Vam marxar de la Colònia plovent, de fet feia hores que plovia, i a l’entrar al Vallès pel Papiol, en canvi, les carreteres hi eren seques. En realitat sembla ser que érem nosaltres els qui duiem la pluja lligada amb un cordill, i tal com vam baixar del cotxe, unes gotes grosses van tacar el carrer del Barn.
Les amigues de Corbera ja sopaven, i les de Sant Cugat ballaven. Vam saludar unes i altres i ens vam posar a ballar els balls senzills, eterns, històrics, incrustats a l’ADN. L’Adelaida és un ball que no té res, potser tan sols una música enganxosa i una aurèola de ball de parvulari. Hi havia un temps que era aquest el primer ball del repertori i vam agafar el costum de dir “Va anem!, que encara ens perdrem l’Adelaida” volent dir que no seríem puntuals. A la Rosa li va semblar massa senzill i va marxar. Em va fer gràcia i no sé per què.
Jo opino, pontifico, però no em feu cas. De fet no en tinc ni idea i només parlo pel que sento a dins del cor. Els mestres, els que en saben de veritat, estan a la tarima i són ells els que planifiquen amb encert. L’Anna, l’Anna Campmajó, la nostra professora, és la que ordena els balls segons la intensitat aconsellable a cada hora. Tot i així, darrerament ballo alguns balls que pensava que eren de nivell a l’hora dels principiants (White Rose?) i alguns de senzills a darrera hora (Help Me?). De fet tampoc no estic segur que els principiants siguin els del primer grup i els avançats els de darrera hora. Com deia aquell, els temps estan canviant.
Sigui com sigui el temps corria i amb ell pujava la complexitat dels balls. Al carrer la pluja feia com nosaltres i guanyava intensitat. Els vidres s’il·luminaven de claror dura d’un llampec. Els que anaven arribant duien paraigües i tal com fan els gats s’espolsaven la mullena.. L’Anna, de tant en tant repassava algun ball. En el Gotta Keep Praying algú es marejava per les voltes de baldufa. En el Guacamole va tenir un cert lapsus de memòria i vam fer i desfer, fins que finalment tots vam ballar els ponts i els passos i encara el vam repetir de tantes ganes que en teníem. I el Cadillac Tears, i el Twenty Margaritas que ara ja em va agradar més.
Ahir l’Anna ens va ensenyar tres balls nous, dos dels quals ja coneixia, el My Maria i el Thanks a Lot. El My Maria el vaig aprendre al mateix temps que l’Help Me i durant tota una temporada es van ballar constantment. Després es van oblidar tots dos fins que es va recuperar l’’Help Me. El My Maria, en canvi, va seguir ignorat durant moltes generacions i no sé si jo era l’únic que l’enyorava. No crec que fos per cap telepatia que l’Anna m’endevinés el pensament, però us ben asseguro que em va fer feliç quan va dir que l’anava a ensenyar. Recordo quan vaig aprendre aquest ball. No sé si us passa a vosaltres que a cada temporada hi trobeu dos o tres o quatre balls emblemàtics, i els altres els oblideu sense recança. Enguany potser el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel i potser el Louisiana Swing. D’ aquell temps recordo la trilogia My Maria, Help Me i el T Bone Shuffle, tots tres m’enamoraven.
El tercer ball que va ensenyar no el coneixia, el Long Long Way, i era de parella. Encara que no ho sembli sóc monògam convençut i no m’agraden gaire aquests tipus de balls. És per això que no em vaig sentir ofès quan la Sara em va dir que habitualment ella feia d’home en els balls de parella i em va deixar, amb la meva comprensió, per ballar amb una altra noia. Tot i així finalment el vaig ballar amb la Lídia i us asseguro que em va agradar. La majoria de balls de parella que conec són senzills i aquest no va ser una excepció. Els txa-txes i els coasters steps aporten ritme, i les voltes de la noia donen plasticitat.
Ara la pluja era una remor constant i els llampecs se succeïen regularment. Amb aquella inevitabilitat dels moments feliços hi pensava: Què bonic seria que marxès la llum i haguéssim de ballar amb llum d’espelmes, què bonic veure la claror sobtada dels llampecs omplint d’impressió de flash l’interior del Barn. Però si no hi havia electricitat, com faríem funcionar la música. Déu ens dóna oli però no ens dóna sal.
Això de solicitar balls té la seva gràcia i la seva desgràcia. A darrera hora l’Anna va posar un ball que ningú no coneixia. Li vaig preguntar que per què el posava i em va dir que li havien solicitat. Vaig mirar a la pista i només un home el ballava. Espantosament solitari era l’únic candidat que assenyalava el meu dit.
La pluja no és impediment per venir al Barn i a l’hora punta pràcticament no hi faltava ningú (potser la Marta, potser l’Anna Vergés). Ahir vaig ballar molt, i no dic massa perquè aquesta paraula encara és desconeguda en el món del country. Conforme passava el temps m’atemoria de pensar que ens repassés el Kit Kat i acabés amb la cama esquerra enrampada de dolor, però no va ser. Sort d’això perquè vaig arribar just al límit de les forces.
Vam marxar amb aquell caminar garrell, com d’escaldats. Plovia i no corríem. No podíem. La felicitat també pesa, però hi ha alforges que són dolces de portar.
Ens veurem dimarts que ve si Déu ho vol.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada