CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 28 de juny de 2011.

No sé per què, ahir vam començar amb una mica de retard i això ens va permetre poder ballar tots els balls del repertori. Vam començar forts, res d’Adelaides ni de bàsics que tothom ja té avorrits. No recordo clarament quin va ser el primer ball, però va ser de l’estil del Yes o de l’Irish Stew. I així vam continuar tota la nit en una corba sinusoidal ascendent, o sigui, amb els seus més i els seus menys, però amb una certa tendència a la dificultat.

Al començar no hi havia gaire gent, tot i que darrerament “no gaire gent” vol dir la pista quasi plena. Vaig pensar que al ser Festa Major de Rubí era natural que les amigues assistissin a altres convocatòries i que avui no féssim ple. Però va passar com passa altres vegades, que si bé en falten uns, també ho és que en venen d’altres i al final tot queda igual en quan al nombre d’assitència.

Enguany coincidim les Festes Major de Rubí i de la Colònia, i he de reconéixer que és per culpa nostra. Rubí és fidel a la data fixe de Sant Pere. Nosaltres sempre canviem. El Sagrat Cor, que és quan fem la Festa a la Colònia, és una festa del calendari de la Lluna i sempre es mou. Setanta dies després de Pasqua toca xerinola i a vegades fa calor i d’altres no se sab. La Pilar duia un programa de la Festa Major de Rubí (era com un llibre de butxaca) i a l’hora del sopar el vaig mirar. Quina diferència! A Rubí hi ha de tot. Vist amb ulls de la Colònia, Rubí és com un Corte Inglès d’actes i de festes, com la bota de Sant Ferriol que mai no s’acaba. De totes maneres a cadascú el seu i a mi ja m’està bé.

L’Anna Campmajó primer va repassar els balls que pertoquen a cada nivell, el Blue Note, el Cadillac Tears, el Thanks a Lot, el Guacamole, el My Maria, el Beethoven Boogie i el Rumba Ride. Després ens ens va enseyar Knee Deep que uns deien que el txa-txa es fa en diagonal i d’altres deien que no. En una societat democràtica, ja se sab, tothom hi diu la seva i això és bo, ni que sigui per descansar una miqueta, ni que sigui per riure o per parlar.

Ahir va fer molta calor a tot arreu i em feia una certa por anar a ballar, però només entrar al Barn ens va rebre la fresqueta agraïda de l’aire acondicionat, i de seguida ens va agafar la falera per a ballar. Cap al final de la nit, sigui per la velocitat dels balls o perquè l’aire havia perdut eficència, els ventalls de moltes dones i d’alguns homes es van posar a funcionar. Jo no he sigut mai home de ventall. Suposo que una educació massa ortoxa m’ha fet mirar amb prevenció certes modes. Reconec que aquestes manies són absurdes, però les tinc enganxades a la pell i em costa molt de canviar.

Vam acabar molt tard, eren quasi quarts de dotze i al carrer s’hi estava bé. No fa gaire, en nits com aquesta, la gent de la Colònia trèiem les cadires al carrer i fèiem rotllanes de veïns per explicar històries reals o inventades. I la nit es feia dolça, com l’aroma dels til·lers.

Ens veiem dimarts que ve.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 21 de juny de 2011.

Avui ha arrivat l’istiu vestit de color groc, rialler de xiscles d’orenetes i amb les seves nits precioses, curtes i tan aprofitades. Ha vingut amb un cistell ple de calor i amb l’olor dolça de les vacances que ja es veuen a tocar. I perquè ja és istiu, a la Colònia ha començat la bullanga. A la tarda hi havia un concert a la plaça a càrrec del jovent del poble. Nosaltres hi hem anat i ens hi hem estat més estona de la prevista.

Quan hem arribat al Barn ja estava ple del tot. Ja havien ballat l’Adelaida feia estona i l’Anna Campmajó estava ensenyant el Reina de Corazones. L’he ballat emocionant-me com sempre en alguns moments de la cançó i pensant, també com sempre, en vides anteriors. Ja he explicat alguna vegada que aquest ball el vaig veure ballar per primer cop a La Caseta; en aquells temps m’impressionava veure com el ballaven les meves amigues i sentia aquella enveja sana perque encara no el sabia ballar. Just pensava això que veig entrar les amigues de La Caseta, talment una aparicio màgica i m’he fregat els ulls per comprovar que no es tractava de cap somni.

Diu que l’Anna ha ensenyat el Blue Note abans que jo arribés, i m’ho he cregut perquè la persona que ho ha dit es mereix la meva confiança. Després ha ensenyat o repassat, perquè alguns ja el sabíem, el No Quitter, que es un ball senzill que sembla que t’arrossega amb el ritme contundent. Hem repassat el Guacamole i el My Maria (que algú ha batejat com Mamaria) i hem recuperat el Beethoven Boogie i el Rumba Ride que tan m’agrada. Hem ballat alguns dels balls que més m’estimo, el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel, el Clickety Clac i el Cool blue cha cha, entre d’altres, i tota la resta que hi caben en les quasi tres hores que hi hem estat.

A l’hora de les classes no, però a l’hora de ballar m’han fet posar a primera fila, com si així es desfés el malefici que arrossego desde que vaig néixer al món del country. Penso que això passa a tot arreu, que les persones dessignades pel poder diví s’han apropiat d’aquests lloc de preferència i no els deixen per res del món. A la Colònia, el meu poble, hi ha un grupet que no se’n mouen, tant és que plogui com que llampegui, ells aferrats al davant del professor. I després fan veure que són amics de tothom. No sé què passaria si mai ens hi poséssim uns altres candidats. Suposo que hi hauria bufetades. Mai cap triomfador ha cedit els privilegis per pròpia voluntat. No hi fa res, nosaltres els mesells ens acontentem amb que ens permetin un raconet per mirar i per sobreviure, i és així que hem après també tots els balls del repertori.

La primera hora amb la sala tota plena i la segona encara més. No ha sigut fins al final de la tercera que s’ha començat a buidar, de mica en mica. Tot i així, quan he marxat a un quart de dotze de la nit encara hi queda un bon grup de gent. L’Anna prou que ha mirat d’esgotar-nos amb la versió llarga del Chill Factor que uns quants han resistit, i amb l’It Happens, i el What about now. Nosaltres aguantant tot el que queia perquè a fi de comptes venim a això, a ballar fins al darrer alè.

Parlem. La paraula ens socialitza i és el lligam imprescindible per sentir-te part del grup. Les amigues de Rubí em comenten que el dissabte dia dos de juliol, , més o menys cap a les set del vespre, faran la marató de country a la plaça de Catalunya, com l’any passat. Se m’arruga el melic, no hi podré anar. La Festa Major de la Colònia enguany és precisament l’u, el dos i el tres de juliol. El dia dos a aquesta hora fem sardanes a la plaça de l’Ateneu de la Colònia i nosaltres en som els organitzadors. També l’amiga em diu que ballarà Gitanes com cada any i encara em sab més greu no poder-hi anar. Les coincidències a vegades van de cara, però enguany ha tocat creu. Tothom s’acomiada desitjant-se una bona revetlla de Sant Joan i ja pensem en la coca i en el cava, en xerinola i en les llargues converses a sota les estrelles.

A fora no hi fa gaire fresca. No hi ha lluna perquè ara es lleva tard. Aquesta lluna ja és vella, està cansada i aviat s’acabarà. Ens esperen tres llunes plenes en aquest istiu que ara estrenem. Temps hi haurà de mirar enlaire, d’entrada tots els dimarts de l’istiu excepte els dos o tres del mig del mes d’agost. Me’n vaig cap a casa pensant que un altre dimarts m’ho he tornat a passar bé.

Estimada amiga, jo també et desitjo una bona revetlla de Sant Joan.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. 14 de juny de 2011.

La primavera catalana ens pot dur un dia fred i plujós, i a l’indemà un cel blau i assoleiat, un clima de cara i creu que em trasbalsa l’estat d’humor: ara tot és gris de melanconia i demà és l’eufòria desfermada. Dimarts passat plovia a bots i barrals i ahir un goig de cel sense cap núvol. Al sortir del Barn, la lluna plena era senyora indiscutible de la nit.

No vam ser els últims d’arribar però ja estava quasi ple. Es nota que la gent s’ho passa bé i té pressa per venir. A tots ens interessa aprendre i repassar, però el que ens apassiona és ballar. La manera que té l’Anna Campajó de fer les classes és la justa i necessària per què hi acudim en massa, talment abelles atretes per la mel.

Ahir va ser un dia de repàs i amb un sol ball de novetat. Vam repassar el Cadillac Tears, el Gotta Keep Paying, el Guacamole, l’I Might, el Louisiana Swing el My Maria, el Never Ever Waltz, el Thans a Lot i el Long Long Way, que jo recordi. Ens va ensenyar, a instàncies de l’Albert, el Blue Note, que és un ball antic, oblidat, fossilitzat i recuperat per algun doctor en arqueologia musical. Sorprenentment, però, diu que es torna a ballar a les places del país.

Ahir el meu humor no anava d’acord amb la climatologia i no vaig riure tot el que hauria hagut de riure. Potser pensava que d’aquí a un mes seria el catorze de juliol, la data en que els francesos van fer fora la seva monarquia, i l’enveja, legítima i saludable, m’omplia d’enyorança, potser. En un moment en que no hi havia pràcticament ningú a la primera fila m’hi vaig posar per a seguir millor la classe. De seguida hi van venir unes senyores que tenien el mateix dret que jo i la fila va quedar complerta. Després n’hi van venir unes altres i a cops de colze em van fer fora. A la segona fila vaig resistir uns quants segons però també vaig haver de recular. Relegat a la tercera fila vaig seguir la resta de la classe. Tinc un mal que ve de lluny i ja ho hauria de saber. Mai ha sigut per a mi la primera fila i hi ha hagut vegades que he mirat endavant amb certa enveja. Els elegits ocupen plaça impunement sense que ningú els qüestioni el seu dret preferent. Encara recordo una vegada que estava tan feliç al davant de tot, a punt de començar a aprendre, quan una persona amb molta autoritat va pujar a la tarima i em va dir, per l’altaveu, que els que no érem de primer curs, si us plau, anéssim al darrera. És l’única vegada que ho ha dit i no ho he tornat a escoltar mai més, ni que hi hagi el Fred Staire encapçalant la colla.

S’hi estava relativament bé al Barn. L’aire condicionat aturava la calor però, és clar, poc hi podia fer contra el moviment constant de tant ballar. Vam plegar que passava de les onze. Al carrer s’hi estava bé i vam fer una rotllana on s’hi afegia tothom que anava sortint. La lluna a la punta del carrer s’hi veia plena i tothom se la mirava. “Demà hi haurà un eclipsi” deien. “A quina hora?” preguntaven els interessats “Pregunta-ho al Carles” I el Carles ens ho va dir “Començarà a les vuit del vespre, i serà total a les onze i onze de la nit” Antigament, quan es va inventar el Blue Note més o menys, la gent s’esparverava el dia de l’eclipsi. Avui en dia ens ho prenem a riure, com si la lluna ja no fos sagrada, com si l’haguéssim domesticat. Vindrà un dia en que els Déus tornaran a ser terribles i la por ens farà veure de nou la bellesa que hi ha al Cel.

Vam desfer el nostre aquelarre amb alegria i tothom se’n va anar a dormir.

Fins dimarts que ve, doncs, si la lluna i tu ho voleu.

Aleix.

15 de juny de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 7 de juny de 2011.

Vam marxar de la Colònia plovent, de fet feia hores que plovia, i a l’entrar al Vallès pel Papiol, en canvi, les carreteres hi eren seques. En realitat sembla ser que érem nosaltres els qui duiem la pluja lligada amb un cordill, i tal com vam baixar del cotxe, unes gotes grosses van tacar el carrer del Barn.

Les amigues de Corbera ja sopaven, i les de Sant Cugat ballaven. Vam saludar unes i altres i ens vam posar a ballar els balls senzills, eterns, històrics, incrustats a l’ADN. L’Adelaida és un ball que no té res, potser tan sols una música enganxosa i una aurèola de ball de parvulari. Hi havia un temps que era aquest el primer ball del repertori i vam agafar el costum de dir “Va anem!, que encara ens perdrem l’Adelaida” volent dir que no seríem puntuals. A la Rosa li va semblar massa senzill i va marxar. Em va fer gràcia i no sé per què.

Jo opino, pontifico, però no em feu cas. De fet no en tinc ni idea i només parlo pel que sento a dins del cor. Els mestres, els que en saben de veritat, estan a la tarima i són ells els que planifiquen amb encert. L’Anna, l’Anna Campmajó, la nostra professora, és la que ordena els balls segons la intensitat aconsellable a cada hora. Tot i així, darrerament ballo alguns balls que pensava que eren de nivell a l’hora dels principiants (White Rose?) i alguns de senzills a darrera hora (Help Me?). De fet tampoc no estic segur que els principiants siguin els del primer grup i els avançats els de darrera hora. Com deia aquell, els temps estan canviant.

Sigui com sigui el temps corria i amb ell pujava la complexitat dels balls. Al carrer la pluja feia com nosaltres i guanyava intensitat. Els vidres s’il·luminaven de claror dura d’un llampec. Els que anaven arribant duien paraigües i tal com fan els gats s’espolsaven la mullena.. L’Anna, de tant en tant repassava algun ball. En el Gotta Keep Praying algú es marejava per les voltes de baldufa. En el Guacamole va tenir un cert lapsus de memòria i vam fer i desfer, fins que finalment tots vam ballar els ponts i els passos i encara el vam repetir de tantes ganes que en teníem. I el Cadillac Tears, i el Twenty Margaritas que ara ja em va agradar més.

Ahir l’Anna ens va ensenyar tres balls nous, dos dels quals ja coneixia, el My Maria i el Thanks a Lot. El My Maria el vaig aprendre al mateix temps que l’Help Me i durant tota una temporada es van ballar constantment. Després es van oblidar tots dos fins que es va recuperar l’’Help Me. El My Maria, en canvi, va seguir ignorat durant moltes generacions i no sé si jo era l’únic que l’enyorava. No crec que fos per cap telepatia que l’Anna m’endevinés el pensament, però us ben asseguro que em va fer feliç quan va dir que l’anava a ensenyar. Recordo quan vaig aprendre aquest ball. No sé si us passa a vosaltres que a cada temporada hi trobeu dos o tres o quatre balls emblemàtics, i els altres els oblideu sense recança. Enguany potser el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel i potser el Louisiana Swing. D’ aquell temps recordo la trilogia My Maria, Help Me i el T Bone Shuffle, tots tres m’enamoraven.

El tercer ball que va ensenyar no el coneixia, el Long Long Way, i era de parella. Encara que no ho sembli sóc monògam convençut i no m’agraden gaire aquests tipus de balls. És per això que no em vaig sentir ofès quan la Sara em va dir que habitualment ella feia d’home en els balls de parella i em va deixar, amb la meva comprensió, per ballar amb una altra noia. Tot i així finalment el vaig ballar amb la Lídia i us asseguro que em va agradar. La majoria de balls de parella que conec són senzills i aquest no va ser una excepció. Els txa-txes i els coasters steps aporten ritme, i les voltes de la noia donen plasticitat.

Ara la pluja era una remor constant i els llampecs se succeïen regularment. Amb aquella inevitabilitat dels moments feliços hi pensava: Què bonic seria que marxès la llum i haguéssim de ballar amb llum d’espelmes, què bonic veure la claror sobtada dels llampecs omplint d’impressió de flash l’interior del Barn. Però si no hi havia electricitat, com faríem funcionar la música. Déu ens dóna oli però no ens dóna sal.

Això de solicitar balls té la seva gràcia i la seva desgràcia. A darrera hora l’Anna va posar un ball que ningú no coneixia. Li vaig preguntar que per què el posava i em va dir que li havien solicitat. Vaig mirar a la pista i només un home el ballava. Espantosament solitari era l’únic candidat que assenyalava el meu dit.

La pluja no és impediment per venir al Barn i a l’hora punta pràcticament no hi faltava ningú (potser la Marta, potser l’Anna Vergés). Ahir vaig ballar molt, i no dic massa perquè aquesta paraula encara és desconeguda en el món del country. Conforme passava el temps m’atemoria de pensar que ens repassés el Kit Kat i acabés amb la cama esquerra enrampada de dolor, però no va ser. Sort d’això perquè vaig arribar just al límit de les forces.

Vam marxar amb aquell caminar garrell, com d’escaldats. Plovia i no corríem. No podíem. La felicitat també pesa, però hi ha alforges que són dolces de portar.

Ens veurem dimarts que ve si Déu ho vol.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. 31 de maig de 2011.

Ahir plovia i feia fresca. Amb ulls d’estiu semblava hivern, amb la seva melanconia i aquella mena de tristor que provoca el pes dels records. Vam aparcar al davant mateix de la porta del Barn i entomant la pluja vam córrer de pur instint per aixoplogar-nos. Ja ballaven. Tres fileres d’amigues a la pista i només la Neus s’ho mirava asseguda a la taula. Ens hi vam afegir de seguida, al ball, naturalment.

Ahir l’Anna només ens en va ensenyar un de nou, el Cadillac Tears, i això s’agraeix perquè et dóna temps a assimilar els balls dels altres dies. Vam repassar el Queen of Hearts, i el Guacamole, i després el 20 Margaritas i el Kit Kat que em va carregar la cama esquerra. També el Lousiana Swing, el Little Redneck i algun altre que ara no recordo.

Del Guacamole, us he de comentar la impressió personal: és un ball que et fa bellugar. Costa mantenir les mans a la civella del cinturó perquè tenen tendència a moure’s a ritme caribeny. L’Anna Campmajó ens va revelar el secret per endevinar el moment dels ponts (Guacamooole) i ningú se’ls va saltar. El vam ballar dues vegades, la primera obligada i la segona a petició del públic. Em va fer la sensació que l’hauríem seguit ballant tota la nit si no fos que el country és divers i és variat, i si només balléssim Guacamoles ja no seria country pròpiament dit, potser ja no aniríem vestits amb botes i amb camises de franela i ens hauríem d’equipar amb espardenyes i amb bombatxos als braços i als garrons. Ah! i unes maraques per anar fent zim, zim, zim.

Amb el Twenty Margaritas em va tornar a passar el mateix que dimarts passat, que no sabria pas definir-me si m’agrada o no m’agrada, estic entre el “què?” i el “no ho sé”, vaja, com si fos de la CIA, que no se n’enteren de res. De totes maneres potser em passarà com amb les cançons de l’Eurovisió, que al primer dia no n’hi ha cap que m’agradi i quan les he escoltades mil vegades trobo que tenen alguna cosa que no està malament.

El Lousiana Swing em recorda els balls massai no sé per què. Quan el ballo em ve al cap les nits africanes a les planures de Kenya i de Tanzania, i nosaltres rebotant sense parar amb aquells salts de llagosta. No sé, coses absurdes que em passen pel cap.

I parlant d’absurditats ahir m’imaginava el conjunt dels que ballàvem com si fóssim un nou cos vivent format de cèl·lules amb formes humanes que érem tu i jo, talment com si pel fet d’integrar-nos al mateix ritme, als mateixos passos, a la mateixa intenció i a la mateixa il·lusió, passéssim a formar part d’un ésser vivent més gran i més complex. Potser quan aconseguim sincronitzar encara més els nostres moviments passarem a formar part d’un estadi superior d’evolució. Inseparables ja per sempre donarem pas a l’homus (o donus) country’s, que ens mourem pels carrers sempre ballant, i ens reproduirem, com les amebes, per mitosi, o sigui, que el grup es partirà en dues mitats (Jo vull l’It Happens! Doncs jo prefereixo el Chill Factor!) que seguiran ballant eternament per les places del país. Donem temps.

I parlant d’evolució, dilluns passat vaig veure una pel·lícula de la prehistòria d’aquesta humanitat, Fiebre del Sábado Noche. No us podeu imaginar com em recordava els nostres somnis. Heu vist mai Danzón? També va d’uns que viuen (que neixen, que creixen, que treballen, que es reprodueixen i que moren) per ballar. O sigui, que la vida passa però els sentiments són els mateixos. Jo també he ballat balls de saló, però com el country cap ball no m’havia enganxat. Què deu tenir el nostre ball que ens fa sortir de casa quan més bé s’hi està? N’hi ha que deixen fills petits a càrrec d’atípics cuidadors. N’hi ha que deixen les parelles. D’altres deixen pares i amics. Una amiga meva, l’Encarna, ahir em confessava mig plorosa que li havien operat el gos, però ella estava amb nosaltres, ballant amb nosaltres, aprenent amb nosaltres, marejant-se amb les voltes igual que nosaltres, cansant-se igual que nosaltres i sentint aquell dolor a la cama esquerra quan ballava el Kit Kat igual que nosaltres. El plor és un sentiment poderós, ningú no ho dubte, però aquesta febre de les nits dels dimarts el supera amb grandesa i plenitut.Tot i així, ho confesso, no sé què té aquest ball que tant enzisa.

Ahir no hi va haver cap queixa per excès o falta de repàs. A vegades la gent recapacita tota sola i s’adona dels propis errors. A vegades hi ha converses subterrànies que posen les coses al seu lloc, mentre els demés ballem feliços, ignorant el que costa arribar als acords que a tots ens acontentin. Sigui per una causa o per una altra, benvinguda la pau.

Em fa l’efecte que ahir la pluja no va aturar ningú. El Barn ple com sempre era una lògia organitzada, cadascú al seu lloc i quasi un lloc per cadascú. Hi va haver un temps que si badaves no t’hi podies tornar a posar, ara en canvi hem après a estrényer les files en les dues direccions cartesianes.

Ahir vam parlar també del Barça. Quan tens la joia dins del cor que pugna per sobreeixir, aflora amb somriures i paraules i l’has de compartir. Diguin el que diguin, per a mi i per a molts el Barça és la nostra selecció nacional. El goig que van sentir aquells de l’estanquera* el sentim ara nosaltres, i us ho podeu ben creure, en els dos cassos no és només per una qüestió d’esport.

Vam marxar a les onze, puntuals. Els carrers mullats reflectien la llum dels fanals. El nostre somriure reflexava la llum del cor. “No miris enlaire que avui no hi veuràs la lluna” em van dir, com si no valgués la pena mirar enlaire les nits que no hi ha lluna. A vegades has de mirar enlaire si el que vols és mirar endins.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Aleix.

* Estanquera = Bandera espanyola del bàndol del Franco. En temps de la dictadura, als estancs hi era obligat tenir la bandera espanyola pintada al portal.