La primavera catalana ens pot dur un dia fred i plujós, i a l’indemà un cel blau i assoleiat, un clima de cara i creu que em trasbalsa l’estat d’humor: ara tot és gris de melanconia i demà és l’eufòria desfermada. Dimarts passat plovia a bots i barrals i ahir un goig de cel sense cap núvol. Al sortir del Barn, la lluna plena era senyora indiscutible de la nit.
No vam ser els últims d’arribar però ja estava quasi ple. Es nota que la gent s’ho passa bé i té pressa per venir. A tots ens interessa aprendre i repassar, però el que ens apassiona és ballar. La manera que té l’Anna Campajó de fer les classes és la justa i necessària per què hi acudim en massa, talment abelles atretes per la mel.
Ahir va ser un dia de repàs i amb un sol ball de novetat. Vam repassar el Cadillac Tears, el Gotta Keep Paying, el Guacamole, l’I Might, el Louisiana Swing el My Maria, el Never Ever Waltz, el Thans a Lot i el Long Long Way, que jo recordi. Ens va ensenyar, a instàncies de l’Albert, el Blue Note, que és un ball antic, oblidat, fossilitzat i recuperat per algun doctor en arqueologia musical. Sorprenentment, però, diu que es torna a ballar a les places del país.
Ahir el meu humor no anava d’acord amb la climatologia i no vaig riure tot el que hauria hagut de riure. Potser pensava que d’aquí a un mes seria el catorze de juliol, la data en que els francesos van fer fora la seva monarquia, i l’enveja, legítima i saludable, m’omplia d’enyorança, potser. En un moment en que no hi havia pràcticament ningú a la primera fila m’hi vaig posar per a seguir millor la classe. De seguida hi van venir unes senyores que tenien el mateix dret que jo i la fila va quedar complerta. Després n’hi van venir unes altres i a cops de colze em van fer fora. A la segona fila vaig resistir uns quants segons però també vaig haver de recular. Relegat a la tercera fila vaig seguir la resta de la classe. Tinc un mal que ve de lluny i ja ho hauria de saber. Mai ha sigut per a mi la primera fila i hi ha hagut vegades que he mirat endavant amb certa enveja. Els elegits ocupen plaça impunement sense que ningú els qüestioni el seu dret preferent. Encara recordo una vegada que estava tan feliç al davant de tot, a punt de començar a aprendre, quan una persona amb molta autoritat va pujar a la tarima i em va dir, per l’altaveu, que els que no érem de primer curs, si us plau, anéssim al darrera. És l’única vegada que ho ha dit i no ho he tornat a escoltar mai més, ni que hi hagi el Fred Staire encapçalant la colla.
S’hi estava relativament bé al Barn. L’aire condicionat aturava la calor però, és clar, poc hi podia fer contra el moviment constant de tant ballar. Vam plegar que passava de les onze. Al carrer s’hi estava bé i vam fer una rotllana on s’hi afegia tothom que anava sortint. La lluna a la punta del carrer s’hi veia plena i tothom se la mirava. “Demà hi haurà un eclipsi” deien. “A quina hora?” preguntaven els interessats “Pregunta-ho al Carles” I el Carles ens ho va dir “Començarà a les vuit del vespre, i serà total a les onze i onze de la nit” Antigament, quan es va inventar el Blue Note més o menys, la gent s’esparverava el dia de l’eclipsi. Avui en dia ens ho prenem a riure, com si la lluna ja no fos sagrada, com si l’haguéssim domesticat. Vindrà un dia en que els Déus tornaran a ser terribles i la por ens farà veure de nou la bellesa que hi ha al Cel.
Vam desfer el nostre aquelarre amb alegria i tothom se’n va anar a dormir.
Fins dimarts que ve, doncs, si la lluna i tu ho voleu.
Aleix.
15 de juny de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada