Ahir, com tants dimarts darrerament, vaig tenir Club de Lectura. Aquest cop hi va venir l’autor del llibre (L’home del sac) en Màrius Serra i m’ho vaig passar de mort, com un nen petit al que li fan festes i ell no ha de fer res més que riure i ser feliç. En Màrius Serra és un geni de la llengua (en el sentit de la paraula parlada i escrita), és mestre en l’enigmística, que és l’art de comparar i endevinar enigmes representats per gràfics o figures, endevinalles, mots encreuats, jeroglífics, cal·ligrames, palíndroms, acròstics etc., i d’entre tots aquests noms, sobint enrevessats, em subjuguen concretaments els palíndroms, aquella tècnica ensizadora de buscar paraules i frases que es puguin llegir tant del dret com del revers (Cuc, Tarat, Sara Baras, Català a l’atac....) Màrius Serra, a més, domina el difícil (i meravellós) art de la conversa i ens va tenir a tots en aquell estat mig catatònic, mig admirats (ulls com taronges, boca oberta, llengua mig penjant, silenci religiós) durant les quasi dues hores que va durar. I després vaig venir al Barn.
I després vaig venir al Barn. Durant cinc minuts em vaig sentir important i el que encara és millor, em vaig sentir estimat. Les amigues, i tu entre elles, em somrèieu, em desitjàveu bona nit, em donàveu la benvinguda, i en aquella sensació d’estar flotant em vaig posar a ballar. No recordo quin va ser el primer, però sé que va ser el més bonic. Després en vam ballar una sèrie del repertori i aviat em vaig posar a aprendre’n un que ja hauria de saber, el Lost. Cap problema, el vaig pillar ben aviat. Altre cop a ballar i una altra lliçó, ara l’Hallelujah. Em sap greu però no m’ha agradat mai i decideixo reservar espai al meu cervell pels que m’agraden més que aquest. Veig que no sóc l’únic a qui no l’hi agrada i fem tertúlia mentre dura aquesta classe. Esperem amb temor que arribi l’hora en que els fanàtics religiosos aixequin els braços quan la música diu Hallelujah! però encara ningú no gosa llençar-se. Ja arribarà, n`estic segur. I ara, més o menys, és quan a la pantalla gegant hi comença el partit del Real Madrid contra el Getafe. Aquest partit, encara que no us en feu el càrrec, és molt important ja que si el Madrid tingués el detall de perdre o empatar, el Barça es proclamaria campió de lliga. I és per això que estem atents a la pantalla.
Comença el partit del Madrid contra el Getafe. Ballem però els ulls sempre miren la pantalla que està al damunt de la tarima. En la pel·lícula de l’Exorcista, la nena protagonista gira el cap com si fos una baldufa mentre manté el cos ben quiet. Ahir ho fèiem al revés, manteníem el cap quiet i era el cos el que voltava. Tot i així, hi va haver dos moments en que vam oblidar el futbol per centrar-nos en cos i ànima en el ball. El primer va ser quan l'Anna Campmajor ens va posar el Cheek to Cheek (també conegut com Waka waka), que prèviament va repassar pels que encara no el sabíen. El segon quan vam ballar (previ repàs pels menys aplicats com ara jo) el Rocabilli Rebel, tan bonic i ensizador malgrat aquell final tan fulero.
Vam ballar el Rocabilli Rebel. Dues hores no són gaire, però les vaig ballar quasi totes i al final notava la fatiga (que no només pesen els quilos, també els anys fan la punyeta). Ja havíem ballat el What about now, el Clickety Clac, l’ It Happens naturalment, i algun altre que ara no recordo. No volíem marxar sense ballar el Little Redneck. El temps passava i havíem de marxar, quan de sobte sona la música i ens hi posem. Va ser bonic; quan hi penso m’emociono. No em diràs que aquells ponts no són molt bén trobats? I la volta militar?
I la volta militar? Pràcticament ja estàvem sols a la pista. Avui hi havia hagut molta gent i alguna vegada m’ha sigut difícil trobar lloc en alguna fila. Jo no en sé de posar-me arrambat al davant d’algú, m’hi sento violent i prefereixo acular-me en algun recó encara que a vegades m’entrebanqui amb una taula. En fi, que ja quasi tothom havia marxat, o el que és el mateix, havia marxat molta gent, i tan sols quedàvem nosaltres, les amigues de Corbera i un grupet que estaven mirant el partit del Madrid contra el Getafe, que per cert, ja anaven dos a zero contra el Barça.
Anaven dos a zero contra el Barça. Ara deixeu-me que us doni la versió de l’altre, dels que moltes vegades no veiem però també hi són. Aquest País nostre, malgrat que és tan petit i que des del campanar veus el campanar veí, és molt gran en diversitat, és molt ric en matizos, en versions diferents de la nostra, en altres maneres de somiar. Deixeu-m’ho intentar.
Cony, si que hi ha gent! Però aquests no són del Madrid, deuen ser del Getafe perquè quan el Ronaldo ha marcat només una se n’ha alegrat. I a més estan ballant! No te jode! Com es pot veure bé el partit si no paren de donar voltes! S’ha de reconéixer que ballen bé. T’hi has fixat que tots els balls són diferents. Vaja lio! Però em sembla que no se’ls saben tots, el que fan és fixar-se en la professora i fer el mateix que ella fa. Segur que és això, perquè és impossible saber tots els balls. Quina tabarra, tu! Ves si no podríen posar la veu del locutor. Ei, això sí que no! Que tot té un límit. Una cosa és que ballin músiques que només coneixen ells, i una altra és que toquin el Waka el Waka. Segur que ho fan per tocar-nos allò que no sona. Toma! un altre gol: waka-waka!!! Que no rieu ara? Uf! ja se’n van. Gràcies a Déu. Ja veuen que aquest partit no el guanyaran. Toma, toma i toma! Un altre. Ara haurien de ballar el waka-waka. Ei, no marxeu, no! Vaja uns! Quan anàvem un a zero encara ballaven, quan hem fet el segon ja han marxat quasi tots, i ara que em fet el tercer ens hem quedat tot sols. I un altre! Quatre a zero! Ala Madrid! Haurien d’inventar-se un ball amb el nostre himne, encara que només el balléssim nosaltres sols. Joder, és que és la òstia! Si no queda ningú. Què et sembla si marxem.
Ja torno a ser aquí. No volíem marxar sense ballar el Little Redneck i finalment el vam ballar. Em vaig posar la jaqueta per marxar. El Madrid havia marcat el segon gol i el partit havia perdut tot l’alicient, per mi. Encara vam ballar el Two by two en contradança i ja n’hi havia prou, era tard, estava cansat i a sobre el Madrid acabava de marcar el tercer gol. Bona nit amigues, bona nit Belèn, bona nit Greg. I fins la setmana que ve.
Per si algú no va mirar enlaire, hi havia una lluna com un grill de mandarina. Diu que quan s’acabi aquesta nit hi haurà tres estels en sintonia, tres estels ben abraçats al damunt del nostre cel. Em sab greu, aquests senyals del Cel mai han dut bones notícies. Tant de bo m’equivoqui.
Reb una abraçada.
Aleix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada