Avui ha arrivat l’istiu vestit de color groc, rialler de xiscles d’orenetes i amb les seves nits precioses, curtes i tan aprofitades. Ha vingut amb un cistell ple de calor i amb l’olor dolça de les vacances que ja es veuen a tocar. I perquè ja és istiu, a la Colònia ha començat la bullanga. A la tarda hi havia un concert a la plaça a càrrec del jovent del poble. Nosaltres hi hem anat i ens hi hem estat més estona de la prevista.
Quan hem arribat al Barn ja estava ple del tot. Ja havien ballat l’Adelaida feia estona i l’Anna Campmajó estava ensenyant el Reina de Corazones. L’he ballat emocionant-me com sempre en alguns moments de la cançó i pensant, també com sempre, en vides anteriors. Ja he explicat alguna vegada que aquest ball el vaig veure ballar per primer cop a La Caseta; en aquells temps m’impressionava veure com el ballaven les meves amigues i sentia aquella enveja sana perque encara no el sabia ballar. Just pensava això que veig entrar les amigues de La Caseta, talment una aparicio màgica i m’he fregat els ulls per comprovar que no es tractava de cap somni.
Diu que l’Anna ha ensenyat el Blue Note abans que jo arribés, i m’ho he cregut perquè la persona que ho ha dit es mereix la meva confiança. Després ha ensenyat o repassat, perquè alguns ja el sabíem, el No Quitter, que es un ball senzill que sembla que t’arrossega amb el ritme contundent. Hem repassat el Guacamole i el My Maria (que algú ha batejat com Mamaria) i hem recuperat el Beethoven Boogie i el Rumba Ride que tan m’agrada. Hem ballat alguns dels balls que més m’estimo, el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel, el Clickety Clac i el Cool blue cha cha, entre d’altres, i tota la resta que hi caben en les quasi tres hores que hi hem estat.
A l’hora de les classes no, però a l’hora de ballar m’han fet posar a primera fila, com si així es desfés el malefici que arrossego desde que vaig néixer al món del country. Penso que això passa a tot arreu, que les persones dessignades pel poder diví s’han apropiat d’aquests lloc de preferència i no els deixen per res del món. A la Colònia, el meu poble, hi ha un grupet que no se’n mouen, tant és que plogui com que llampegui, ells aferrats al davant del professor. I després fan veure que són amics de tothom. No sé què passaria si mai ens hi poséssim uns altres candidats. Suposo que hi hauria bufetades. Mai cap triomfador ha cedit els privilegis per pròpia voluntat. No hi fa res, nosaltres els mesells ens acontentem amb que ens permetin un raconet per mirar i per sobreviure, i és així que hem après també tots els balls del repertori.
La primera hora amb la sala tota plena i la segona encara més. No ha sigut fins al final de la tercera que s’ha començat a buidar, de mica en mica. Tot i així, quan he marxat a un quart de dotze de la nit encara hi queda un bon grup de gent. L’Anna prou que ha mirat d’esgotar-nos amb la versió llarga del Chill Factor que uns quants han resistit, i amb l’It Happens, i el What about now. Nosaltres aguantant tot el que queia perquè a fi de comptes venim a això, a ballar fins al darrer alè.
Parlem. La paraula ens socialitza i és el lligam imprescindible per sentir-te part del grup. Les amigues de Rubí em comenten que el dissabte dia dos de juliol, , més o menys cap a les set del vespre, faran la marató de country a la plaça de Catalunya, com l’any passat. Se m’arruga el melic, no hi podré anar. La Festa Major de la Colònia enguany és precisament l’u, el dos i el tres de juliol. El dia dos a aquesta hora fem sardanes a la plaça de l’Ateneu de la Colònia i nosaltres en som els organitzadors. També l’amiga em diu que ballarà Gitanes com cada any i encara em sab més greu no poder-hi anar. Les coincidències a vegades van de cara, però enguany ha tocat creu. Tothom s’acomiada desitjant-se una bona revetlla de Sant Joan i ja pensem en la coca i en el cava, en xerinola i en les llargues converses a sota les estrelles.
A fora no hi fa gaire fresca. No hi ha lluna perquè ara es lleva tard. Aquesta lluna ja és vella, està cansada i aviat s’acabarà. Ens esperen tres llunes plenes en aquest istiu que ara estrenem. Temps hi haurà de mirar enlaire, d’entrada tots els dimarts de l’istiu excepte els dos o tres del mig del mes d’agost. Me’n vaig cap a casa pensant que un altre dimarts m’ho he tornat a passar bé.
Estimada amiga, jo també et desitjo una bona revetlla de Sant Joan.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada