguntat el nom quan en vaig tenir l’ocasió. La timidesa és un defecte de terribles conseqüències. Ara que tot ja s’ha perdut és quan sento que sou molt més amics, que us estimo, que us enyoro i que si estigués al meu abast dimarts que ve tornaríem a ballar tots junts al Barn. Qui sap, potser algun dia hi tornarem. Potser un cop a l’any ens retrobarem en un sopar per fer una marató al vell estil. Si fos així, mireu que sigui un dia que hi hagi lluna. Creieu-me, la felicitat està feta de petits detalls.

Una forta abraçada a tots i a totes, del vostre amic.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 2 d’agost de 2011.

Vam arribar al Barn a les vuit en punt i les amigues de Corbera ja hi eren, sopant abans no comencés la classe per no perdre’s ni un sol ball. A l’escenari, la Judith i el Greg conferenciaven amb l’Anna Campmajor per planificar el curs que ve, suposo, o per valorar el curs d’enguany. Vaig encreuar els dits i mentalment vaig demanar al Déu del country que s’entenguin, que renovin els contractes per continuar, igual que ara, el curs de l’any que ve. Professores com l’Anna no se’n troben gaires en una vida, prou que ho sabem els que hem tingut el privilegi de tenir-la.

En el viatge d’anada vaig comentar als companys que avui no hi hauria gaire gent “Si resulta que només hi som nosaltres tres li podrem demanar a l’Anna alguns balls particulars: Island in the Stream, Just a Minute, Tram o Black Botts”, i evidentment no ho vam poder pas fer. Poc a poc, en un degoteig lent i constant van anar arribant les alumnes dels dimarts, no totes perquè ara és temps de vacances. Es notaven les absències, s’agraïen les presències. El darrer dia del curs és temps de recordar i per tant no ens va ensenyar cap ball nou, en vam repassar molts, Eating right drinking bad, Lighting Polka, Sunset, Banjo Moon i una colla més.

Vaig ballar molt. Conscient que era el darrer dia i que estaríem dies a poder ballar. L’indemà començaria el nostre Ramadà, l’abstinència que ens imposa el mes d’agost i, tal com fa tothom que comença l’abstinència, m’havia d’afartar. Fer ara la relació de tots els balls que vaig ballar potser seria exhaustiu, però, us ho he de dir, vaig passar els darrers moments del curs ballant el Cool Blue Cha Cha, el Tush Push i el Reina de Corazones, que per mi són uns dels millors balls que s’han pogut inventar mai. Quina manera tan fina de dir adéu a un curs no s’hauria d’acabar.

Quan vam arribar, a dins del Barn hi feia una fresca polida, riallera, i s’hi estava la mar de bé. Mentre dura el temps del ball la fresca ajuda a no perdre cap pas, tot i que encaparrats pel ritme a vegades te n’oblides. Però quan el temps oficial de la classe es va acabar es van apagar els aparells de refrigeració i feia una mena d’angúnia seguir en moviment. M’hi vaig fixar i vaig veure que en un moment determinat, l’únic aparell de refrigeració en funcionament era el ventall que el Carles movia frenèticament. Llavors el ballar es va convertir en una feina desitjada però impossible.

Quan vam sortir al carrer vam fer una rotllana de conversa on s’hi anaven afegint les que sortien “Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella” i vam parlar i vam riure i ens vam desitjar bones vacances als que ja marxaven tot seguit. Ens vam preguntar si l’any que ve seria com aquest, si ens tornaríem a trobar tots plegats, si seríem tan companys com ho hem sigut. Vam pregar que no hi hagués cap canvi ni que fos per millorar. Algú em va preguntar si hi havia lluna i tampoc no vaig saber què contestar.

Que passeu unes bones vacances, que l’estiu sigui per vosaltres un temps de felicitat, i que després del mes d’agost ens poguem tornar a trobar de nou, amb les bótes posades.

Aleix.

Colònia Güell, 4 d’agost de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 26 de juliol de 2011.

El dia 26 de juliol, com tothom sap, és santa Anna, patrona del Barn, i per aquest sol motiu ja va ser un dia especial. A part de l’Anna Campmajó també hi era l’Anna Vergès, que també celebrava l’onomàstica, i la Mireia Pascual i la Isabel Guimerà, que celebraven l’aniversari. I la Maria que el celebrava el 27, i la Lídia que el va celebrar el 23. Ja ho veieu, una apoteosi de dates assenyalades que en un moment de descontrol em va fer pensar que tothom, excepte jo, celebrava alguna cosa. Segurament que després del dia de la boda, després del dia del naixement d’algun fill, després del dia en què et toca la Loto, i després del dia en que et jubiles, després de tots aquests dies i d’alguns altres, l’aniversari i el dia del teu sant deu ser el dia més feliç de la teva vida. I això és motiu d’alegria col·lectiva, com ahir.

Ahir també vam fer el sopar de fi de curs i això va equilibrar la balança. M’explicaré. Ahir érem molts els que no vam estar d’acord amb fer el sopar, i no només pel preu. Els sopars haurien de ser consensuats, parlats, aprovats, estimats. Els sopars, si s’han de fer, no cal que siguin tant cars, no cal que siguin tant bons com el d’ahir. Es tractaria només d’estar en família i amb la meitat del pressupost n’hi hauria hagut suficient, penso jo. A l’organitzar un sopar s’està posant a prova uns i altres “Tu de quins ets?” i provoca que es formin dos grups, els que sopen i els que s’esperen a les taules del racó. Això no és bonic. Hi ha qui no vol sopar per militància, sigui perquè com jo no estan d’acord amb fer el sopar, sigui perquè no estan d’acord amb alguna altra cosa, sigui perquè fan règim. Què se jo! Però no és bonic forçar aquesta separació. Els que anem a ballar cada dimarts som un grup en general ben avingut, i aquests sopars forçats el que fan es separar. Jo, ja us ho dic ara, potser no participaré de cap més sopar que no surti de la iniciativa de la colla d’assitents dels dimarts. No vull formar part d’un dels grups, vull ser part de l’únic grup que formem tots plegats cada dimarts.

Ahir vam fer una marató de seixanta-dos balls, dels quals els vaig ballar tots excepte vuit d’obligada abstinència. Dos perquè estava sopant encara, dos perquè estava felicitant en Jaume, el marit de l’Anna Maria, pel seu sant que va ser dilluns, i el Chill Fàctor, el Rodeo i el Dolly Express, que no m’acaben de fer el pes, i el No Quitter que se’m va amnessiar.

Reprodueixo la llista dels balls per a constància de futures generacions. Algun dia podrem comparar la llista de diverses maratons i podrem veure que hi ha balls que ja han desaparegut de la llista de preferències, n’hi ha d’altres que ara no hi són i després ressusciten, i alguns que persisteixen al llarg de tots els anys i formen part de l’ADN de la història.

Electric Slide - J Walk - Help Me - Chu Chu Train - Shania – Jambalaia - Hoochie coochie – Unvelievable - My Maria - Gotta Keep Praying - Cadillac Tears - Queen of hearts - Down On The Corner - Eating right drinking bad – Baby Cha Cha - Bufalo Road - Irish Strew – White Rose - Lighting Polka - Beethoven Boogie - I’m Given Up - On the Rocks - Chill Factor - Guacamole - Rumba Ride - Cool blue cha cha - Margarita Cha - Pagadàngio - Thanks a Lot - Kill The Spiders - Blue Note - It Happens - What about now – DHSS - Rocabilli Rebel - Knee Deep - Twenty four by twenty four - Sugar Talk - Black Velvet - Rock arround the clock - Cowgirl Hustle - Cheek to Cheek - Doly Expres - Tush Push – Sunset – Rosegarden - Clickety Clac - Go Go Stom - This and that - Texas Hero - Two by two - Heartbrake Espress – Charleston - Louisiana Swing - No Quitter - Magic Moon – Toes - Ever Ready - Beethoven Boogie (altre cop) - Little Redneck - Black Botts.

Vam començar puntuals i ens vam aturar, també puntuals, a les nou per anar a sopar. Vam recomençar al cap d’una hora quan encara no ens havien servit els postres o el cafè, i ja no vam parar fins que la llista es va esgotar. Entre les onze i les dotze van regalar a l’Anna professora un parell de pastissos que ella va compartir amb tothom qui en va voler. Però ni així no es va aturar la marató. Tots érem conscients que seixanta balls són massa balls per un dia laborable i els horaris s’havien de respectar si els volíem acabar.

Ahir potser no hi va haver tanta gent com als darrers dies, sempre hi va haver un lloc on encabir-se. Ahir m’ho vaig passar molt bé, vaig disfrutar ballant sense parar. Al moment del darrer ball, a petició del meu amic Francesc van posar el Black Botts que només vam ballar ell, la Dolors i jo. Hi ha balls que per algú són preciosos i per molts no valen gairebé res. Hi ha balls que no voldries oblidar mai de la vida i t’adones que tothom ja els ha oblidat.

A la tele havien advertit de fortes pluges, el cel carregava les galledes, ens arribaven notícies de grans diluvis a Vic, a Granollers, a Barcelona i també a Sant Cugat. Però a Rubí no hi va caure ni una gota fins a l’hora de marxar. Bé, menteixo, a l’hora de sortir hi queia una boira ploranera que no sabies si era pluja o era aire humit. No sé a tu però a mi m’agraden les tempestes les nits que estic ballant. Aquella sensació d’estar aixoplugat mentre a fora es desferma la natura em sembla excepcional, èpica, i tot ho percebo encara més bonic.

Vam acabar a un quart d’una. Ja hi quedàvem pocs i ens vam fer una foto de grup. El camí de retorn a casa va ser com un viatge intemporal, com si el paisatge no fos més que una pel·lícula silenciosa. Ni cotxes, ni mossos d’esquadra. Només els llums de les cases, dels pobles, de l’autopista, i el silenci de la nit.

Dimarts que ve hi tornarem. Dimarts que ve serà el darrer dia d’aquest curs, el del dos mil deu – dos mil onze. En general ha estat un bon curs, no diré el millor de la meva vida, però gairebé. Hem fet bones coneixences, s’hi han incorporat noves amigues que sembla que fa molt temps que coneixem. I sobretot s’ha aconseguit una cohesió gairebé total amb tots els assistents dels dimarts. Hem après uns quants balls nous i segurament n’hem oblidat d’altres. Després de les vacances començarem un altre curs que també estarà ple d’instants bonics i d’insospitades coneixences. Em quedarà, no obstant, el record d’amics i amigues, també el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel, potser el Guacamole, i el gran privilegi d’haver tingut de professora l’Anna Campmajó.

Fins dimarts que ve.

Aleix.

Colònia Güell, 27 de juliol de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts19 de juliol de 2011

Que poca gent que hi havia al començar i quanta que n’hi va venir al cap d’una estona! En van faltar molts dels habituals, coses de les vacances suposo, i en van venir molts d’esporàdics. L’estiu ja ho té això, que ens visiten grups d’amigues que la resta de l’any no poden venir. Destacaré les amigues de Sant Feliu, de l’escola de la Pilar, que ara feia dies que no veia. I sobretot, pel que a mi afecta, les grans amigues de Barberà del Vallès i de Sabadell. Em van comentar que encara estan fent classes cada setmana, però que no s’havien volgut perdre de venir un dimarts al Barn per ballar amb nosaltres abans no tanquin a l’estiu, cosa que els agraeixo de tot cor.

Quina fresca que feia al Barn quan hi vam arribar i quina calor que hi va fer en alguns moments. Suposo que l’aparell de l’aire fa parades de tant en tant i ho notem. Quan l’aire ressucitava tots ho agraíem, i quan entrava en coma hi havia un frenesí de ventalls movent la parcela d’aire particular. Déu que és savi va donar un clima específic per a cada país. Si a Catalunya ens va donar calor a l’estiu i fred a l’hivern, potser és antipatriòtic voler tremolar al juliol i suar al mes de febrer. Pensem-hi.

Dimarts que ve hi haurà sopar de fi de curs i una marató de seixanta balls o més. L’Anna Campmajó ens va demanar que cadascú li enviï els seus dos balls preferits perquè els inclogui a la llista de la marató. Se’ns va demanar que ens apuntéssim al sopar, però ningú no sap el preu d’aquest sopar. Caram! I tot i així la llista creix. Vaig a preguntar el preu al Greg i em diu que encara no el sap amb precissió, que pensa que serà de quinze euros…. però que també s’haurà de pagar el preu de l’entrada. Mecatxis! Quinze i set fan vint-i-dos, preu de ball de gala. Li dic que serà el primer cop que en un sopar se’ns farà pagar també l’entrada i diu que no, que sempre s’ha fet així. Dubto, com sant Tomàs. Al final diu que ho consultarà i marxo esperançat. Jo no sé els altres, però els que conec, i jo el més de tots, som d’armilla estreta i quinze euros ja comença a rascar. Si al final es converteix en vint-i-dos, no sé… m’ho pensaré.

L’Anna ens va ensenyar un ball nou per alguns, Banjo Moon, i també el Sunset pels qui no el sabien. El Banjo Moon és un ball d’aquells que t’hi has d’acostumar perquè de principi sembla una mica forçat, ortopèdic en diuen, però podria ser que al cap de dues nits ens semblés bonic i ja fos dels del repertori. El temps ho dirà. Comença malament, una patada lateral, com fan els gossos quan veuen un arbre. En canvi té l’avantatge que és de poques passes i això ajuda. El Sunset és bo, de voltes, jazboox’s, txa-txes i coaster steeps, és un d’aquells balls que quan ja el domines no et pots estar assegut si el posen.

Vam repassar el My Maria, el Lighting Polka, l’ Heartbrake Espress, l’ Eating right drinking bad, i potser algun altre. I vam ballar i ballar i ballar fins que va arribar un moment que les cames em feien figa i vam marxar. No vam ser els últims de marxar ni molt menys, la pista bullia i si no fos perquè tocava ens hi hauríem quedat fins l’hora d’escombrar. A les taules del carrer hi havia una bona colla celebrant un aniversari. S’hi estava bé. Els vespres d’estiu són ideals per les tertúlies. Jo tinc uns veïns a la Colònia, al davant de casa, al costat de casa i també unes cases més enllà, que això ho saben bé i mai no tenen hora per anar a dormir. Sort que a l’indemà no es lleven fins a l’hora de dinar. No ho critico, de fet això és el secret de supervivència de la humanitat, la gran facilitat que tenim per aclimatar-nos al millor i al pitxor de cada temporada.

Dimarts que ve serà Santa Anna. Quantes Annes coneixem? I segons m’han dit també serà dia d’aniversaris. Esmolem les copes que serà dia de brindar.

Ens veiem dimarts que ve, si Déu i el Greg ens ho permeten.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. 12 de juliol de 2011.

Hem arribat d’hora i la pista ja està plena. Aquest vespre hi ha una nova colla, nombrosa, i ells sols ja ocupen la mitat de la pista. Me’n guardaré prou de dir que són principiants perquè aquesta paraula té un no sé què de despectiu. En alguns balls s’hi posen i en d’altres es retiren. Segurament que ells en saben un tou que jo no sé. El country no és una ciència reglada i cadascú estudia pel seu compte. Si vas a l’escola de la Colònia, aquí no t’hi llueixes gaire, i si vas a la del Barn, a la Colònia no et menges un rosco. I a tot arreu no hi pots anar. L’Anna Campmajó, feliçment recuperada, posa el bàsic i no sé pas on ens colocarem.

Ens entretenim a parlar amb les amigues de Corbera. “Al final no vas venir dissabte a Montjuïc” Em justifico explicant que vam anar a la manifestació per la independència. “Doncs hi havia molta gent” A la manifestació també. Vivim a un país amb molta gent, gent per a tot, pel country, per la salsa i també pel reguetoon. Una amiga ens recorda que aquest dijous a dos quarts d’onze de la nit actua la Neus al Bar Musical Local de Molins de Rei. Em sab molt de greu però tampoc no hi podré anar perquè tinc els néts a dormir a casa. Anem al nostre lloc. Saludem les amigues de Sant Cugat que estan mirant les fotos de la néta de la Pilar, de quan tenia tres mesos, preciosa i riallera. S’assembla a l’àvia.

Ballem un parell de balls i l’Anna ensenya el Lighting Polka. Jo descanso. Una amiga m’explica que dimarts passat la grua municipal se li va endur el cotxe tot i tenir-lo ben aparcat (aquelles històries Kafkianes que a vegades passen) i per això no va venir. Això sí, encara que el cotxe estés a un lloc beneït, tu a pagar.

Fa uns dies vaig veure un documental sobre uns monjos del Butan que ballaven per a meditar. El “Pequeño Saltamontes” li pregunta al gran mestre “Mestre, i per què ballem?” “Per ajudar a la pau del món”. No sé si jo sóc rar o tothom s’hi ha trobat que en alguns balls, en algunes ocasions, he notat que en la sincronia dels passos i la música alguna cosa trascendia a la dança juganera i participava d’un projecte capital, com si per uns instants fos part de Déu.

Arriba una amiga i em pregunta si vaig anar a la manifestació de dissabte “Jo hi volia anar però no em vaig trobar bé”. Li explico que no es va notar la seva absència, que hi havia molt gent, molts més dels que m’havia imaginat. Ja se sab que aquests actes que no compten amb difussió mediàtica acostumen a ser de poca assistència, però aquest dissabte vam ser molts més dels que els altres s’esperaven.

Una amiga va anar al concert de Manel a la Festa Major de Rubí “Què tal Manel?” Es justifica: “A mi, Manel no m’agrada, però reconec que en directe canvia molt”. Què ho fa que ens costa tant dir que ens agraden els de casa? No és cap defecte, no és cap vergonya. És acceptar que som així i que tenim una sensibilitat feta a mida d’una gent i un territori. Jo, que ja començo a tenir una certa experiència, he conegut moltes vegades aquesta reacció. Alguns no volien ballar sardanes per avorrides, i ara fan Tai-Txí. D’altres eren fans del Beatles o dels Rollins o del Donovan o del Pete Seeger o la Joan Baez, i no volien reconéixer el Raimon ni en Llach ni la Dolors Lafitte ni la Maria del Mar Bonet. “A mi no m’agrada el Llac, però aquella cançó que diu Que Tinguem Sort m’emociona” Quan els catalans tinguem l’autoestima que ens mereixem serem independents.

Avui l’Anna no ens ha ensenyat cap ball nou, tots han sigut repassos de balls que ja havia ensenyat: Blue Note, Heartbrake Espress, My Maria, Guacamole, Beethoven Boogie, Rumba Ride, Knee Deep. A mitja classe se sent una forta remor de pluja a la teulada del Barn. Uns nois que estaven jugant a fora entren tots mullats. Plou! I tothom somriu. Què ho fa que aquestes pluges d’istiu ens fan tan feliços? Potser és pel nostre component vegetal en la seqüència evolutiva. I l’aiguat tal com ha vingut s’ha aturat. Ha sigut una galleda d’aigua per refrescar la nit.

Una amiga va estar tots els dies a la fira de les Harley Davidson em comenta que va ser un goig “Mucha gente. A penas pude bailar porque ahora hablaba con uno i después con otro” Em comenta que a l’octubre organitzarà, ella i les seves amigues, una festa a Mataró, que tindrem una bona pista per ballar i que ens hi espera. Li prometo que hi aniré…. si els néts m’ho permeten.

Vaig a parlar amb una amiga que veig dreta al costat de la taula “Hola, com va? Fas cara de cansada” “No, com sempre” “Jo avui també ho estic” “És que no has parat de ballar. Per cert, me’n vaig a saludar a aquella amiga” I em deixa plantat amb aquella sensació de jo què he fet. Com un nen petit m’ofenc i me’n vaig a l’altra punta de la sala, a parlar amb l’Anna que està sopant i amb la seva mare.

A les onze, els que queden comencen a marxar. El grup nou ja fa estona que ha marxat. Nosaltres sortim a un quart de dotze i ens sorprèn veure els carrers sècs “Que no ha plogut?”, però veiem alguns bassals dissimulats i els cotxes plens de fang. El cel s’ha aclarit i la lluna hi és quasi plena. Passa un cotxe amb unes amigues i em criden “Que no veus la lluna?” Penso que d’alguna cosa hauran servit aquestes cròniques, ni que sigui que alguns vespres algú es miri el cel.

Passeu una bona setmana.

Aleix.

13 de juliol de 2011. Sant Enric.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 5 de juliol de 2011.

Aquest dimarts, al Barn només hi vam anar dos dels cinc de la Colònia que sempre hi anem i, en aquest sentit ens vam comportar pràcticament igual que la resta de la humanitat que composa el públic dels dimarts. No sabré mai el que motiva i desmotiva la gent i fa que uns dies tothom hi assiteixi i d’altres hi falti molta gent. Una amiga ens va parlar de cartes astrals i altres meravelles de ciències poc fonamentades, i potser alguna cosa hi té a veure amb tots aquests misteris.

Vam arribar d’hora i encara no havien començat. Vaig fer broma sobre que hauríem de posar nosaltres la música si l’Anna Campmajó no arribava, però em van dir que ja havia arribat. Vaig mirar més bé i la vaig veure que venia de la banda de la barra, com si hagués estat parlant amb el Greg. La vaig anar a saludar i em va confessar que no es trobava bé, que havia d’anar al metge i que s’hauria d’absentar una estona. Em va ensenyar com funcionava l’ordenador i que si algú insistia en voler ballar algun ball, el podria posar seguint les seves indicacions. “Tot i així, no pateixis, perquè carrego suficients balls com perquè pugueu ballar tota la nit” I se’n va anar amb la seva cara blanca, adolorida, i aquell caminar insegur al que t’obliga la feblesa.

Em vaig situar a la primera fila, aquest cop per obligació i no pas per il·lusió com altres dies, i vam començar a ballar. De seguida em vaig adonar que en saben molt més les alumnes que no pas jo i de tot arreu en sortien futures professores de country per quan aquest ball sigui el ball nacional de Catalunya i el país necessiti mestres i conselleres. Tampoc no vull pecar d’un excès de modèstia i alguns balls els vaig saber orientar.

De sobte va passar el que obligatòriament havia de passar. Ningú no sap per què però l’ordenador es va aturar, tot sol. D’entre la multitut d’enteses en informàtica, algú va dir que s’havia produit una descàrrega automàtica de programes i tot sol s’havia reiniciat. Podia ser. Jo que d’informàtica en sé poc més que “copiar i enganxar” m’ho crec tot, com si algú hagués dit que els meus temors s’havien transmés per ones telepàtiques i haguessin ordenat l’apagada general. També podia ser. De totes maneres, una amiga de Corbera que es veu que era informàtica de veritat, ho va solucionar com aquell qui res. Va obrir el reproductor de música, i va copiar una llista de balls de la marató de Nadal i vam tornar a ballar.

L’Assun es va oferir a pujar a la tarima en uns balls que dominava. Va bé tenir una referència on mirar quan dubtes. La Neus també hi va pujar en un altre ball, però aviat va decidir que feia més falta al darrera de tot, per quan el ball fa mitja volta i necessites un referent al teu davant. Més endavant van tocar el Reina de Corazones, que és el ball que jo domino, i també hi vaig pujar. Una amiga del Vallès (de Montornès o de Lliçà, ara no ho recordo) es va posar al meu costat i junts en vam ballar quatre o cinc més, fins que vaig veure que ja ningú ens mirava perquè tothom se’ls sabia tots. I vaig anar a sopar.

A diferència del que passa a algun poble, en general les maratons ofereixen balls coneguts i a vegades antics i enyorats. I és així que vam ballar el Sunday Drivers, i el Wheels, i el CCS i també el Danbiel que ja no es balla enlloc tot i ser tan bonic. És emocionant veure com la memòria persisteix a les cames i al somriure i fa que sense ni pensar-ho puguis tornar a ballar aquells balls que un dia et van fer feliç. Una filera d’antigues combatents, i jo, donàvem voltes al llarg de tota la pista i frenàvem amb un coaster estep per retornar girant sense parar, mentre silenciosament comptàvem tres o cinc o set i fins a nou per tornar a començar. I al final ens van aplaudir.

Vam acabar relativament puntuals; potser eren les onze i poc, o un quart de dotze. Poc a poc va anar sortint tothom i es van esperar al carrer mentre acabàvem de recollir l’ordenador de l’Anna. Vam sortir a fer rotllana per parlar de moltes coses, d’acudits (n’hi ha un que no recordo però sé que acabava amb el metge dient “Decididament no em deixaré perilla”) i d’aquella carta astral que miraculosament tot ho endevina. Feia més calor a fora que a dins. Es veia algun estel camuflat per la calitxa i ningú va veure la lluna. De la Colònia estant sí que la vam veure, estava a punt d’anar a dormir, vestida de quart creixent com una tallada fina de meló envermellida per un tel de núvols fins. La Colònia ara està tranquila. No sé si ho sabeu que ens han tret el consultori del metge i estem en revolució. De nit els soldats dormen però demà hi hem de tornar.

Aquest dissabte hi ha la festa de les Harley a Montjuïc i sé que molts hi anireu. Jo no sé pas si hi podré venir. Resulta que hi ha una manifestació per la independència de Catalunya que comença a les sis de la tarda a la plaça d’Urquinaona de Barcelona, i ja se sab, no sé dir que no quan el País em necessita.

Jo, que en molts aspectes sóc exactament igual que tothom, també vaig pensar en l’Anna i li vaig desitjar una ràpida recuperació. L’istiu no és temps d’estar malalt. De fet mai no es temps d’estar malalt, però posats a triar és millor l’hivern, quan a fora hi fa fred i estàs ben tapadet amb les flassades.

Ens veiem dimarts que ve i, Anna, t’hi esperem.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 28 de juny de 2011.

No sé per què, ahir vam començar amb una mica de retard i això ens va permetre poder ballar tots els balls del repertori. Vam començar forts, res d’Adelaides ni de bàsics que tothom ja té avorrits. No recordo clarament quin va ser el primer ball, però va ser de l’estil del Yes o de l’Irish Stew. I així vam continuar tota la nit en una corba sinusoidal ascendent, o sigui, amb els seus més i els seus menys, però amb una certa tendència a la dificultat.

Al començar no hi havia gaire gent, tot i que darrerament “no gaire gent” vol dir la pista quasi plena. Vaig pensar que al ser Festa Major de Rubí era natural que les amigues assistissin a altres convocatòries i que avui no féssim ple. Però va passar com passa altres vegades, que si bé en falten uns, també ho és que en venen d’altres i al final tot queda igual en quan al nombre d’assitència.

Enguany coincidim les Festes Major de Rubí i de la Colònia, i he de reconéixer que és per culpa nostra. Rubí és fidel a la data fixe de Sant Pere. Nosaltres sempre canviem. El Sagrat Cor, que és quan fem la Festa a la Colònia, és una festa del calendari de la Lluna i sempre es mou. Setanta dies després de Pasqua toca xerinola i a vegades fa calor i d’altres no se sab. La Pilar duia un programa de la Festa Major de Rubí (era com un llibre de butxaca) i a l’hora del sopar el vaig mirar. Quina diferència! A Rubí hi ha de tot. Vist amb ulls de la Colònia, Rubí és com un Corte Inglès d’actes i de festes, com la bota de Sant Ferriol que mai no s’acaba. De totes maneres a cadascú el seu i a mi ja m’està bé.

L’Anna Campmajó primer va repassar els balls que pertoquen a cada nivell, el Blue Note, el Cadillac Tears, el Thanks a Lot, el Guacamole, el My Maria, el Beethoven Boogie i el Rumba Ride. Després ens ens va enseyar Knee Deep que uns deien que el txa-txa es fa en diagonal i d’altres deien que no. En una societat democràtica, ja se sab, tothom hi diu la seva i això és bo, ni que sigui per descansar una miqueta, ni que sigui per riure o per parlar.

Ahir va fer molta calor a tot arreu i em feia una certa por anar a ballar, però només entrar al Barn ens va rebre la fresqueta agraïda de l’aire acondicionat, i de seguida ens va agafar la falera per a ballar. Cap al final de la nit, sigui per la velocitat dels balls o perquè l’aire havia perdut eficència, els ventalls de moltes dones i d’alguns homes es van posar a funcionar. Jo no he sigut mai home de ventall. Suposo que una educació massa ortoxa m’ha fet mirar amb prevenció certes modes. Reconec que aquestes manies són absurdes, però les tinc enganxades a la pell i em costa molt de canviar.

Vam acabar molt tard, eren quasi quarts de dotze i al carrer s’hi estava bé. No fa gaire, en nits com aquesta, la gent de la Colònia trèiem les cadires al carrer i fèiem rotllanes de veïns per explicar històries reals o inventades. I la nit es feia dolça, com l’aroma dels til·lers.

Ens veiem dimarts que ve.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 21 de juny de 2011.

Avui ha arrivat l’istiu vestit de color groc, rialler de xiscles d’orenetes i amb les seves nits precioses, curtes i tan aprofitades. Ha vingut amb un cistell ple de calor i amb l’olor dolça de les vacances que ja es veuen a tocar. I perquè ja és istiu, a la Colònia ha començat la bullanga. A la tarda hi havia un concert a la plaça a càrrec del jovent del poble. Nosaltres hi hem anat i ens hi hem estat més estona de la prevista.

Quan hem arribat al Barn ja estava ple del tot. Ja havien ballat l’Adelaida feia estona i l’Anna Campmajó estava ensenyant el Reina de Corazones. L’he ballat emocionant-me com sempre en alguns moments de la cançó i pensant, també com sempre, en vides anteriors. Ja he explicat alguna vegada que aquest ball el vaig veure ballar per primer cop a La Caseta; en aquells temps m’impressionava veure com el ballaven les meves amigues i sentia aquella enveja sana perque encara no el sabia ballar. Just pensava això que veig entrar les amigues de La Caseta, talment una aparicio màgica i m’he fregat els ulls per comprovar que no es tractava de cap somni.

Diu que l’Anna ha ensenyat el Blue Note abans que jo arribés, i m’ho he cregut perquè la persona que ho ha dit es mereix la meva confiança. Després ha ensenyat o repassat, perquè alguns ja el sabíem, el No Quitter, que es un ball senzill que sembla que t’arrossega amb el ritme contundent. Hem repassat el Guacamole i el My Maria (que algú ha batejat com Mamaria) i hem recuperat el Beethoven Boogie i el Rumba Ride que tan m’agrada. Hem ballat alguns dels balls que més m’estimo, el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel, el Clickety Clac i el Cool blue cha cha, entre d’altres, i tota la resta que hi caben en les quasi tres hores que hi hem estat.

A l’hora de les classes no, però a l’hora de ballar m’han fet posar a primera fila, com si així es desfés el malefici que arrossego desde que vaig néixer al món del country. Penso que això passa a tot arreu, que les persones dessignades pel poder diví s’han apropiat d’aquests lloc de preferència i no els deixen per res del món. A la Colònia, el meu poble, hi ha un grupet que no se’n mouen, tant és que plogui com que llampegui, ells aferrats al davant del professor. I després fan veure que són amics de tothom. No sé què passaria si mai ens hi poséssim uns altres candidats. Suposo que hi hauria bufetades. Mai cap triomfador ha cedit els privilegis per pròpia voluntat. No hi fa res, nosaltres els mesells ens acontentem amb que ens permetin un raconet per mirar i per sobreviure, i és així que hem après també tots els balls del repertori.

La primera hora amb la sala tota plena i la segona encara més. No ha sigut fins al final de la tercera que s’ha començat a buidar, de mica en mica. Tot i així, quan he marxat a un quart de dotze de la nit encara hi queda un bon grup de gent. L’Anna prou que ha mirat d’esgotar-nos amb la versió llarga del Chill Factor que uns quants han resistit, i amb l’It Happens, i el What about now. Nosaltres aguantant tot el que queia perquè a fi de comptes venim a això, a ballar fins al darrer alè.

Parlem. La paraula ens socialitza i és el lligam imprescindible per sentir-te part del grup. Les amigues de Rubí em comenten que el dissabte dia dos de juliol, , més o menys cap a les set del vespre, faran la marató de country a la plaça de Catalunya, com l’any passat. Se m’arruga el melic, no hi podré anar. La Festa Major de la Colònia enguany és precisament l’u, el dos i el tres de juliol. El dia dos a aquesta hora fem sardanes a la plaça de l’Ateneu de la Colònia i nosaltres en som els organitzadors. També l’amiga em diu que ballarà Gitanes com cada any i encara em sab més greu no poder-hi anar. Les coincidències a vegades van de cara, però enguany ha tocat creu. Tothom s’acomiada desitjant-se una bona revetlla de Sant Joan i ja pensem en la coca i en el cava, en xerinola i en les llargues converses a sota les estrelles.

A fora no hi fa gaire fresca. No hi ha lluna perquè ara es lleva tard. Aquesta lluna ja és vella, està cansada i aviat s’acabarà. Ens esperen tres llunes plenes en aquest istiu que ara estrenem. Temps hi haurà de mirar enlaire, d’entrada tots els dimarts de l’istiu excepte els dos o tres del mig del mes d’agost. Me’n vaig cap a casa pensant que un altre dimarts m’ho he tornat a passar bé.

Estimada amiga, jo també et desitjo una bona revetlla de Sant Joan.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. 14 de juny de 2011.

La primavera catalana ens pot dur un dia fred i plujós, i a l’indemà un cel blau i assoleiat, un clima de cara i creu que em trasbalsa l’estat d’humor: ara tot és gris de melanconia i demà és l’eufòria desfermada. Dimarts passat plovia a bots i barrals i ahir un goig de cel sense cap núvol. Al sortir del Barn, la lluna plena era senyora indiscutible de la nit.

No vam ser els últims d’arribar però ja estava quasi ple. Es nota que la gent s’ho passa bé i té pressa per venir. A tots ens interessa aprendre i repassar, però el que ens apassiona és ballar. La manera que té l’Anna Campajó de fer les classes és la justa i necessària per què hi acudim en massa, talment abelles atretes per la mel.

Ahir va ser un dia de repàs i amb un sol ball de novetat. Vam repassar el Cadillac Tears, el Gotta Keep Paying, el Guacamole, l’I Might, el Louisiana Swing el My Maria, el Never Ever Waltz, el Thans a Lot i el Long Long Way, que jo recordi. Ens va ensenyar, a instàncies de l’Albert, el Blue Note, que és un ball antic, oblidat, fossilitzat i recuperat per algun doctor en arqueologia musical. Sorprenentment, però, diu que es torna a ballar a les places del país.

Ahir el meu humor no anava d’acord amb la climatologia i no vaig riure tot el que hauria hagut de riure. Potser pensava que d’aquí a un mes seria el catorze de juliol, la data en que els francesos van fer fora la seva monarquia, i l’enveja, legítima i saludable, m’omplia d’enyorança, potser. En un moment en que no hi havia pràcticament ningú a la primera fila m’hi vaig posar per a seguir millor la classe. De seguida hi van venir unes senyores que tenien el mateix dret que jo i la fila va quedar complerta. Després n’hi van venir unes altres i a cops de colze em van fer fora. A la segona fila vaig resistir uns quants segons però també vaig haver de recular. Relegat a la tercera fila vaig seguir la resta de la classe. Tinc un mal que ve de lluny i ja ho hauria de saber. Mai ha sigut per a mi la primera fila i hi ha hagut vegades que he mirat endavant amb certa enveja. Els elegits ocupen plaça impunement sense que ningú els qüestioni el seu dret preferent. Encara recordo una vegada que estava tan feliç al davant de tot, a punt de començar a aprendre, quan una persona amb molta autoritat va pujar a la tarima i em va dir, per l’altaveu, que els que no érem de primer curs, si us plau, anéssim al darrera. És l’única vegada que ho ha dit i no ho he tornat a escoltar mai més, ni que hi hagi el Fred Staire encapçalant la colla.

S’hi estava relativament bé al Barn. L’aire condicionat aturava la calor però, és clar, poc hi podia fer contra el moviment constant de tant ballar. Vam plegar que passava de les onze. Al carrer s’hi estava bé i vam fer una rotllana on s’hi afegia tothom que anava sortint. La lluna a la punta del carrer s’hi veia plena i tothom se la mirava. “Demà hi haurà un eclipsi” deien. “A quina hora?” preguntaven els interessats “Pregunta-ho al Carles” I el Carles ens ho va dir “Començarà a les vuit del vespre, i serà total a les onze i onze de la nit” Antigament, quan es va inventar el Blue Note més o menys, la gent s’esparverava el dia de l’eclipsi. Avui en dia ens ho prenem a riure, com si la lluna ja no fos sagrada, com si l’haguéssim domesticat. Vindrà un dia en que els Déus tornaran a ser terribles i la por ens farà veure de nou la bellesa que hi ha al Cel.

Vam desfer el nostre aquelarre amb alegria i tothom se’n va anar a dormir.

Fins dimarts que ve, doncs, si la lluna i tu ho voleu.

Aleix.

15 de juny de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 7 de juny de 2011.

Vam marxar de la Colònia plovent, de fet feia hores que plovia, i a l’entrar al Vallès pel Papiol, en canvi, les carreteres hi eren seques. En realitat sembla ser que érem nosaltres els qui duiem la pluja lligada amb un cordill, i tal com vam baixar del cotxe, unes gotes grosses van tacar el carrer del Barn.

Les amigues de Corbera ja sopaven, i les de Sant Cugat ballaven. Vam saludar unes i altres i ens vam posar a ballar els balls senzills, eterns, històrics, incrustats a l’ADN. L’Adelaida és un ball que no té res, potser tan sols una música enganxosa i una aurèola de ball de parvulari. Hi havia un temps que era aquest el primer ball del repertori i vam agafar el costum de dir “Va anem!, que encara ens perdrem l’Adelaida” volent dir que no seríem puntuals. A la Rosa li va semblar massa senzill i va marxar. Em va fer gràcia i no sé per què.

Jo opino, pontifico, però no em feu cas. De fet no en tinc ni idea i només parlo pel que sento a dins del cor. Els mestres, els que en saben de veritat, estan a la tarima i són ells els que planifiquen amb encert. L’Anna, l’Anna Campmajó, la nostra professora, és la que ordena els balls segons la intensitat aconsellable a cada hora. Tot i així, darrerament ballo alguns balls que pensava que eren de nivell a l’hora dels principiants (White Rose?) i alguns de senzills a darrera hora (Help Me?). De fet tampoc no estic segur que els principiants siguin els del primer grup i els avançats els de darrera hora. Com deia aquell, els temps estan canviant.

Sigui com sigui el temps corria i amb ell pujava la complexitat dels balls. Al carrer la pluja feia com nosaltres i guanyava intensitat. Els vidres s’il·luminaven de claror dura d’un llampec. Els que anaven arribant duien paraigües i tal com fan els gats s’espolsaven la mullena.. L’Anna, de tant en tant repassava algun ball. En el Gotta Keep Praying algú es marejava per les voltes de baldufa. En el Guacamole va tenir un cert lapsus de memòria i vam fer i desfer, fins que finalment tots vam ballar els ponts i els passos i encara el vam repetir de tantes ganes que en teníem. I el Cadillac Tears, i el Twenty Margaritas que ara ja em va agradar més.

Ahir l’Anna ens va ensenyar tres balls nous, dos dels quals ja coneixia, el My Maria i el Thanks a Lot. El My Maria el vaig aprendre al mateix temps que l’Help Me i durant tota una temporada es van ballar constantment. Després es van oblidar tots dos fins que es va recuperar l’’Help Me. El My Maria, en canvi, va seguir ignorat durant moltes generacions i no sé si jo era l’únic que l’enyorava. No crec que fos per cap telepatia que l’Anna m’endevinés el pensament, però us ben asseguro que em va fer feliç quan va dir que l’anava a ensenyar. Recordo quan vaig aprendre aquest ball. No sé si us passa a vosaltres que a cada temporada hi trobeu dos o tres o quatre balls emblemàtics, i els altres els oblideu sense recança. Enguany potser el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel i potser el Louisiana Swing. D’ aquell temps recordo la trilogia My Maria, Help Me i el T Bone Shuffle, tots tres m’enamoraven.

El tercer ball que va ensenyar no el coneixia, el Long Long Way, i era de parella. Encara que no ho sembli sóc monògam convençut i no m’agraden gaire aquests tipus de balls. És per això que no em vaig sentir ofès quan la Sara em va dir que habitualment ella feia d’home en els balls de parella i em va deixar, amb la meva comprensió, per ballar amb una altra noia. Tot i així finalment el vaig ballar amb la Lídia i us asseguro que em va agradar. La majoria de balls de parella que conec són senzills i aquest no va ser una excepció. Els txa-txes i els coasters steps aporten ritme, i les voltes de la noia donen plasticitat.

Ara la pluja era una remor constant i els llampecs se succeïen regularment. Amb aquella inevitabilitat dels moments feliços hi pensava: Què bonic seria que marxès la llum i haguéssim de ballar amb llum d’espelmes, què bonic veure la claror sobtada dels llampecs omplint d’impressió de flash l’interior del Barn. Però si no hi havia electricitat, com faríem funcionar la música. Déu ens dóna oli però no ens dóna sal.

Això de solicitar balls té la seva gràcia i la seva desgràcia. A darrera hora l’Anna va posar un ball que ningú no coneixia. Li vaig preguntar que per què el posava i em va dir que li havien solicitat. Vaig mirar a la pista i només un home el ballava. Espantosament solitari era l’únic candidat que assenyalava el meu dit.

La pluja no és impediment per venir al Barn i a l’hora punta pràcticament no hi faltava ningú (potser la Marta, potser l’Anna Vergés). Ahir vaig ballar molt, i no dic massa perquè aquesta paraula encara és desconeguda en el món del country. Conforme passava el temps m’atemoria de pensar que ens repassés el Kit Kat i acabés amb la cama esquerra enrampada de dolor, però no va ser. Sort d’això perquè vaig arribar just al límit de les forces.

Vam marxar amb aquell caminar garrell, com d’escaldats. Plovia i no corríem. No podíem. La felicitat també pesa, però hi ha alforges que són dolces de portar.

Ens veurem dimarts que ve si Déu ho vol.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. 31 de maig de 2011.

Ahir plovia i feia fresca. Amb ulls d’estiu semblava hivern, amb la seva melanconia i aquella mena de tristor que provoca el pes dels records. Vam aparcar al davant mateix de la porta del Barn i entomant la pluja vam córrer de pur instint per aixoplogar-nos. Ja ballaven. Tres fileres d’amigues a la pista i només la Neus s’ho mirava asseguda a la taula. Ens hi vam afegir de seguida, al ball, naturalment.

Ahir l’Anna només ens en va ensenyar un de nou, el Cadillac Tears, i això s’agraeix perquè et dóna temps a assimilar els balls dels altres dies. Vam repassar el Queen of Hearts, i el Guacamole, i després el 20 Margaritas i el Kit Kat que em va carregar la cama esquerra. També el Lousiana Swing, el Little Redneck i algun altre que ara no recordo.

Del Guacamole, us he de comentar la impressió personal: és un ball que et fa bellugar. Costa mantenir les mans a la civella del cinturó perquè tenen tendència a moure’s a ritme caribeny. L’Anna Campmajó ens va revelar el secret per endevinar el moment dels ponts (Guacamooole) i ningú se’ls va saltar. El vam ballar dues vegades, la primera obligada i la segona a petició del públic. Em va fer la sensació que l’hauríem seguit ballant tota la nit si no fos que el country és divers i és variat, i si només balléssim Guacamoles ja no seria country pròpiament dit, potser ja no aniríem vestits amb botes i amb camises de franela i ens hauríem d’equipar amb espardenyes i amb bombatxos als braços i als garrons. Ah! i unes maraques per anar fent zim, zim, zim.

Amb el Twenty Margaritas em va tornar a passar el mateix que dimarts passat, que no sabria pas definir-me si m’agrada o no m’agrada, estic entre el “què?” i el “no ho sé”, vaja, com si fos de la CIA, que no se n’enteren de res. De totes maneres potser em passarà com amb les cançons de l’Eurovisió, que al primer dia no n’hi ha cap que m’agradi i quan les he escoltades mil vegades trobo que tenen alguna cosa que no està malament.

El Lousiana Swing em recorda els balls massai no sé per què. Quan el ballo em ve al cap les nits africanes a les planures de Kenya i de Tanzania, i nosaltres rebotant sense parar amb aquells salts de llagosta. No sé, coses absurdes que em passen pel cap.

I parlant d’absurditats ahir m’imaginava el conjunt dels que ballàvem com si fóssim un nou cos vivent format de cèl·lules amb formes humanes que érem tu i jo, talment com si pel fet d’integrar-nos al mateix ritme, als mateixos passos, a la mateixa intenció i a la mateixa il·lusió, passéssim a formar part d’un ésser vivent més gran i més complex. Potser quan aconseguim sincronitzar encara més els nostres moviments passarem a formar part d’un estadi superior d’evolució. Inseparables ja per sempre donarem pas a l’homus (o donus) country’s, que ens mourem pels carrers sempre ballant, i ens reproduirem, com les amebes, per mitosi, o sigui, que el grup es partirà en dues mitats (Jo vull l’It Happens! Doncs jo prefereixo el Chill Factor!) que seguiran ballant eternament per les places del país. Donem temps.

I parlant d’evolució, dilluns passat vaig veure una pel·lícula de la prehistòria d’aquesta humanitat, Fiebre del Sábado Noche. No us podeu imaginar com em recordava els nostres somnis. Heu vist mai Danzón? També va d’uns que viuen (que neixen, que creixen, que treballen, que es reprodueixen i que moren) per ballar. O sigui, que la vida passa però els sentiments són els mateixos. Jo també he ballat balls de saló, però com el country cap ball no m’havia enganxat. Què deu tenir el nostre ball que ens fa sortir de casa quan més bé s’hi està? N’hi ha que deixen fills petits a càrrec d’atípics cuidadors. N’hi ha que deixen les parelles. D’altres deixen pares i amics. Una amiga meva, l’Encarna, ahir em confessava mig plorosa que li havien operat el gos, però ella estava amb nosaltres, ballant amb nosaltres, aprenent amb nosaltres, marejant-se amb les voltes igual que nosaltres, cansant-se igual que nosaltres i sentint aquell dolor a la cama esquerra quan ballava el Kit Kat igual que nosaltres. El plor és un sentiment poderós, ningú no ho dubte, però aquesta febre de les nits dels dimarts el supera amb grandesa i plenitut.Tot i així, ho confesso, no sé què té aquest ball que tant enzisa.

Ahir no hi va haver cap queixa per excès o falta de repàs. A vegades la gent recapacita tota sola i s’adona dels propis errors. A vegades hi ha converses subterrànies que posen les coses al seu lloc, mentre els demés ballem feliços, ignorant el que costa arribar als acords que a tots ens acontentin. Sigui per una causa o per una altra, benvinguda la pau.

Em fa l’efecte que ahir la pluja no va aturar ningú. El Barn ple com sempre era una lògia organitzada, cadascú al seu lloc i quasi un lloc per cadascú. Hi va haver un temps que si badaves no t’hi podies tornar a posar, ara en canvi hem après a estrényer les files en les dues direccions cartesianes.

Ahir vam parlar també del Barça. Quan tens la joia dins del cor que pugna per sobreeixir, aflora amb somriures i paraules i l’has de compartir. Diguin el que diguin, per a mi i per a molts el Barça és la nostra selecció nacional. El goig que van sentir aquells de l’estanquera* el sentim ara nosaltres, i us ho podeu ben creure, en els dos cassos no és només per una qüestió d’esport.

Vam marxar a les onze, puntuals. Els carrers mullats reflectien la llum dels fanals. El nostre somriure reflexava la llum del cor. “No miris enlaire que avui no hi veuràs la lluna” em van dir, com si no valgués la pena mirar enlaire les nits que no hi ha lluna. A vegades has de mirar enlaire si el que vols és mirar endins.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Aleix.

* Estanquera = Bandera espanyola del bàndol del Franco. En temps de la dictadura, als estancs hi era obligat tenir la bandera espanyola pintada al portal.

CRÒNICA DEL 24 DE MAIG DE 2011

El dimarts dia vint-i-quatre, o sigui ahir, va començar l’estiu climatològic. Ens va caure al damunt com una galleda de calor, sense esperar-lo, de sorpresa, i vam pensar “Ai mare, quina calor que passarem aquesta nit”. Però no, l’aire condicionat va fer la seva feina i vam poder ballar amb alegria, sense patiments ambientals, ni per culpa de l'erupció del volcà islandès Grímsvötn, ni per causa de la xafogor anticipada. Tot i així, a la sortida s’hi notava el confort de les nits estiuenques que conviden a la tertúlia i fa mandra anar a dormir.

Ahir no vam arribar al Barn els primers, però quasi, i no vam marxar els darrers, però quasi. Eren les vuit i cinc minuts quan vam entrar i encara sonava la música del primer ball, l’Electric Slide. A la pista no hi havia més d’una dotzena de persones, la colla d’amigues de Sant Cugat. Quan vam marxar no hi quedava més d’una dotzena de persones, la colla d’amigues de Corbera. I entremig aquell overbooking de cares conegudes que sempre et fan un lloc a l’hora de ballar.

Vam ballar molt (noteu que faig servir el plural majestàtic, talment com si jo fos tothom). Sonava el segon ball, el Chu Chu Train, que ja ens hi vam posar, i després el DHSS, el Tush Push i després totes les denes del rosari, intercalades, això sí, de les classes de balls nous o de repàs.

El primer ball que l’Anna Campmajor ens va ensenyar va ser el Reina de Corasones. Aquest ball és un dels que més m’agrada, tothom ho sap, perquè té música, perquè té ritme i té records antics i entrenyables. Vaig estar molt content que l’ensenyés, perquè sé que com més es conegui més es ballarà. També sé que les emocions són a la vegada íntimes i col·lectives, i que la intensitat del meu sentiment s’incrementa amb la suma de les emocions de les amigues que tinc a la vora. Quan noto a l’aire la tensió de molta gent emocionada experimento sensacions indescriptibles. Al cap de poc va repassar el Gotta Keep Praying i ho vaig aprofitar per a sopar.

Després ens va ensenyar un ball inèdit per a molts, el Guacamole, de sabor caribeny. És un ball que cal aprendre’l i que quan el sabs, ja et porta la música tota sola. Fins els ponts són necessaris per dibuixar tot el contorn del ball. Et venen ganes de moure braços i malucs i la sang mestissa que tots portem a dins ens fa xup-xup.

També ens va ensenyar el Twenty Margaritas que encara em cal pair. No sé si m’agrada o no m’agrada; cal ballar-lo més. Jo, quan una cosa no la sé, a vegades la pregunto, i així ho vaig fer. Vaig preguntar a un “T’agrada el Twenty Margaritas?” i em va dir que sí. Ho vaig preguntar a un altre “T’agrada el Twenty Margaritas?” i em va dir que no. Que complicada que és la vida quan no saps cap on tirar.

Vam ballar l’ Ever Never Waltz, uns amb més gràcia i d’altres amb menys, però tots en un núvol vienès. Vam ballar el Cheek to Cheek amb devoció, com en una dança ritual, conscients d’estar vivint un moment trascendental. I de sobte una amiga es va enfadar. Es va queixar a l’Anna (i jo estava al seu costat) perquè volia que repasséssim tots els balls. Quan es va quedar sola li vaig dir que no tenia raó, que està bé repassar una vegada i dues i fins i tot tres o quatre, però arriba un moment que ja no és ètic, que la resta d’assistents també tenen dret a passar-s’ho bé, però em va dir que no, que la segona hora era d’elles i que s’havia de fer el que elles diguessin. Em va sorprendre molt el raonament. Hi va haver un temps que discutíem si el terra era propietat d’algú que, per tal, tenia dret d’estar sempre a primera fila si ho volia, però això que el temps també tingués propietaris, la veritat em va descolocar.

Després va repassar el Little Redneck, precisament perquè l’Anna havia detectat que hi havia qui no el coneixia, i el vam ballar també amb veneració. I vam ballar el Rocabilli Rebel i tota la resta de balls del tercer nivell, fins i tot el màgic Cool Blue Cha Cha. Com que ahir tenia més ganes de riure que altres dies, em vaig fixar en un fet curiós que potser ja he comentat altres vegades, que hi ha gent, molta gent, que en el Sugar Talk no fan les dues mitges voltes perquè es maregen i en canvi en el What About Now volten com baldufes. Quines coses que passen en terres del Barn.

I també vam repassar un ball curiós, el Kit Kat, durant l’hora del segon nivell. Amb aquest ball em passa un cas de suggestió, que potser és el mateix que els hi passa els que no fan la volta al Sugar Talk. Resulta que cada cop que el ballo se m’agarrota la cama esquerra i em fa un mal insuportable. Quan l’Anna diu que el repassarà ja m’agafa un doloret que em puja per la cuixa i penso “Ai que patiré!” I pateixo. Tot i així, ahir el vaig ballar. Quan vaig acabar, absolutament adolorit, vaig dir mig rient a les amigues del voltant si em volien fer una frega, i cap ni una s’hi va oferir. M’imagino que hi ha coses que no es poden demanar amb un somriure, perquè es pensen que fas broma.

I el Clickety Clac, i l’ Sleep Tonight, i l’ It Happens naturalment. El darrer ball que vam ballar era el Two by two en contradança que el vaig ballar a la perfecció. A no ser d’una trompada amb una companya (culpa meva) quan feia el txa-txa cap enrera, i d’una trepitxada que vaig estar a punt de fer a una altre que em va veure a venir. Coses de la feina.

Vam marxar més tard d’un quart de dotze, i no ho dic pas com a mèrit, perquè sé que marxar més tard de l’hora convinguda també és un incumpliment. A fora hi feia una fresca balsàmica i afegit a la bona companyia ens va passar el temps sense notar-ho. Vam parlar de la final de Champions i del núvol de pols d’aquest volcà islandès. Algú va dir que diumenge hi havia una marató a no sé on, i nosaltres els vam dir que aquest diumenge anàvem d’excursió a Sant Ponç de Corbera. Furtivament vaig mirar enlaire buscant la lluna que no hi era i les amigues van somriure veient la meva frustació.

Dimarts que ve, potser campions europeus de futbol, potser enfarinats de cendra de volcà, ens tornarem a veure si Déu ho vol. Mentrestant sigueu feliços o felices.

Aleix.

Colònia Güell, 25 de maig de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. 17 de maig de 2011

Avui és el tercer dia que passa a la presó Dominique Stauss-Khan, l’impresentable dirigent del Fons Monetari Internacional, que no en té prou amb incrementar la misèria dels obrers d’arreu del món mentre ell s’està en hotels de milionaris, sinó que també pretèn que les obreres són de la seva propietat. Potser és per això, potser perquè llueix un sol de primavera, o potser perquè ahir vaig ballar al Barn, que avui em sento tan content. Si demà tanquessin Francisco Camps, si demà passat engarjolesssin als jutges parcials del Tribunal Constitucional i si demà passat tornés a ser dimarts, potser creuria que la felicitat permanent és possible a aquesta vida. De moment assaboreixo aquest present i pensaré en ahir al vespre, quan només entrar al Barn vaig ballar el Rock arround the clock i vaig pensar “Que bé que comencem!”

De seguida repassem el Gotta Keep Praying perquè es veu que li ho han demanat. Jo, si no el sabés, també m’agradaria que el tornés a ensenyar (per cert, que un amic va comentar que li agradaria molt que es tornés a ensenyar el Chill Factor, perquè ell no el sabia i no es veia en cor d’aprendre’l tot solet. Li vaig dir que no patís, que cada generació té dret a aprendre aquest ball i que ja arribarà). Una amiga es mareja per les voltes d’aquest ball i li recomano Biodramina, una altra també es mareja, però no per la volta i mitja sinó pel quart de volta del final. A vegades és el repicó allò que més molesta. Ah! per cert, que la versió lenta que l’Anna ens va posar em va encantar. Quina música tant bonica! Quants arguments per somiar!

Repassem també l’ Ever Never Waltz i diria que ja me’l sé. Les afirmacions dels homes no s’han de tenir massa en compte, que avui diem que sí i demà potser serà que no, però tal com avui m’ho diu la conciència, aquest ball ja me’l sé.

I arriba l’hora temuda del ball de penitència. Sembla ser que l’Anna ensenya l’Hallelluja perquè algú ho van demanar, però tal com es nota a la classe, no és el ball més desitjat. A mi no m’agrada gens i ho aprofito per a descansar una estoneta amb un dels grups que tampoc no el ballaran. Parlem de coses interessants, com ara la conveniència de comprar-se un cavall per anar a fer travesses per la muntanya. Sembla ser que hi ha l’inconvenient de guardar-lo, el cavall, perquè tenir-lo al pis comporta alguns inconvenients. De totes maneres té infinitat d’avantatges, com per exemple que et relaxa respallar-lo, o que si mai tens una enfermetat desconeguda et pots curar només de tocar-lo. També serveix per passejar per la muntanya, tal com ja he comentat, i podria servir per anar a treballar si no has d’anar massa lluny (o per anar a comprar al Caprabo, o, perquè no?, per venir a ballar al Barn). La classe s’allarga i això fa que et refredis. Quan acaben posen l’ It Happens i som uns quants que no el ballem.

Suposo que per treure’ns l’apatia, l’Anna Campmajor posa el Cheek to Cheek i tothom surt a ballar. Per comparació automàtica encara el trobo més bonic. Un cop hi som posats ja no parem i els balls es succeeixen. Al cap d’una estona posa el Rocabilli Rebel i quasi el recordo. Primer no, però de seguida em ve a la memòria i al final em surt rodó. Cap al final ballem, sense fer classe, el Little Redneck que uns quants el sabem i molts d’altres no. Mentres ballo agraeixo aquests darrers balls tan bonics que han sortit darrerament. Això del country va a glopades; durant temporades tot són raves i de sobte hi ha una florida de balls ensizadors. També depèn dels gustos i podria ser que això que tan m’agradi fos un gust particular, exòtic, extravagant com ara el deler que tinc pel Jambalaia. M’he fixat també que darrerament es posen uns balls curiosos que causen furor més enllà de la meva persona, acostumen a ser balls que poc tenen a veure amb el country i potser són més discotequers, més de moviment de braços i malucs. Potser no m’explico però segur que hi ha molta gent que m’entén.

En un moment impensat sona la música d’aniversari. Quí deu ser que cumpleix anys? Dimarts passat el Josep de la Colònia va cumplir anys i no va venir. Avui li ofereixen una espelma amb un gelat a sota, i una cançó. Tothom el felicita i ell s’emociona. Ens convida a cava per brindar.

Aquest dimarts, a l’hora punta tornava a estar a vessar. Tot i així no hi va haver cap ball que no el pogués ballar per falta d’espai. No sé si va ser per això o per casualitats de la vida que vaig veure una trepitxada d’aquelles memorables. Sonava el What about now, un xicot estava massa emocionat i saltava amb la música, un altre estava impressionat per les voltes i la música, i no el va veure venir. Quan de sobte colisionen els dos móns i es produeix el gran Big Bang: “Aaaag!” “Perdó”, i mentre la víctima es retira coixejant, tothom segueix ballant.

Quan sortim la lluna ens enlluerna, plena i lluminosa. Hem trobat dues amigues que també marxaven i ens ho han fet notar “Guaita quina lluna” . Per associació d’idees un company comenta que els de la NASA (o els de la CIA no ho sé pas) han descobert que la terra no es rodona, que s’assembla a una patata. Jo, que en això de la compra casolana hi entenc bastant, comento que això és com no dir res, que les patates tenen formes diverses (la Monalisa és ovalada, la Kennebec és botoruda, la Red Pontiac arrodonida amb clivelles, la Jaerla és rodona etc.) i no hi ha pràcticament cap patata igual, però sense saber per què, tothom es posa a riure i ho hem de deixar aquí. Penso que ni la NASA ni la Cia ni tan sols l’FBI gosaran comparar mai la lluna amb la patata. La Terra tothom es veu en cor de trepitxar-la, la Lluna, en canvi, és més per somiar.

Si algú té pensat de venir a ballar el ball de fi de mes a la Colònia, penseu que l’hem adelantat a aquest dissabte dia vint-i-ú. Amb ells ens veurem d’aquí a quatre dies, i als altres doncs, fins dimarts que ve.

Aleix.

Colònia, 18 de maig de 2011.