Ahir plovia i feia fresca. Amb ulls d’estiu semblava hivern, amb la seva melanconia i aquella mena de tristor que provoca el pes dels records. Vam aparcar al davant mateix de la porta del Barn i entomant la pluja vam córrer de pur instint per aixoplogar-nos. Ja ballaven. Tres fileres d’amigues a la pista i només la Neus s’ho mirava asseguda a la taula. Ens hi vam afegir de seguida, al ball, naturalment.
Ahir l’Anna només ens en va ensenyar un de nou, el Cadillac Tears, i això s’agraeix perquè et dóna temps a assimilar els balls dels altres dies. Vam repassar el Queen of Hearts, i el Guacamole, i després el 20 Margaritas i el Kit Kat que em va carregar la cama esquerra. També el Lousiana Swing, el Little Redneck i algun altre que ara no recordo.
Del Guacamole, us he de comentar la impressió personal: és un ball que et fa bellugar. Costa mantenir les mans a la civella del cinturó perquè tenen tendència a moure’s a ritme caribeny. L’Anna Campmajó ens va revelar el secret per endevinar el moment dels ponts (Guacamooole) i ningú se’ls va saltar. El vam ballar dues vegades, la primera obligada i la segona a petició del públic. Em va fer la sensació que l’hauríem seguit ballant tota la nit si no fos que el country és divers i és variat, i si només balléssim Guacamoles ja no seria country pròpiament dit, potser ja no aniríem vestits amb botes i amb camises de franela i ens hauríem d’equipar amb espardenyes i amb bombatxos als braços i als garrons. Ah! i unes maraques per anar fent zim, zim, zim.
Amb el Twenty Margaritas em va tornar a passar el mateix que dimarts passat, que no sabria pas definir-me si m’agrada o no m’agrada, estic entre el “què?” i el “no ho sé”, vaja, com si fos de la CIA, que no se n’enteren de res. De totes maneres potser em passarà com amb les cançons de l’Eurovisió, que al primer dia no n’hi ha cap que m’agradi i quan les he escoltades mil vegades trobo que tenen alguna cosa que no està malament.
El Lousiana Swing em recorda els balls massai no sé per què. Quan el ballo em ve al cap les nits africanes a les planures de Kenya i de Tanzania, i nosaltres rebotant sense parar amb aquells salts de llagosta. No sé, coses absurdes que em passen pel cap.
I parlant d’absurditats ahir m’imaginava el conjunt dels que ballàvem com si fóssim un nou cos vivent format de cèl·lules amb formes humanes que érem tu i jo, talment com si pel fet d’integrar-nos al mateix ritme, als mateixos passos, a la mateixa intenció i a la mateixa il·lusió, passéssim a formar part d’un ésser vivent més gran i més complex. Potser quan aconseguim sincronitzar encara més els nostres moviments passarem a formar part d’un estadi superior d’evolució. Inseparables ja per sempre donarem pas a l’homus (o donus) country’s, que ens mourem pels carrers sempre ballant, i ens reproduirem, com les amebes, per mitosi, o sigui, que el grup es partirà en dues mitats (Jo vull l’It Happens! Doncs jo prefereixo el Chill Factor!) que seguiran ballant eternament per les places del país. Donem temps.
I parlant d’evolució, dilluns passat vaig veure una pel·lícula de la prehistòria d’aquesta humanitat, Fiebre del Sábado Noche. No us podeu imaginar com em recordava els nostres somnis. Heu vist mai Danzón? També va d’uns que viuen (que neixen, que creixen, que treballen, que es reprodueixen i que moren) per ballar. O sigui, que la vida passa però els sentiments són els mateixos. Jo també he ballat balls de saló, però com el country cap ball no m’havia enganxat. Què deu tenir el nostre ball que ens fa sortir de casa quan més bé s’hi està? N’hi ha que deixen fills petits a càrrec d’atípics cuidadors. N’hi ha que deixen les parelles. D’altres deixen pares i amics. Una amiga meva, l’Encarna, ahir em confessava mig plorosa que li havien operat el gos, però ella estava amb nosaltres, ballant amb nosaltres, aprenent amb nosaltres, marejant-se amb les voltes igual que nosaltres, cansant-se igual que nosaltres i sentint aquell dolor a la cama esquerra quan ballava el Kit Kat igual que nosaltres. El plor és un sentiment poderós, ningú no ho dubte, però aquesta febre de les nits dels dimarts el supera amb grandesa i plenitut.Tot i així, ho confesso, no sé què té aquest ball que tant enzisa.
Ahir no hi va haver cap queixa per excès o falta de repàs. A vegades la gent recapacita tota sola i s’adona dels propis errors. A vegades hi ha converses subterrànies que posen les coses al seu lloc, mentre els demés ballem feliços, ignorant el que costa arribar als acords que a tots ens acontentin. Sigui per una causa o per una altra, benvinguda la pau.
Em fa l’efecte que ahir la pluja no va aturar ningú. El Barn ple com sempre era una lògia organitzada, cadascú al seu lloc i quasi un lloc per cadascú. Hi va haver un temps que si badaves no t’hi podies tornar a posar, ara en canvi hem après a estrényer les files en les dues direccions cartesianes.
Ahir vam parlar també del Barça. Quan tens la joia dins del cor que pugna per sobreeixir, aflora amb somriures i paraules i l’has de compartir. Diguin el que diguin, per a mi i per a molts el Barça és la nostra selecció nacional. El goig que van sentir aquells de l’estanquera* el sentim ara nosaltres, i us ho podeu ben creure, en els dos cassos no és només per una qüestió d’esport.
Vam marxar a les onze, puntuals. Els carrers mullats reflectien la llum dels fanals. El nostre somriure reflexava la llum del cor. “No miris enlaire que avui no hi veuràs la lluna” em van dir, com si no valgués la pena mirar enlaire les nits que no hi ha lluna. A vegades has de mirar enlaire si el que vols és mirar endins.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Aleix.
* Estanquera = Bandera espanyola del bàndol del Franco. En temps de la dictadura, als estancs hi era obligat tenir la bandera espanyola pintada al portal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada