No sé per què, ahir vam començar amb una mica de retard i això ens va permetre poder ballar tots els balls del repertori. Vam començar forts, res d’Adelaides ni de bàsics que tothom ja té avorrits. No recordo clarament quin va ser el primer ball, però va ser de l’estil del Yes o de l’Irish Stew. I així vam continuar tota la nit en una corba sinusoidal ascendent, o sigui, amb els seus més i els seus menys, però amb una certa tendència a la dificultat.
Al començar no hi havia gaire gent, tot i que darrerament “no gaire gent” vol dir la pista quasi plena. Vaig pensar que al ser Festa Major de Rubí era natural que les amigues assistissin a altres convocatòries i que avui no féssim ple. Però va passar com passa altres vegades, que si bé en falten uns, també ho és que en venen d’altres i al final tot queda igual en quan al nombre d’assitència.
Enguany coincidim les Festes Major de Rubí i de la Colònia, i he de reconéixer que és per culpa nostra. Rubí és fidel a la data fixe de Sant Pere. Nosaltres sempre canviem. El Sagrat Cor, que és quan fem la Festa a la Colònia, és una festa del calendari de la Lluna i sempre es mou. Setanta dies després de Pasqua toca xerinola i a vegades fa calor i d’altres no se sab. La Pilar duia un programa de la Festa Major de Rubí (era com un llibre de butxaca) i a l’hora del sopar el vaig mirar. Quina diferència! A Rubí hi ha de tot. Vist amb ulls de la Colònia, Rubí és com un Corte Inglès d’actes i de festes, com la bota de Sant Ferriol que mai no s’acaba. De totes maneres a cadascú el seu i a mi ja m’està bé.
L’Anna Campmajó primer va repassar els balls que pertoquen a cada nivell, el Blue Note, el Cadillac Tears, el Thanks a Lot, el Guacamole, el My Maria, el Beethoven Boogie i el Rumba Ride. Després ens ens va enseyar Knee Deep que uns deien que el txa-txa es fa en diagonal i d’altres deien que no. En una societat democràtica, ja se sab, tothom hi diu la seva i això és bo, ni que sigui per descansar una miqueta, ni que sigui per riure o per parlar.
Ahir va fer molta calor a tot arreu i em feia una certa por anar a ballar, però només entrar al Barn ens va rebre la fresqueta agraïda de l’aire acondicionat, i de seguida ens va agafar la falera per a ballar. Cap al final de la nit, sigui per la velocitat dels balls o perquè l’aire havia perdut eficència, els ventalls de moltes dones i d’alguns homes es van posar a funcionar. Jo no he sigut mai home de ventall. Suposo que una educació massa ortoxa m’ha fet mirar amb prevenció certes modes. Reconec que aquestes manies són absurdes, però les tinc enganxades a la pell i em costa molt de canviar.
Vam acabar molt tard, eren quasi quarts de dotze i al carrer s’hi estava bé. No fa gaire, en nits com aquesta, la gent de la Colònia trèiem les cadires al carrer i fèiem rotllanes de veïns per explicar històries reals o inventades. I la nit es feia dolça, com l’aroma dels til·lers.
Ens veiem dimarts que ve.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada