Hem arribat d’hora i la pista ja està plena. Aquest vespre hi ha una nova colla, nombrosa, i ells sols ja ocupen la mitat de la pista. Me’n guardaré prou de dir que són principiants perquè aquesta paraula té un no sé què de despectiu. En alguns balls s’hi posen i en d’altres es retiren. Segurament que ells en saben un tou que jo no sé. El country no és una ciència reglada i cadascú estudia pel seu compte. Si vas a l’escola de la Colònia, aquí no t’hi llueixes gaire, i si vas a la del Barn, a la Colònia no et menges un rosco. I a tot arreu no hi pots anar. L’Anna Campmajó, feliçment recuperada, posa el bàsic i no sé pas on ens colocarem.
Ens entretenim a parlar amb les amigues de Corbera. “Al final no vas venir dissabte a Montjuïc” Em justifico explicant que vam anar a la manifestació per la independència. “Doncs hi havia molta gent” A la manifestació també. Vivim a un país amb molta gent, gent per a tot, pel country, per la salsa i també pel reguetoon. Una amiga ens recorda que aquest dijous a dos quarts d’onze de la nit actua la Neus al Bar Musical Local de Molins de Rei. Em sab molt de greu però tampoc no hi podré anar perquè tinc els néts a dormir a casa. Anem al nostre lloc. Saludem les amigues de Sant Cugat que estan mirant les fotos de la néta de la Pilar, de quan tenia tres mesos, preciosa i riallera. S’assembla a l’àvia.
Ballem un parell de balls i l’Anna ensenya el Lighting Polka. Jo descanso. Una amiga m’explica que dimarts passat la grua municipal se li va endur el cotxe tot i tenir-lo ben aparcat (aquelles històries Kafkianes que a vegades passen) i per això no va venir. Això sí, encara que el cotxe estés a un lloc beneït, tu a pagar.
Fa uns dies vaig veure un documental sobre uns monjos del Butan que ballaven per a meditar. El “Pequeño Saltamontes” li pregunta al gran mestre “Mestre, i per què ballem?” “Per ajudar a la pau del món”. No sé si jo sóc rar o tothom s’hi ha trobat que en alguns balls, en algunes ocasions, he notat que en la sincronia dels passos i la música alguna cosa trascendia a la dança juganera i participava d’un projecte capital, com si per uns instants fos part de Déu.
Arriba una amiga i em pregunta si vaig anar a la manifestació de dissabte “Jo hi volia anar però no em vaig trobar bé”. Li explico que no es va notar la seva absència, que hi havia molt gent, molts més dels que m’havia imaginat. Ja se sab que aquests actes que no compten amb difussió mediàtica acostumen a ser de poca assistència, però aquest dissabte vam ser molts més dels que els altres s’esperaven.
Una amiga va anar al concert de Manel a la Festa Major de Rubí “Què tal Manel?” Es justifica: “A mi, Manel no m’agrada, però reconec que en directe canvia molt”. Què ho fa que ens costa tant dir que ens agraden els de casa? No és cap defecte, no és cap vergonya. És acceptar que som així i que tenim una sensibilitat feta a mida d’una gent i un territori. Jo, que ja començo a tenir una certa experiència, he conegut moltes vegades aquesta reacció. Alguns no volien ballar sardanes per avorrides, i ara fan Tai-Txí. D’altres eren fans del Beatles o dels Rollins o del Donovan o del Pete Seeger o la Joan Baez, i no volien reconéixer el Raimon ni en Llach ni la Dolors Lafitte ni la Maria del Mar Bonet. “A mi no m’agrada el Llac, però aquella cançó que diu Que Tinguem Sort m’emociona” Quan els catalans tinguem l’autoestima que ens mereixem serem independents.
Avui l’Anna no ens ha ensenyat cap ball nou, tots han sigut repassos de balls que ja havia ensenyat: Blue Note, Heartbrake Espress, My Maria, Guacamole, Beethoven Boogie, Rumba Ride, Knee Deep. A mitja classe se sent una forta remor de pluja a la teulada del Barn. Uns nois que estaven jugant a fora entren tots mullats. Plou! I tothom somriu. Què ho fa que aquestes pluges d’istiu ens fan tan feliços? Potser és pel nostre component vegetal en la seqüència evolutiva. I l’aiguat tal com ha vingut s’ha aturat. Ha sigut una galleda d’aigua per refrescar la nit.
Una amiga va estar tots els dies a la fira de les Harley Davidson em comenta que va ser un goig “Mucha gente. A penas pude bailar porque ahora hablaba con uno i después con otro” Em comenta que a l’octubre organitzarà, ella i les seves amigues, una festa a Mataró, que tindrem una bona pista per ballar i que ens hi espera. Li prometo que hi aniré…. si els néts m’ho permeten.
Vaig a parlar amb una amiga que veig dreta al costat de la taula “Hola, com va? Fas cara de cansada” “No, com sempre” “Jo avui també ho estic” “És que no has parat de ballar. Per cert, me’n vaig a saludar a aquella amiga” I em deixa plantat amb aquella sensació de jo què he fet. Com un nen petit m’ofenc i me’n vaig a l’altra punta de la sala, a parlar amb l’Anna que està sopant i amb la seva mare.
A les onze, els que queden comencen a marxar. El grup nou ja fa estona que ha marxat. Nosaltres sortim a un quart de dotze i ens sorprèn veure els carrers sècs “Que no ha plogut?”, però veiem alguns bassals dissimulats i els cotxes plens de fang. El cel s’ha aclarit i la lluna hi és quasi plena. Passa un cotxe amb unes amigues i em criden “Que no veus la lluna?” Penso que d’alguna cosa hauran servit aquestes cròniques, ni que sigui que alguns vespres algú es miri el cel.
Passeu una bona setmana.
Aleix.
13 de juliol de 2011. Sant Enric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada