Aquest dimarts, al Barn només hi vam anar dos dels cinc de la Colònia que sempre hi anem i, en aquest sentit ens vam comportar pràcticament igual que la resta de la humanitat que composa el públic dels dimarts. No sabré mai el que motiva i desmotiva la gent i fa que uns dies tothom hi assiteixi i d’altres hi falti molta gent. Una amiga ens va parlar de cartes astrals i altres meravelles de ciències poc fonamentades, i potser alguna cosa hi té a veure amb tots aquests misteris.
Vam arribar d’hora i encara no havien començat. Vaig fer broma sobre que hauríem de posar nosaltres la música si l’Anna Campmajó no arribava, però em van dir que ja havia arribat. Vaig mirar més bé i la vaig veure que venia de la banda de la barra, com si hagués estat parlant amb el Greg. La vaig anar a saludar i em va confessar que no es trobava bé, que havia d’anar al metge i que s’hauria d’absentar una estona. Em va ensenyar com funcionava l’ordenador i que si algú insistia en voler ballar algun ball, el podria posar seguint les seves indicacions. “Tot i així, no pateixis, perquè carrego suficients balls com perquè pugueu ballar tota la nit” I se’n va anar amb la seva cara blanca, adolorida, i aquell caminar insegur al que t’obliga la feblesa.
Em vaig situar a la primera fila, aquest cop per obligació i no pas per il·lusió com altres dies, i vam començar a ballar. De seguida em vaig adonar que en saben molt més les alumnes que no pas jo i de tot arreu en sortien futures professores de country per quan aquest ball sigui el ball nacional de Catalunya i el país necessiti mestres i conselleres. Tampoc no vull pecar d’un excès de modèstia i alguns balls els vaig saber orientar.
De sobte va passar el que obligatòriament havia de passar. Ningú no sap per què però l’ordenador es va aturar, tot sol. D’entre la multitut d’enteses en informàtica, algú va dir que s’havia produit una descàrrega automàtica de programes i tot sol s’havia reiniciat. Podia ser. Jo que d’informàtica en sé poc més que “copiar i enganxar” m’ho crec tot, com si algú hagués dit que els meus temors s’havien transmés per ones telepàtiques i haguessin ordenat l’apagada general. També podia ser. De totes maneres, una amiga de Corbera que es veu que era informàtica de veritat, ho va solucionar com aquell qui res. Va obrir el reproductor de música, i va copiar una llista de balls de la marató de Nadal i vam tornar a ballar.
L’Assun es va oferir a pujar a la tarima en uns balls que dominava. Va bé tenir una referència on mirar quan dubtes. La Neus també hi va pujar en un altre ball, però aviat va decidir que feia més falta al darrera de tot, per quan el ball fa mitja volta i necessites un referent al teu davant. Més endavant van tocar el Reina de Corazones, que és el ball que jo domino, i també hi vaig pujar. Una amiga del Vallès (de Montornès o de Lliçà, ara no ho recordo) es va posar al meu costat i junts en vam ballar quatre o cinc més, fins que vaig veure que ja ningú ens mirava perquè tothom se’ls sabia tots. I vaig anar a sopar.
A diferència del que passa a algun poble, en general les maratons ofereixen balls coneguts i a vegades antics i enyorats. I és així que vam ballar el Sunday Drivers, i el Wheels, i el CCS i també el Danbiel que ja no es balla enlloc tot i ser tan bonic. És emocionant veure com la memòria persisteix a les cames i al somriure i fa que sense ni pensar-ho puguis tornar a ballar aquells balls que un dia et van fer feliç. Una filera d’antigues combatents, i jo, donàvem voltes al llarg de tota la pista i frenàvem amb un coaster estep per retornar girant sense parar, mentre silenciosament comptàvem tres o cinc o set i fins a nou per tornar a començar. I al final ens van aplaudir.
Vam acabar relativament puntuals; potser eren les onze i poc, o un quart de dotze. Poc a poc va anar sortint tothom i es van esperar al carrer mentre acabàvem de recollir l’ordenador de l’Anna. Vam sortir a fer rotllana per parlar de moltes coses, d’acudits (n’hi ha un que no recordo però sé que acabava amb el metge dient “Decididament no em deixaré perilla”) i d’aquella carta astral que miraculosament tot ho endevina. Feia més calor a fora que a dins. Es veia algun estel camuflat per la calitxa i ningú va veure la lluna. De la Colònia estant sí que la vam veure, estava a punt d’anar a dormir, vestida de quart creixent com una tallada fina de meló envermellida per un tel de núvols fins. La Colònia ara està tranquila. No sé si ho sabeu que ens han tret el consultori del metge i estem en revolució. De nit els soldats dormen però demà hi hem de tornar.
Aquest dissabte hi ha la festa de les Harley a Montjuïc i sé que molts hi anireu. Jo no sé pas si hi podré venir. Resulta que hi ha una manifestació per la independència de Catalunya que comença a les sis de la tarda a la plaça d’Urquinaona de Barcelona, i ja se sab, no sé dir que no quan el País em necessita.
Jo, que en molts aspectes sóc exactament igual que tothom, també vaig pensar en l’Anna i li vaig desitjar una ràpida recuperació. L’istiu no és temps d’estar malalt. De fet mai no es temps d’estar malalt, però posats a triar és millor l’hivern, quan a fora hi fa fred i estàs ben tapadet amb les flassades.
Ens veiem dimarts que ve i, Anna, t’hi esperem.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada