Estàvem sopant a La Bodegueta, de Sant Boi (de fet ja havíem acabat i estàvem en la sobretaula, aquell moment en que la xerrera omple el pas del temps) quan de sobte la Dolors es pica el front amb la mà plana i diu “Òndia, si avui havíem d’anar al Barn!”. Jo no ho sabia que l’Anna Campmajor avui era l’encarregada de posar música al ball del Barn. Dimarts passat no hi vaig anar i ningú me n’havia dit res. Ja passaven de les onze de la nit però no era massa tard “Comencen a les onze”. I dit i fet, poseïts d’una nova energia vam sortir esperitats del bar de tapes i vam encarar el cotxe en direcció a Rubí. Plovia, per fi plovia, però no hi havia temps d’anar a casa a buscar el paraigües. Els cotxes alçaven núvols d’aigua de l’asfalt i el neteja-parabrises jugava a tenis frenèticament. La nit és jove i en aquells moments semblava que havíem menjat un plat d’eufòria.
Vam aparcar davant mateix del Barn. Vam córrer amb al cap mirant a terra com si així ens mulléssim menys, i en un tres i no res vam entrar dins del paissatge de la nostra felicitat. Hi havia gent dreta i asseguda a les taules, però poca gent ballant. Vam localitzar les nostres amigues i ens vam instalar a la seva taula. “Bona nit, ja plou? Fa molt que sou aquí?” i quatre frases més. Ens fam afegir al ball i ja va ser un no parar.
En vam ballar molts balls (Gotta Keep Praying, Rosegarden, Tush Push..) i n’hauria ballat encara més. L’Anna ens va dir que podíem solicitar tres desitjos, però tant aviat com ho va dir em vaig quedar en blanc “Com se diu aquell que.....” i no hi havia manera. Tant sols em va venir a la glopada el nom del Waka Waka “Anna, podràs posar el Cheek to Cheek? Por fa!” I el va posar. El ball perfecte.
Vaig ballar el Rocabilli Rebel entremig de les amigues. Quan anava del dret em guiava la del davant, i quan girava m’il·luminava la del darrera. Tot i així de tant en tant m’entrebancava amb algun pas imprevist i havia de rectificar amb la mateixa impressió que quan entro a casa i m’adono que està fregat. Que bonic que és aquest ball quan ja s’acaba, quines ganes que t’agafen de tornar-lo a començar.
Jo quan escric ho faig per la meva satisfacció i també amb l’esperança inconfessable que algú altre em llegeixi. La majoria de dies em quedo amb el dubte raonable, però de tant en tant descubreixo un símptome d’esperança, una flor impensada al mig del prat. Ahir quan circulàvem per la pluja, l’amic em va dir que quan l’Anna va ensenyar el Little Redneck, ell no s’hi va posar, però després, al llegir la meva crònica havia mirat l’enllaç que mencionava i va veure com es ballava i el va aprendre. Vaig pensar, mira, si més no aquí hi ha algú que m’ha llegit.
I quan per fi va sonar el Little Redneck, aquesta música ballada amb passos de Chiquito de la Calzada, em vaig quedar com un beneit. L’Anna prou que em guiava però jo no aconseguia identificar de quin ball es tractava i seguia amb passos maldestres les seves indicacions. De sobte m’adono que ja el sé i el ballo sense errors. Tant sols mig ball va durar aquesta inconfessable felicitat.
En un moment de la nit va sonar el Cotton Eye Joe, aquell ball que es balla amb parella, en un cercle, que comença Stom patada txa txa txà i que inevitablement, sempre es munta un pollo a l’hora de canviar de parella. D’entrada és inexplicable. Com pot ser que, com en una loteria, sempre algú es trobi sense parella i hagi de plegar? Jo hi he pensat moltes vegades, és un d’aquells enigmes mitològics-patològics que potser no tenen solució. Ahir, quan ja m’havien expulsat perquè la meva parella s’havia extraviat en el camí d’arribada, assegut a la tarima de l’escenari hi pensava i em va semblar entreveure una mica de llum al fons d’aquest túnel de misteri. I si tot plegat fos culpa del fracàs escolar? I si resulta que només saben comptar fins a tres? Podria ser això. El canvi de parella requereix comptar fins a quatre, i al quart lloc t’hi ha d’esperar el teu efímer princep (o princesa) blau. Doncs no hi ha manera, en algun moment de l’intercanvi veus amb ulls com taronges com al teu davant s’ha format un garbuix de princeses i gripaus, i tu amb l’espelma a la mà. Algun dia hauran de fer una teòrica abans d’encetar el ball, una pissarra amb números de l’u al quatre i tots a l’hora, com a la classe de P-3, repetir a cor “Ú, dos, tres, quaaaaatre!” I tot serà una seda.
Quan havíem decidit d’anar a ballar ens vam marcar un temps: si hi havia molta gent marxaríem a les dotze, i si no, a la una. A quarts de dues vam admetre a contracor que era l’hora de marxar. Ens hi hauríem quedat més, naturalment, però l’indemà teníem feina electoral. No penseu malament, no ens presentem pas en cap llista salvadora, que els nostres no es presenten a la Colònia, però hi havia un míting a l’Ateneu i nosaltres intentem ser educats.
Ens vam acomiadar emulant la Ventafocs. Quan la porta es va tancar a la nostra esquena vaig tenir la sensació d’haver passat una frontera. Al darrera hi deixava al país de les amigues, la música, el ball i un caliu de simpatia. Al davant hi havia una realitat de pluja, de carrers entorrentats i uns fanals de claror freda. Els nens petits ben bé que ho saben que les estones boniques són efímeres i que cada dia hi ha un moment en que cal anar a dormir.
Colònia Güell, 8 de maig de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada