LA DARRERA CRÒNICA

CRÒNICA DEL BARN. 30 d'agost de 2011

No volia escriure la meva darrera crònica del Barn, estava desanimat i no tenia esma ni per a buscar inspiració. Però hi donava voltes i buscava arguments per escriure un final. Si mai algú llegeix el llibre de cròniques el trobaria inacabat. Què va passar? Per què es va acabar? Per aquest lector desconegut, i per tots vosaltres naturalment, deixeu-me escriure la meva darrera crònica, la meva explicació d’un final inesperat.

El dimarts dia trenta d’agost vam anar carregats d’il·lusió al nostre Barn per començar el primer dia del nou curs i ens vam trobar que s’havien canviat els plans (i amb ells el nostre destí). La Judith, la propietària del local, va anunciar que a partir d’ara, els dimarts, de quarts de nou fins a les deu s’hi faria nivell zero. Seguidament un quart d’hora de descans i després un nivell intermig baix fins a les dotze. O sigui, que tot l’ambient que amb dalts i baixos havíem anar creant cada dimarts durant quatre anys s’havia acabat de sobte, per una decisió desafortunada. Segons la seva explicació es tractava de crear pedrera perquè sempre hi hagués relleu per les classes de la Neus. L’alternativa que ens donava als fidels assistents del dimarts era canviar de dia i passar a la factoria dels dijous. L’argument és diàfan, es tracta d’assegurar la clientela. De fet, ja ho veieu, el country s’entén com una producció en cadena on per una banda hi entra un producte bàsic i per l’altre en surten butifarres (perdoneu-me l’acudit). Nosaltres vam sopar i a les nou vam marxar.

Així doncs s’ha acabat. Què hi farem! La vida és això, alguna cosa que comença i que s’acaba. ¿Oi que és natural que que cada dia es faci fosc? ¿Oi que a cada hivern els arbres es desprenen de les fulles que han sortit en primavera? ¿No s’acaben històries cada vespre i en naixen cada dia? Doncs la bombolla de felicitat dels dimarts al Barn també s’havia d’acabar. Llei de vida.

I què voleu que us digui davant d’una catàstrofe d’aquestes dimensions? Que ens ho hem passat molt bé al Barn cada dimarts desde fa quatre anys, i n’hem d’estar contents. Que només puc estar agrait per tots aquests vespres ensizadors, per les amistats que n’han sortit i pels records que portaré al pensament. Ara es tanca un cicle i en comença un de nou. No ho sé, potser es cumplirà la dita de voltar el món i tornar al Born i m’engrescaré de nou a ballar sardanes. No m’hi veig fent sevillanes i em falta estil per la música llatina. Ja ho veurem, diuen que quan Déu tanca una porta sempre n’obre una altra.

Us ho dic sincerament, estic molt agrait a la Judit i al Greg, que m’han facilitat tots aquests anys meravellosos. Estic agrait al Josep professor que em va ensenyar alguns balls memorables. Estic immensament agrait a l’Anna que m’ha ensenyat pràcticament tot el que ara sé del ball del country i que la dança és creació i inspiració. Estic agrait als amics i les amigues que cada dimarts m’han fet sentir que formava part d’un grup amb unes mateixes il·lusions.

I amb la seguretat que me’n faltaran molts per omissió o per desconeixement, deixeu-me fer allò que mai no he fet, relacionar tots els noms que encara recordo i que amb més o menys constància heu vingut als meus dimarts del Barn. Companys de balls, companys de línees, companys de converses, companys d’alegries i de patiments:

Greg, Judit Fàbregas i Belèn. Neus, Josep "TaxiKei", Miquel, Olga, Xavi, Àlex i Anna Campmajó, professors. Neus Ruiz, Ana Maria i el seu espòs Jaume. Rosita, Juan, Àngels i les amigues de la primera taula. L’Albert que ens va ensenyar el Blue Note. Quima Sànchez de Santa Coloma de Cervelló i les seves dues amigues. Mari, Maite, Gemma, Xavi i Lidia, de Sant Feliu. Mireia, Àngels, Carles dels Riders, Isabel i la seva germana Marga, Maria, Maika, Montserrat Dalmau, Montse i Anna Vergés, de Corbera. Neus Martí, de Torrelles. Belén, Mavi, Isabel i Encarna, perruqueres. Assumpta, Sandra, Paquita i el seu espòs, Pilar Duran, Sílvia, Núria, Rosa i Dora, de Sant Cugat. Júlia, Jordi, Mertxe, Lola, Soco i Helena, de La Caseta. Josep Garcia, Josep Fernàndez, Ciscu i Dolors de la Colònia. I les amigues de Rubí, Marta Dalmas, Cristina Duran, Encarna Arriaza, Cinto, Maite Ferrer, Maria del Mar, Mercè, Raquel Antolino, Xavi, Maribel Pardo, Ramon Maymó, Maria, Lídia Oltra, Maribel Rebollo, Fermín, i Pilar Ventura i la lluna i jo.

Me’n deixo, n’estic segur, i ara em penedeixo de no haver-lis preguntat el nom quan en vaig tenir l’ocasió. La timidesa és un defecte de terribles conseqüències. Ara que tot ja s’ha perdut és quan sento que sou molt més amics, que us estimo, que us enyoro i que si estigués al meu abast dimarts que ve tornaríem a ballar tots junts al Barn. Qui sap, potser algun dia hi tornarem. Potser un cop a l’any ens retrobarem en un sopar per fer una marató al vell estil. Si fos així, mireu que sigui un dia que hi hagi lluna. Creieu-me, la felicitat està feta de petits detalls.

Una forta abraçada a tots i a totes, del vostre amic.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 2 d’agost de 2011.

Vam arribar al Barn a les vuit en punt i les amigues de Corbera ja hi eren, sopant abans no comencés la classe per no perdre’s ni un sol ball. A l’escenari, la Judith i el Greg conferenciaven amb l’Anna Campmajor per planificar el curs que ve, suposo, o per valorar el curs d’enguany. Vaig encreuar els dits i mentalment vaig demanar al Déu del country que s’entenguin, que renovin els contractes per continuar, igual que ara, el curs de l’any que ve. Professores com l’Anna no se’n troben gaires en una vida, prou que ho sabem els que hem tingut el privilegi de tenir-la.

En el viatge d’anada vaig comentar als companys que avui no hi hauria gaire gent “Si resulta que només hi som nosaltres tres li podrem demanar a l’Anna alguns balls particulars: Island in the Stream, Just a Minute, Tram o Black Botts”, i evidentment no ho vam poder pas fer. Poc a poc, en un degoteig lent i constant van anar arribant les alumnes dels dimarts, no totes perquè ara és temps de vacances. Es notaven les absències, s’agraïen les presències. El darrer dia del curs és temps de recordar i per tant no ens va ensenyar cap ball nou, en vam repassar molts, Eating right drinking bad, Lighting Polka, Sunset, Banjo Moon i una colla més.

Vaig ballar molt. Conscient que era el darrer dia i que estaríem dies a poder ballar. L’indemà començaria el nostre Ramadà, l’abstinència que ens imposa el mes d’agost i, tal com fa tothom que comença l’abstinència, m’havia d’afartar. Fer ara la relació de tots els balls que vaig ballar potser seria exhaustiu, però, us ho he de dir, vaig passar els darrers moments del curs ballant el Cool Blue Cha Cha, el Tush Push i el Reina de Corazones, que per mi són uns dels millors balls que s’han pogut inventar mai. Quina manera tan fina de dir adéu a un curs no s’hauria d’acabar.

Quan vam arribar, a dins del Barn hi feia una fresca polida, riallera, i s’hi estava la mar de bé. Mentre dura el temps del ball la fresca ajuda a no perdre cap pas, tot i que encaparrats pel ritme a vegades te n’oblides. Però quan el temps oficial de la classe es va acabar es van apagar els aparells de refrigeració i feia una mena d’angúnia seguir en moviment. M’hi vaig fixar i vaig veure que en un moment determinat, l’únic aparell de refrigeració en funcionament era el ventall que el Carles movia frenèticament. Llavors el ballar es va convertir en una feina desitjada però impossible.

Quan vam sortir al carrer vam fer una rotllana de conversa on s’hi anaven afegint les que sortien “Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella” i vam parlar i vam riure i ens vam desitjar bones vacances als que ja marxaven tot seguit. Ens vam preguntar si l’any que ve seria com aquest, si ens tornaríem a trobar tots plegats, si seríem tan companys com ho hem sigut. Vam pregar que no hi hagués cap canvi ni que fos per millorar. Algú em va preguntar si hi havia lluna i tampoc no vaig saber què contestar.

Que passeu unes bones vacances, que l’estiu sigui per vosaltres un temps de felicitat, i que després del mes d’agost ens poguem tornar a trobar de nou, amb les bótes posades.

Aleix.

Colònia Güell, 4 d’agost de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 26 de juliol de 2011.

El dia 26 de juliol, com tothom sap, és santa Anna, patrona del Barn, i per aquest sol motiu ja va ser un dia especial. A part de l’Anna Campmajó també hi era l’Anna Vergès, que també celebrava l’onomàstica, i la Mireia Pascual i la Isabel Guimerà, que celebraven l’aniversari. I la Maria que el celebrava el 27, i la Lídia que el va celebrar el 23. Ja ho veieu, una apoteosi de dates assenyalades que en un moment de descontrol em va fer pensar que tothom, excepte jo, celebrava alguna cosa. Segurament que després del dia de la boda, després del dia del naixement d’algun fill, després del dia en què et toca la Loto, i després del dia en que et jubiles, després de tots aquests dies i d’alguns altres, l’aniversari i el dia del teu sant deu ser el dia més feliç de la teva vida. I això és motiu d’alegria col·lectiva, com ahir.

Ahir també vam fer el sopar de fi de curs i això va equilibrar la balança. M’explicaré. Ahir érem molts els que no vam estar d’acord amb fer el sopar, i no només pel preu. Els sopars haurien de ser consensuats, parlats, aprovats, estimats. Els sopars, si s’han de fer, no cal que siguin tant cars, no cal que siguin tant bons com el d’ahir. Es tractaria només d’estar en família i amb la meitat del pressupost n’hi hauria hagut suficient, penso jo. A l’organitzar un sopar s’està posant a prova uns i altres “Tu de quins ets?” i provoca que es formin dos grups, els que sopen i els que s’esperen a les taules del racó. Això no és bonic. Hi ha qui no vol sopar per militància, sigui perquè com jo no estan d’acord amb fer el sopar, sigui perquè no estan d’acord amb alguna altra cosa, sigui perquè fan règim. Què se jo! Però no és bonic forçar aquesta separació. Els que anem a ballar cada dimarts som un grup en general ben avingut, i aquests sopars forçats el que fan es separar. Jo, ja us ho dic ara, potser no participaré de cap més sopar que no surti de la iniciativa de la colla d’assitents dels dimarts. No vull formar part d’un dels grups, vull ser part de l’únic grup que formem tots plegats cada dimarts.

Ahir vam fer una marató de seixanta-dos balls, dels quals els vaig ballar tots excepte vuit d’obligada abstinència. Dos perquè estava sopant encara, dos perquè estava felicitant en Jaume, el marit de l’Anna Maria, pel seu sant que va ser dilluns, i el Chill Fàctor, el Rodeo i el Dolly Express, que no m’acaben de fer el pes, i el No Quitter que se’m va amnessiar.

Reprodueixo la llista dels balls per a constància de futures generacions. Algun dia podrem comparar la llista de diverses maratons i podrem veure que hi ha balls que ja han desaparegut de la llista de preferències, n’hi ha d’altres que ara no hi són i després ressusciten, i alguns que persisteixen al llarg de tots els anys i formen part de l’ADN de la història.

Electric Slide - J Walk - Help Me - Chu Chu Train - Shania – Jambalaia - Hoochie coochie – Unvelievable - My Maria - Gotta Keep Praying - Cadillac Tears - Queen of hearts - Down On The Corner - Eating right drinking bad – Baby Cha Cha - Bufalo Road - Irish Strew – White Rose - Lighting Polka - Beethoven Boogie - I’m Given Up - On the Rocks - Chill Factor - Guacamole - Rumba Ride - Cool blue cha cha - Margarita Cha - Pagadàngio - Thanks a Lot - Kill The Spiders - Blue Note - It Happens - What about now – DHSS - Rocabilli Rebel - Knee Deep - Twenty four by twenty four - Sugar Talk - Black Velvet - Rock arround the clock - Cowgirl Hustle - Cheek to Cheek - Doly Expres - Tush Push – Sunset – Rosegarden - Clickety Clac - Go Go Stom - This and that - Texas Hero - Two by two - Heartbrake Espress – Charleston - Louisiana Swing - No Quitter - Magic Moon – Toes - Ever Ready - Beethoven Boogie (altre cop) - Little Redneck - Black Botts.

Vam començar puntuals i ens vam aturar, també puntuals, a les nou per anar a sopar. Vam recomençar al cap d’una hora quan encara no ens havien servit els postres o el cafè, i ja no vam parar fins que la llista es va esgotar. Entre les onze i les dotze van regalar a l’Anna professora un parell de pastissos que ella va compartir amb tothom qui en va voler. Però ni així no es va aturar la marató. Tots érem conscients que seixanta balls són massa balls per un dia laborable i els horaris s’havien de respectar si els volíem acabar.

Ahir potser no hi va haver tanta gent com als darrers dies, sempre hi va haver un lloc on encabir-se. Ahir m’ho vaig passar molt bé, vaig disfrutar ballant sense parar. Al moment del darrer ball, a petició del meu amic Francesc van posar el Black Botts que només vam ballar ell, la Dolors i jo. Hi ha balls que per algú són preciosos i per molts no valen gairebé res. Hi ha balls que no voldries oblidar mai de la vida i t’adones que tothom ja els ha oblidat.

A la tele havien advertit de fortes pluges, el cel carregava les galledes, ens arribaven notícies de grans diluvis a Vic, a Granollers, a Barcelona i també a Sant Cugat. Però a Rubí no hi va caure ni una gota fins a l’hora de marxar. Bé, menteixo, a l’hora de sortir hi queia una boira ploranera que no sabies si era pluja o era aire humit. No sé a tu però a mi m’agraden les tempestes les nits que estic ballant. Aquella sensació d’estar aixoplugat mentre a fora es desferma la natura em sembla excepcional, èpica, i tot ho percebo encara més bonic.

Vam acabar a un quart d’una. Ja hi quedàvem pocs i ens vam fer una foto de grup. El camí de retorn a casa va ser com un viatge intemporal, com si el paisatge no fos més que una pel·lícula silenciosa. Ni cotxes, ni mossos d’esquadra. Només els llums de les cases, dels pobles, de l’autopista, i el silenci de la nit.

Dimarts que ve hi tornarem. Dimarts que ve serà el darrer dia d’aquest curs, el del dos mil deu – dos mil onze. En general ha estat un bon curs, no diré el millor de la meva vida, però gairebé. Hem fet bones coneixences, s’hi han incorporat noves amigues que sembla que fa molt temps que coneixem. I sobretot s’ha aconseguit una cohesió gairebé total amb tots els assistents dels dimarts. Hem après uns quants balls nous i segurament n’hem oblidat d’altres. Després de les vacances començarem un altre curs que també estarà ple d’instants bonics i d’insospitades coneixences. Em quedarà, no obstant, el record d’amics i amigues, també el Cheek to Cheek, el Rocabilli Rebel, potser el Guacamole, i el gran privilegi d’haver tingut de professora l’Anna Campmajó.

Fins dimarts que ve.

Aleix.

Colònia Güell, 27 de juliol de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts19 de juliol de 2011

Que poca gent que hi havia al començar i quanta que n’hi va venir al cap d’una estona! En van faltar molts dels habituals, coses de les vacances suposo, i en van venir molts d’esporàdics. L’estiu ja ho té això, que ens visiten grups d’amigues que la resta de l’any no poden venir. Destacaré les amigues de Sant Feliu, de l’escola de la Pilar, que ara feia dies que no veia. I sobretot, pel que a mi afecta, les grans amigues de Barberà del Vallès i de Sabadell. Em van comentar que encara estan fent classes cada setmana, però que no s’havien volgut perdre de venir un dimarts al Barn per ballar amb nosaltres abans no tanquin a l’estiu, cosa que els agraeixo de tot cor.

Quina fresca que feia al Barn quan hi vam arribar i quina calor que hi va fer en alguns moments. Suposo que l’aparell de l’aire fa parades de tant en tant i ho notem. Quan l’aire ressucitava tots ho agraíem, i quan entrava en coma hi havia un frenesí de ventalls movent la parcela d’aire particular. Déu que és savi va donar un clima específic per a cada país. Si a Catalunya ens va donar calor a l’estiu i fred a l’hivern, potser és antipatriòtic voler tremolar al juliol i suar al mes de febrer. Pensem-hi.

Dimarts que ve hi haurà sopar de fi de curs i una marató de seixanta balls o més. L’Anna Campmajó ens va demanar que cadascú li enviï els seus dos balls preferits perquè els inclogui a la llista de la marató. Se’ns va demanar que ens apuntéssim al sopar, però ningú no sap el preu d’aquest sopar. Caram! I tot i així la llista creix. Vaig a preguntar el preu al Greg i em diu que encara no el sap amb precissió, que pensa que serà de quinze euros…. però que també s’haurà de pagar el preu de l’entrada. Mecatxis! Quinze i set fan vint-i-dos, preu de ball de gala. Li dic que serà el primer cop que en un sopar se’ns farà pagar també l’entrada i diu que no, que sempre s’ha fet així. Dubto, com sant Tomàs. Al final diu que ho consultarà i marxo esperançat. Jo no sé els altres, però els que conec, i jo el més de tots, som d’armilla estreta i quinze euros ja comença a rascar. Si al final es converteix en vint-i-dos, no sé… m’ho pensaré.

L’Anna ens va ensenyar un ball nou per alguns, Banjo Moon, i també el Sunset pels qui no el sabien. El Banjo Moon és un ball d’aquells que t’hi has d’acostumar perquè de principi sembla una mica forçat, ortopèdic en diuen, però podria ser que al cap de dues nits ens semblés bonic i ja fos dels del repertori. El temps ho dirà. Comença malament, una patada lateral, com fan els gossos quan veuen un arbre. En canvi té l’avantatge que és de poques passes i això ajuda. El Sunset és bo, de voltes, jazboox’s, txa-txes i coaster steeps, és un d’aquells balls que quan ja el domines no et pots estar assegut si el posen.

Vam repassar el My Maria, el Lighting Polka, l’ Heartbrake Espress, l’ Eating right drinking bad, i potser algun altre. I vam ballar i ballar i ballar fins que va arribar un moment que les cames em feien figa i vam marxar. No vam ser els últims de marxar ni molt menys, la pista bullia i si no fos perquè tocava ens hi hauríem quedat fins l’hora d’escombrar. A les taules del carrer hi havia una bona colla celebrant un aniversari. S’hi estava bé. Els vespres d’estiu són ideals per les tertúlies. Jo tinc uns veïns a la Colònia, al davant de casa, al costat de casa i també unes cases més enllà, que això ho saben bé i mai no tenen hora per anar a dormir. Sort que a l’indemà no es lleven fins a l’hora de dinar. No ho critico, de fet això és el secret de supervivència de la humanitat, la gran facilitat que tenim per aclimatar-nos al millor i al pitxor de cada temporada.

Dimarts que ve serà Santa Anna. Quantes Annes coneixem? I segons m’han dit també serà dia d’aniversaris. Esmolem les copes que serà dia de brindar.

Ens veiem dimarts que ve, si Déu i el Greg ens ho permeten.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN. 12 de juliol de 2011.

Hem arribat d’hora i la pista ja està plena. Aquest vespre hi ha una nova colla, nombrosa, i ells sols ja ocupen la mitat de la pista. Me’n guardaré prou de dir que són principiants perquè aquesta paraula té un no sé què de despectiu. En alguns balls s’hi posen i en d’altres es retiren. Segurament que ells en saben un tou que jo no sé. El country no és una ciència reglada i cadascú estudia pel seu compte. Si vas a l’escola de la Colònia, aquí no t’hi llueixes gaire, i si vas a la del Barn, a la Colònia no et menges un rosco. I a tot arreu no hi pots anar. L’Anna Campmajó, feliçment recuperada, posa el bàsic i no sé pas on ens colocarem.

Ens entretenim a parlar amb les amigues de Corbera. “Al final no vas venir dissabte a Montjuïc” Em justifico explicant que vam anar a la manifestació per la independència. “Doncs hi havia molta gent” A la manifestació també. Vivim a un país amb molta gent, gent per a tot, pel country, per la salsa i també pel reguetoon. Una amiga ens recorda que aquest dijous a dos quarts d’onze de la nit actua la Neus al Bar Musical Local de Molins de Rei. Em sab molt de greu però tampoc no hi podré anar perquè tinc els néts a dormir a casa. Anem al nostre lloc. Saludem les amigues de Sant Cugat que estan mirant les fotos de la néta de la Pilar, de quan tenia tres mesos, preciosa i riallera. S’assembla a l’àvia.

Ballem un parell de balls i l’Anna ensenya el Lighting Polka. Jo descanso. Una amiga m’explica que dimarts passat la grua municipal se li va endur el cotxe tot i tenir-lo ben aparcat (aquelles històries Kafkianes que a vegades passen) i per això no va venir. Això sí, encara que el cotxe estés a un lloc beneït, tu a pagar.

Fa uns dies vaig veure un documental sobre uns monjos del Butan que ballaven per a meditar. El “Pequeño Saltamontes” li pregunta al gran mestre “Mestre, i per què ballem?” “Per ajudar a la pau del món”. No sé si jo sóc rar o tothom s’hi ha trobat que en alguns balls, en algunes ocasions, he notat que en la sincronia dels passos i la música alguna cosa trascendia a la dança juganera i participava d’un projecte capital, com si per uns instants fos part de Déu.

Arriba una amiga i em pregunta si vaig anar a la manifestació de dissabte “Jo hi volia anar però no em vaig trobar bé”. Li explico que no es va notar la seva absència, que hi havia molt gent, molts més dels que m’havia imaginat. Ja se sab que aquests actes que no compten amb difussió mediàtica acostumen a ser de poca assistència, però aquest dissabte vam ser molts més dels que els altres s’esperaven.

Una amiga va anar al concert de Manel a la Festa Major de Rubí “Què tal Manel?” Es justifica: “A mi, Manel no m’agrada, però reconec que en directe canvia molt”. Què ho fa que ens costa tant dir que ens agraden els de casa? No és cap defecte, no és cap vergonya. És acceptar que som així i que tenim una sensibilitat feta a mida d’una gent i un territori. Jo, que ja començo a tenir una certa experiència, he conegut moltes vegades aquesta reacció. Alguns no volien ballar sardanes per avorrides, i ara fan Tai-Txí. D’altres eren fans del Beatles o dels Rollins o del Donovan o del Pete Seeger o la Joan Baez, i no volien reconéixer el Raimon ni en Llach ni la Dolors Lafitte ni la Maria del Mar Bonet. “A mi no m’agrada el Llac, però aquella cançó que diu Que Tinguem Sort m’emociona” Quan els catalans tinguem l’autoestima que ens mereixem serem independents.

Avui l’Anna no ens ha ensenyat cap ball nou, tots han sigut repassos de balls que ja havia ensenyat: Blue Note, Heartbrake Espress, My Maria, Guacamole, Beethoven Boogie, Rumba Ride, Knee Deep. A mitja classe se sent una forta remor de pluja a la teulada del Barn. Uns nois que estaven jugant a fora entren tots mullats. Plou! I tothom somriu. Què ho fa que aquestes pluges d’istiu ens fan tan feliços? Potser és pel nostre component vegetal en la seqüència evolutiva. I l’aiguat tal com ha vingut s’ha aturat. Ha sigut una galleda d’aigua per refrescar la nit.

Una amiga va estar tots els dies a la fira de les Harley Davidson em comenta que va ser un goig “Mucha gente. A penas pude bailar porque ahora hablaba con uno i después con otro” Em comenta que a l’octubre organitzarà, ella i les seves amigues, una festa a Mataró, que tindrem una bona pista per ballar i que ens hi espera. Li prometo que hi aniré…. si els néts m’ho permeten.

Vaig a parlar amb una amiga que veig dreta al costat de la taula “Hola, com va? Fas cara de cansada” “No, com sempre” “Jo avui també ho estic” “És que no has parat de ballar. Per cert, me’n vaig a saludar a aquella amiga” I em deixa plantat amb aquella sensació de jo què he fet. Com un nen petit m’ofenc i me’n vaig a l’altra punta de la sala, a parlar amb l’Anna que està sopant i amb la seva mare.

A les onze, els que queden comencen a marxar. El grup nou ja fa estona que ha marxat. Nosaltres sortim a un quart de dotze i ens sorprèn veure els carrers sècs “Que no ha plogut?”, però veiem alguns bassals dissimulats i els cotxes plens de fang. El cel s’ha aclarit i la lluna hi és quasi plena. Passa un cotxe amb unes amigues i em criden “Que no veus la lluna?” Penso que d’alguna cosa hauran servit aquestes cròniques, ni que sigui que alguns vespres algú es miri el cel.

Passeu una bona setmana.

Aleix.

13 de juliol de 2011. Sant Enric.

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 5 de juliol de 2011.

Aquest dimarts, al Barn només hi vam anar dos dels cinc de la Colònia que sempre hi anem i, en aquest sentit ens vam comportar pràcticament igual que la resta de la humanitat que composa el públic dels dimarts. No sabré mai el que motiva i desmotiva la gent i fa que uns dies tothom hi assiteixi i d’altres hi falti molta gent. Una amiga ens va parlar de cartes astrals i altres meravelles de ciències poc fonamentades, i potser alguna cosa hi té a veure amb tots aquests misteris.

Vam arribar d’hora i encara no havien començat. Vaig fer broma sobre que hauríem de posar nosaltres la música si l’Anna Campmajó no arribava, però em van dir que ja havia arribat. Vaig mirar més bé i la vaig veure que venia de la banda de la barra, com si hagués estat parlant amb el Greg. La vaig anar a saludar i em va confessar que no es trobava bé, que havia d’anar al metge i que s’hauria d’absentar una estona. Em va ensenyar com funcionava l’ordenador i que si algú insistia en voler ballar algun ball, el podria posar seguint les seves indicacions. “Tot i així, no pateixis, perquè carrego suficients balls com perquè pugueu ballar tota la nit” I se’n va anar amb la seva cara blanca, adolorida, i aquell caminar insegur al que t’obliga la feblesa.

Em vaig situar a la primera fila, aquest cop per obligació i no pas per il·lusió com altres dies, i vam començar a ballar. De seguida em vaig adonar que en saben molt més les alumnes que no pas jo i de tot arreu en sortien futures professores de country per quan aquest ball sigui el ball nacional de Catalunya i el país necessiti mestres i conselleres. Tampoc no vull pecar d’un excès de modèstia i alguns balls els vaig saber orientar.

De sobte va passar el que obligatòriament havia de passar. Ningú no sap per què però l’ordenador es va aturar, tot sol. D’entre la multitut d’enteses en informàtica, algú va dir que s’havia produit una descàrrega automàtica de programes i tot sol s’havia reiniciat. Podia ser. Jo que d’informàtica en sé poc més que “copiar i enganxar” m’ho crec tot, com si algú hagués dit que els meus temors s’havien transmés per ones telepàtiques i haguessin ordenat l’apagada general. També podia ser. De totes maneres, una amiga de Corbera que es veu que era informàtica de veritat, ho va solucionar com aquell qui res. Va obrir el reproductor de música, i va copiar una llista de balls de la marató de Nadal i vam tornar a ballar.

L’Assun es va oferir a pujar a la tarima en uns balls que dominava. Va bé tenir una referència on mirar quan dubtes. La Neus també hi va pujar en un altre ball, però aviat va decidir que feia més falta al darrera de tot, per quan el ball fa mitja volta i necessites un referent al teu davant. Més endavant van tocar el Reina de Corazones, que és el ball que jo domino, i també hi vaig pujar. Una amiga del Vallès (de Montornès o de Lliçà, ara no ho recordo) es va posar al meu costat i junts en vam ballar quatre o cinc més, fins que vaig veure que ja ningú ens mirava perquè tothom se’ls sabia tots. I vaig anar a sopar.

A diferència del que passa a algun poble, en general les maratons ofereixen balls coneguts i a vegades antics i enyorats. I és així que vam ballar el Sunday Drivers, i el Wheels, i el CCS i també el Danbiel que ja no es balla enlloc tot i ser tan bonic. És emocionant veure com la memòria persisteix a les cames i al somriure i fa que sense ni pensar-ho puguis tornar a ballar aquells balls que un dia et van fer feliç. Una filera d’antigues combatents, i jo, donàvem voltes al llarg de tota la pista i frenàvem amb un coaster estep per retornar girant sense parar, mentre silenciosament comptàvem tres o cinc o set i fins a nou per tornar a començar. I al final ens van aplaudir.

Vam acabar relativament puntuals; potser eren les onze i poc, o un quart de dotze. Poc a poc va anar sortint tothom i es van esperar al carrer mentre acabàvem de recollir l’ordenador de l’Anna. Vam sortir a fer rotllana per parlar de moltes coses, d’acudits (n’hi ha un que no recordo però sé que acabava amb el metge dient “Decididament no em deixaré perilla”) i d’aquella carta astral que miraculosament tot ho endevina. Feia més calor a fora que a dins. Es veia algun estel camuflat per la calitxa i ningú va veure la lluna. De la Colònia estant sí que la vam veure, estava a punt d’anar a dormir, vestida de quart creixent com una tallada fina de meló envermellida per un tel de núvols fins. La Colònia ara està tranquila. No sé si ho sabeu que ens han tret el consultori del metge i estem en revolució. De nit els soldats dormen però demà hi hem de tornar.

Aquest dissabte hi ha la festa de les Harley a Montjuïc i sé que molts hi anireu. Jo no sé pas si hi podré venir. Resulta que hi ha una manifestació per la independència de Catalunya que comença a les sis de la tarda a la plaça d’Urquinaona de Barcelona, i ja se sab, no sé dir que no quan el País em necessita.

Jo, que en molts aspectes sóc exactament igual que tothom, també vaig pensar en l’Anna i li vaig desitjar una ràpida recuperació. L’istiu no és temps d’estar malalt. De fet mai no es temps d’estar malalt, però posats a triar és millor l’hivern, quan a fora hi fa fred i estàs ben tapadet amb les flassades.

Ens veiem dimarts que ve i, Anna, t’hi esperem.

Aleix.