Que poca gent que hi havia al començar i quanta que n’hi va venir al cap d’una estona! En van faltar molts dels habituals, coses de les vacances suposo, i en van venir molts d’esporàdics. L’estiu ja ho té això, que ens visiten grups d’amigues que la resta de l’any no poden venir. Destacaré les amigues de Sant Feliu, de l’escola de la Pilar, que ara feia dies que no veia. I sobretot, pel que a mi afecta, les grans amigues de Barberà del Vallès i de Sabadell. Em van comentar que encara estan fent classes cada setmana, però que no s’havien volgut perdre de venir un dimarts al Barn per ballar amb nosaltres abans no tanquin a l’estiu, cosa que els agraeixo de tot cor.
Quina fresca que feia al Barn quan hi vam arribar i quina calor que hi va fer en alguns moments. Suposo que l’aparell de l’aire fa parades de tant en tant i ho notem. Quan l’aire ressucitava tots ho agraíem, i quan entrava en coma hi havia un frenesí de ventalls movent la parcela d’aire particular. Déu que és savi va donar un clima específic per a cada país. Si a Catalunya ens va donar calor a l’estiu i fred a l’hivern, potser és antipatriòtic voler tremolar al juliol i suar al mes de febrer. Pensem-hi.
Dimarts que ve hi haurà sopar de fi de curs i una marató de seixanta balls o més. L’Anna Campmajó ens va demanar que cadascú li enviï els seus dos balls preferits perquè els inclogui a la llista de la marató. Se’ns va demanar que ens apuntéssim al sopar, però ningú no sap el preu d’aquest sopar. Caram! I tot i així la llista creix. Vaig a preguntar el preu al Greg i em diu que encara no el sap amb precissió, que pensa que serà de quinze euros…. però que també s’haurà de pagar el preu de l’entrada. Mecatxis! Quinze i set fan vint-i-dos, preu de ball de gala. Li dic que serà el primer cop que en un sopar se’ns farà pagar també l’entrada i diu que no, que sempre s’ha fet així. Dubto, com sant Tomàs. Al final diu que ho consultarà i marxo esperançat. Jo no sé els altres, però els que conec, i jo el més de tots, som d’armilla estreta i quinze euros ja comença a rascar. Si al final es converteix en vint-i-dos, no sé… m’ho pensaré.
L’Anna ens va ensenyar un ball nou per alguns, Banjo Moon, i també el Sunset pels qui no el sabien. El Banjo Moon és un ball d’aquells que t’hi has d’acostumar perquè de principi sembla una mica forçat, ortopèdic en diuen, però podria ser que al cap de dues nits ens semblés bonic i ja fos dels del repertori. El temps ho dirà. Comença malament, una patada lateral, com fan els gossos quan veuen un arbre. En canvi té l’avantatge que és de poques passes i això ajuda. El Sunset és bo, de voltes, jazboox’s, txa-txes i coaster steeps, és un d’aquells balls que quan ja el domines no et pots estar assegut si el posen.
Vam repassar el My Maria, el Lighting Polka, l’ Heartbrake Espress, l’ Eating right drinking bad, i potser algun altre. I vam ballar i ballar i ballar fins que va arribar un moment que les cames em feien figa i vam marxar. No vam ser els últims de marxar ni molt menys, la pista bullia i si no fos perquè tocava ens hi hauríem quedat fins l’hora d’escombrar. A les taules del carrer hi havia una bona colla celebrant un aniversari. S’hi estava bé. Els vespres d’estiu són ideals per les tertúlies. Jo tinc uns veïns a la Colònia, al davant de casa, al costat de casa i també unes cases més enllà, que això ho saben bé i mai no tenen hora per anar a dormir. Sort que a l’indemà no es lleven fins a l’hora de dinar. No ho critico, de fet això és el secret de supervivència de la humanitat, la gran facilitat que tenim per aclimatar-nos al millor i al pitxor de cada temporada.
Dimarts que ve serà Santa Anna. Quantes Annes coneixem? I segons m’han dit també serà dia d’aniversaris. Esmolem les copes que serà dia de brindar.
Ens veiem dimarts que ve, si Déu i el Greg ens ho permeten.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada