Avui és el tercer dia que passa a la presó Dominique Stauss-Khan, l’impresentable dirigent del Fons Monetari Internacional, que no en té prou amb incrementar la misèria dels obrers d’arreu del món mentre ell s’està en hotels de milionaris, sinó que també pretèn que les obreres són de la seva propietat. Potser és per això, potser perquè llueix un sol de primavera, o potser perquè ahir vaig ballar al Barn, que avui em sento tan content. Si demà tanquessin Francisco Camps, si demà passat engarjolesssin als jutges parcials del Tribunal Constitucional i si demà passat tornés a ser dimarts, potser creuria que la felicitat permanent és possible a aquesta vida. De moment assaboreixo aquest present i pensaré en ahir al vespre, quan només entrar al Barn vaig ballar el Rock arround the clock i vaig pensar “Que bé que comencem!”
De seguida repassem el Gotta Keep Praying perquè es veu que li ho han demanat. Jo, si no el sabés, també m’agradaria que el tornés a ensenyar (per cert, que un amic va comentar que li agradaria molt que es tornés a ensenyar el Chill Factor, perquè ell no el sabia i no es veia en cor d’aprendre’l tot solet. Li vaig dir que no patís, que cada generació té dret a aprendre aquest ball i que ja arribarà). Una amiga es mareja per les voltes d’aquest ball i li recomano Biodramina, una altra també es mareja, però no per la volta i mitja sinó pel quart de volta del final. A vegades és el repicó allò que més molesta. Ah! per cert, que la versió lenta que l’Anna ens va posar em va encantar. Quina música tant bonica! Quants arguments per somiar!
Repassem també l’ Ever Never Waltz i diria que ja me’l sé. Les afirmacions dels homes no s’han de tenir massa en compte, que avui diem que sí i demà potser serà que no, però tal com avui m’ho diu la conciència, aquest ball ja me’l sé.
I arriba l’hora temuda del ball de penitència. Sembla ser que l’Anna ensenya l’Hallelluja perquè algú ho van demanar, però tal com es nota a la classe, no és el ball més desitjat. A mi no m’agrada gens i ho aprofito per a descansar una estoneta amb un dels grups que tampoc no el ballaran. Parlem de coses interessants, com ara la conveniència de comprar-se un cavall per anar a fer travesses per la muntanya. Sembla ser que hi ha l’inconvenient de guardar-lo, el cavall, perquè tenir-lo al pis comporta alguns inconvenients. De totes maneres té infinitat d’avantatges, com per exemple que et relaxa respallar-lo, o que si mai tens una enfermetat desconeguda et pots curar només de tocar-lo. També serveix per passejar per la muntanya, tal com ja he comentat, i podria servir per anar a treballar si no has d’anar massa lluny (o per anar a comprar al Caprabo, o, perquè no?, per venir a ballar al Barn). La classe s’allarga i això fa que et refredis. Quan acaben posen l’ It Happens i som uns quants que no el ballem.
Suposo que per treure’ns l’apatia, l’Anna Campmajor posa el Cheek to Cheek i tothom surt a ballar. Per comparació automàtica encara el trobo més bonic. Un cop hi som posats ja no parem i els balls es succeeixen. Al cap d’una estona posa el Rocabilli Rebel i quasi el recordo. Primer no, però de seguida em ve a la memòria i al final em surt rodó. Cap al final ballem, sense fer classe, el Little Redneck que uns quants el sabem i molts d’altres no. Mentres ballo agraeixo aquests darrers balls tan bonics que han sortit darrerament. Això del country va a glopades; durant temporades tot són raves i de sobte hi ha una florida de balls ensizadors. També depèn dels gustos i podria ser que això que tan m’agradi fos un gust particular, exòtic, extravagant com ara el deler que tinc pel Jambalaia. M’he fixat també que darrerament es posen uns balls curiosos que causen furor més enllà de la meva persona, acostumen a ser balls que poc tenen a veure amb el country i potser són més discotequers, més de moviment de braços i malucs. Potser no m’explico però segur que hi ha molta gent que m’entén.
En un moment impensat sona la música d’aniversari. Quí deu ser que cumpleix anys? Dimarts passat el Josep de la Colònia va cumplir anys i no va venir. Avui li ofereixen una espelma amb un gelat a sota, i una cançó. Tothom el felicita i ell s’emociona. Ens convida a cava per brindar.
Aquest dimarts, a l’hora punta tornava a estar a vessar. Tot i així no hi va haver cap ball que no el pogués ballar per falta d’espai. No sé si va ser per això o per casualitats de la vida que vaig veure una trepitxada d’aquelles memorables. Sonava el What about now, un xicot estava massa emocionat i saltava amb la música, un altre estava impressionat per les voltes i la música, i no el va veure venir. Quan de sobte colisionen els dos móns i es produeix el gran Big Bang: “Aaaag!” “Perdó”, i mentre la víctima es retira coixejant, tothom segueix ballant.
Quan sortim la lluna ens enlluerna, plena i lluminosa. Hem trobat dues amigues que també marxaven i ens ho han fet notar “Guaita quina lluna” . Per associació d’idees un company comenta que els de la NASA (o els de la CIA no ho sé pas) han descobert que la terra no es rodona, que s’assembla a una patata. Jo, que en això de la compra casolana hi entenc bastant, comento que això és com no dir res, que les patates tenen formes diverses (la Monalisa és ovalada, la Kennebec és botoruda, la Red Pontiac arrodonida amb clivelles, la Jaerla és rodona etc.) i no hi ha pràcticament cap patata igual, però sense saber per què, tothom es posa a riure i ho hem de deixar aquí. Penso que ni la NASA ni la Cia ni tan sols l’FBI gosaran comparar mai la lluna amb la patata. La Terra tothom es veu en cor de trepitxar-la, la Lluna, en canvi, és més per somiar.
Si algú té pensat de venir a ballar el ball de fi de mes a la Colònia, penseu que l’hem adelantat a aquest dissabte dia vint-i-ú. Amb ells ens veurem d’aquí a quatre dies, i als altres doncs, fins dimarts que ve.
Aleix.
Colònia, 18 de maig de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada