CRÒNICA DEL 24 DE MAIG DE 2011

El dimarts dia vint-i-quatre, o sigui ahir, va començar l’estiu climatològic. Ens va caure al damunt com una galleda de calor, sense esperar-lo, de sorpresa, i vam pensar “Ai mare, quina calor que passarem aquesta nit”. Però no, l’aire condicionat va fer la seva feina i vam poder ballar amb alegria, sense patiments ambientals, ni per culpa de l'erupció del volcà islandès Grímsvötn, ni per causa de la xafogor anticipada. Tot i així, a la sortida s’hi notava el confort de les nits estiuenques que conviden a la tertúlia i fa mandra anar a dormir.

Ahir no vam arribar al Barn els primers, però quasi, i no vam marxar els darrers, però quasi. Eren les vuit i cinc minuts quan vam entrar i encara sonava la música del primer ball, l’Electric Slide. A la pista no hi havia més d’una dotzena de persones, la colla d’amigues de Sant Cugat. Quan vam marxar no hi quedava més d’una dotzena de persones, la colla d’amigues de Corbera. I entremig aquell overbooking de cares conegudes que sempre et fan un lloc a l’hora de ballar.

Vam ballar molt (noteu que faig servir el plural majestàtic, talment com si jo fos tothom). Sonava el segon ball, el Chu Chu Train, que ja ens hi vam posar, i després el DHSS, el Tush Push i després totes les denes del rosari, intercalades, això sí, de les classes de balls nous o de repàs.

El primer ball que l’Anna Campmajor ens va ensenyar va ser el Reina de Corasones. Aquest ball és un dels que més m’agrada, tothom ho sap, perquè té música, perquè té ritme i té records antics i entrenyables. Vaig estar molt content que l’ensenyés, perquè sé que com més es conegui més es ballarà. També sé que les emocions són a la vegada íntimes i col·lectives, i que la intensitat del meu sentiment s’incrementa amb la suma de les emocions de les amigues que tinc a la vora. Quan noto a l’aire la tensió de molta gent emocionada experimento sensacions indescriptibles. Al cap de poc va repassar el Gotta Keep Praying i ho vaig aprofitar per a sopar.

Després ens va ensenyar un ball inèdit per a molts, el Guacamole, de sabor caribeny. És un ball que cal aprendre’l i que quan el sabs, ja et porta la música tota sola. Fins els ponts són necessaris per dibuixar tot el contorn del ball. Et venen ganes de moure braços i malucs i la sang mestissa que tots portem a dins ens fa xup-xup.

També ens va ensenyar el Twenty Margaritas que encara em cal pair. No sé si m’agrada o no m’agrada; cal ballar-lo més. Jo, quan una cosa no la sé, a vegades la pregunto, i així ho vaig fer. Vaig preguntar a un “T’agrada el Twenty Margaritas?” i em va dir que sí. Ho vaig preguntar a un altre “T’agrada el Twenty Margaritas?” i em va dir que no. Que complicada que és la vida quan no saps cap on tirar.

Vam ballar l’ Ever Never Waltz, uns amb més gràcia i d’altres amb menys, però tots en un núvol vienès. Vam ballar el Cheek to Cheek amb devoció, com en una dança ritual, conscients d’estar vivint un moment trascendental. I de sobte una amiga es va enfadar. Es va queixar a l’Anna (i jo estava al seu costat) perquè volia que repasséssim tots els balls. Quan es va quedar sola li vaig dir que no tenia raó, que està bé repassar una vegada i dues i fins i tot tres o quatre, però arriba un moment que ja no és ètic, que la resta d’assistents també tenen dret a passar-s’ho bé, però em va dir que no, que la segona hora era d’elles i que s’havia de fer el que elles diguessin. Em va sorprendre molt el raonament. Hi va haver un temps que discutíem si el terra era propietat d’algú que, per tal, tenia dret d’estar sempre a primera fila si ho volia, però això que el temps també tingués propietaris, la veritat em va descolocar.

Després va repassar el Little Redneck, precisament perquè l’Anna havia detectat que hi havia qui no el coneixia, i el vam ballar també amb veneració. I vam ballar el Rocabilli Rebel i tota la resta de balls del tercer nivell, fins i tot el màgic Cool Blue Cha Cha. Com que ahir tenia més ganes de riure que altres dies, em vaig fixar en un fet curiós que potser ja he comentat altres vegades, que hi ha gent, molta gent, que en el Sugar Talk no fan les dues mitges voltes perquè es maregen i en canvi en el What About Now volten com baldufes. Quines coses que passen en terres del Barn.

I també vam repassar un ball curiós, el Kit Kat, durant l’hora del segon nivell. Amb aquest ball em passa un cas de suggestió, que potser és el mateix que els hi passa els que no fan la volta al Sugar Talk. Resulta que cada cop que el ballo se m’agarrota la cama esquerra i em fa un mal insuportable. Quan l’Anna diu que el repassarà ja m’agafa un doloret que em puja per la cuixa i penso “Ai que patiré!” I pateixo. Tot i així, ahir el vaig ballar. Quan vaig acabar, absolutament adolorit, vaig dir mig rient a les amigues del voltant si em volien fer una frega, i cap ni una s’hi va oferir. M’imagino que hi ha coses que no es poden demanar amb un somriure, perquè es pensen que fas broma.

I el Clickety Clac, i l’ Sleep Tonight, i l’ It Happens naturalment. El darrer ball que vam ballar era el Two by two en contradança que el vaig ballar a la perfecció. A no ser d’una trompada amb una companya (culpa meva) quan feia el txa-txa cap enrera, i d’una trepitxada que vaig estar a punt de fer a una altre que em va veure a venir. Coses de la feina.

Vam marxar més tard d’un quart de dotze, i no ho dic pas com a mèrit, perquè sé que marxar més tard de l’hora convinguda també és un incumpliment. A fora hi feia una fresca balsàmica i afegit a la bona companyia ens va passar el temps sense notar-ho. Vam parlar de la final de Champions i del núvol de pols d’aquest volcà islandès. Algú va dir que diumenge hi havia una marató a no sé on, i nosaltres els vam dir que aquest diumenge anàvem d’excursió a Sant Ponç de Corbera. Furtivament vaig mirar enlaire buscant la lluna que no hi era i les amigues van somriure veient la meva frustació.

Dimarts que ve, potser campions europeus de futbol, potser enfarinats de cendra de volcà, ens tornarem a veure si Déu ho vol. Mentrestant sigueu feliços o felices.

Aleix.

Colònia Güell, 25 de maig de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. 17 de maig de 2011

Avui és el tercer dia que passa a la presó Dominique Stauss-Khan, l’impresentable dirigent del Fons Monetari Internacional, que no en té prou amb incrementar la misèria dels obrers d’arreu del món mentre ell s’està en hotels de milionaris, sinó que també pretèn que les obreres són de la seva propietat. Potser és per això, potser perquè llueix un sol de primavera, o potser perquè ahir vaig ballar al Barn, que avui em sento tan content. Si demà tanquessin Francisco Camps, si demà passat engarjolesssin als jutges parcials del Tribunal Constitucional i si demà passat tornés a ser dimarts, potser creuria que la felicitat permanent és possible a aquesta vida. De moment assaboreixo aquest present i pensaré en ahir al vespre, quan només entrar al Barn vaig ballar el Rock arround the clock i vaig pensar “Que bé que comencem!”

De seguida repassem el Gotta Keep Praying perquè es veu que li ho han demanat. Jo, si no el sabés, també m’agradaria que el tornés a ensenyar (per cert, que un amic va comentar que li agradaria molt que es tornés a ensenyar el Chill Factor, perquè ell no el sabia i no es veia en cor d’aprendre’l tot solet. Li vaig dir que no patís, que cada generació té dret a aprendre aquest ball i que ja arribarà). Una amiga es mareja per les voltes d’aquest ball i li recomano Biodramina, una altra també es mareja, però no per la volta i mitja sinó pel quart de volta del final. A vegades és el repicó allò que més molesta. Ah! per cert, que la versió lenta que l’Anna ens va posar em va encantar. Quina música tant bonica! Quants arguments per somiar!

Repassem també l’ Ever Never Waltz i diria que ja me’l sé. Les afirmacions dels homes no s’han de tenir massa en compte, que avui diem que sí i demà potser serà que no, però tal com avui m’ho diu la conciència, aquest ball ja me’l sé.

I arriba l’hora temuda del ball de penitència. Sembla ser que l’Anna ensenya l’Hallelluja perquè algú ho van demanar, però tal com es nota a la classe, no és el ball més desitjat. A mi no m’agrada gens i ho aprofito per a descansar una estoneta amb un dels grups que tampoc no el ballaran. Parlem de coses interessants, com ara la conveniència de comprar-se un cavall per anar a fer travesses per la muntanya. Sembla ser que hi ha l’inconvenient de guardar-lo, el cavall, perquè tenir-lo al pis comporta alguns inconvenients. De totes maneres té infinitat d’avantatges, com per exemple que et relaxa respallar-lo, o que si mai tens una enfermetat desconeguda et pots curar només de tocar-lo. També serveix per passejar per la muntanya, tal com ja he comentat, i podria servir per anar a treballar si no has d’anar massa lluny (o per anar a comprar al Caprabo, o, perquè no?, per venir a ballar al Barn). La classe s’allarga i això fa que et refredis. Quan acaben posen l’ It Happens i som uns quants que no el ballem.

Suposo que per treure’ns l’apatia, l’Anna Campmajor posa el Cheek to Cheek i tothom surt a ballar. Per comparació automàtica encara el trobo més bonic. Un cop hi som posats ja no parem i els balls es succeeixen. Al cap d’una estona posa el Rocabilli Rebel i quasi el recordo. Primer no, però de seguida em ve a la memòria i al final em surt rodó. Cap al final ballem, sense fer classe, el Little Redneck que uns quants el sabem i molts d’altres no. Mentres ballo agraeixo aquests darrers balls tan bonics que han sortit darrerament. Això del country va a glopades; durant temporades tot són raves i de sobte hi ha una florida de balls ensizadors. També depèn dels gustos i podria ser que això que tan m’agradi fos un gust particular, exòtic, extravagant com ara el deler que tinc pel Jambalaia. M’he fixat també que darrerament es posen uns balls curiosos que causen furor més enllà de la meva persona, acostumen a ser balls que poc tenen a veure amb el country i potser són més discotequers, més de moviment de braços i malucs. Potser no m’explico però segur que hi ha molta gent que m’entén.

En un moment impensat sona la música d’aniversari. Quí deu ser que cumpleix anys? Dimarts passat el Josep de la Colònia va cumplir anys i no va venir. Avui li ofereixen una espelma amb un gelat a sota, i una cançó. Tothom el felicita i ell s’emociona. Ens convida a cava per brindar.

Aquest dimarts, a l’hora punta tornava a estar a vessar. Tot i així no hi va haver cap ball que no el pogués ballar per falta d’espai. No sé si va ser per això o per casualitats de la vida que vaig veure una trepitxada d’aquelles memorables. Sonava el What about now, un xicot estava massa emocionat i saltava amb la música, un altre estava impressionat per les voltes i la música, i no el va veure venir. Quan de sobte colisionen els dos móns i es produeix el gran Big Bang: “Aaaag!” “Perdó”, i mentre la víctima es retira coixejant, tothom segueix ballant.

Quan sortim la lluna ens enlluerna, plena i lluminosa. Hem trobat dues amigues que també marxaven i ens ho han fet notar “Guaita quina lluna” . Per associació d’idees un company comenta que els de la NASA (o els de la CIA no ho sé pas) han descobert que la terra no es rodona, que s’assembla a una patata. Jo, que en això de la compra casolana hi entenc bastant, comento que això és com no dir res, que les patates tenen formes diverses (la Monalisa és ovalada, la Kennebec és botoruda, la Red Pontiac arrodonida amb clivelles, la Jaerla és rodona etc.) i no hi ha pràcticament cap patata igual, però sense saber per què, tothom es posa a riure i ho hem de deixar aquí. Penso que ni la NASA ni la Cia ni tan sols l’FBI gosaran comparar mai la lluna amb la patata. La Terra tothom es veu en cor de trepitxar-la, la Lluna, en canvi, és més per somiar.

Si algú té pensat de venir a ballar el ball de fi de mes a la Colònia, penseu que l’hem adelantat a aquest dissabte dia vint-i-ú. Amb ells ens veurem d’aquí a quatre dies, i als altres doncs, fins dimarts que ve.

Aleix.

Colònia, 18 de maig de 2011.

CRÒNICA DEL BARN. 10 de maig de 2011.

Ahir, com tants dimarts darrerament, vaig tenir Club de Lectura. Aquest cop hi va venir l’autor del llibre (L’home del sac) en Màrius Serra i m’ho vaig passar de mort, com un nen petit al que li fan festes i ell no ha de fer res més que riure i ser feliç. En Màrius Serra és un geni de la llengua (en el sentit de la paraula parlada i escrita), és mestre en l’enigmística, que és l’art de comparar i endevinar enigmes representats per gràfics o figures, endevinalles, mots encreuats, jeroglífics, cal·ligrames, palíndroms, acròstics etc., i d’entre tots aquests noms, sobint enrevessats, em subjuguen concretaments els palíndroms, aquella tècnica ensizadora de buscar paraules i frases que es puguin llegir tant del dret com del revers (Cuc, Tarat, Sara Baras, Català a l’atac....) Màrius Serra, a més, domina el difícil (i meravellós) art de la conversa i ens va tenir a tots en aquell estat mig catatònic, mig admirats (ulls com taronges, boca oberta, llengua mig penjant, silenci religiós) durant les quasi dues hores que va durar. I després vaig venir al Barn.

I després vaig venir al Barn. Durant cinc minuts em vaig sentir important i el que encara és millor, em vaig sentir estimat. Les amigues, i tu entre elles, em somrèieu, em desitjàveu bona nit, em donàveu la benvinguda, i en aquella sensació d’estar flotant em vaig posar a ballar. No recordo quin va ser el primer, però sé que va ser el més bonic. Després en vam ballar una sèrie del repertori i aviat em vaig posar a aprendre’n un que ja hauria de saber, el Lost. Cap problema, el vaig pillar ben aviat. Altre cop a ballar i una altra lliçó, ara l’Hallelujah. Em sap greu però no m’ha agradat mai i decideixo reservar espai al meu cervell pels que m’agraden més que aquest. Veig que no sóc l’únic a qui no l’hi agrada i fem tertúlia mentre dura aquesta classe. Esperem amb temor que arribi l’hora en que els fanàtics religiosos aixequin els braços quan la música diu Hallelujah! però encara ningú no gosa llençar-se. Ja arribarà, n`estic segur. I ara, més o menys, és quan a la pantalla gegant hi comença el partit del Real Madrid contra el Getafe. Aquest partit, encara que no us en feu el càrrec, és molt important ja que si el Madrid tingués el detall de perdre o empatar, el Barça es proclamaria campió de lliga. I és per això que estem atents a la pantalla.

Comença el partit del Madrid contra el Getafe. Ballem però els ulls sempre miren la pantalla que està al damunt de la tarima. En la pel·lícula de l’Exorcista, la nena protagonista gira el cap com si fos una baldufa mentre manté el cos ben quiet. Ahir ho fèiem al revés, manteníem el cap quiet i era el cos el que voltava. Tot i així, hi va haver dos moments en que vam oblidar el futbol per centrar-nos en cos i ànima en el ball. El primer va ser quan l'Anna Campmajor ens va posar el Cheek to Cheek (també conegut com Waka waka), que prèviament va repassar pels que encara no el sabíen. El segon quan vam ballar (previ repàs pels menys aplicats com ara jo) el Rocabilli Rebel, tan bonic i ensizador malgrat aquell final tan fulero.

Vam ballar el Rocabilli Rebel. Dues hores no són gaire, però les vaig ballar quasi totes i al final notava la fatiga (que no només pesen els quilos, també els anys fan la punyeta). Ja havíem ballat el What about now, el Clickety Clac, l’ It Happens naturalment, i algun altre que ara no recordo. No volíem marxar sense ballar el Little Redneck. El temps passava i havíem de marxar, quan de sobte sona la música i ens hi posem. Va ser bonic; quan hi penso m’emociono. No em diràs que aquells ponts no són molt bén trobats? I la volta militar?

I la volta militar? Pràcticament ja estàvem sols a la pista. Avui hi havia hagut molta gent i alguna vegada m’ha sigut difícil trobar lloc en alguna fila. Jo no en sé de posar-me arrambat al davant d’algú, m’hi sento violent i prefereixo acular-me en algun recó encara que a vegades m’entrebanqui amb una taula. En fi, que ja quasi tothom havia marxat, o el que és el mateix, havia marxat molta gent, i tan sols quedàvem nosaltres, les amigues de Corbera i un grupet que estaven mirant el partit del Madrid contra el Getafe, que per cert, ja anaven dos a zero contra el Barça.

Anaven dos a zero contra el Barça. Ara deixeu-me que us doni la versió de l’altre, dels que moltes vegades no veiem però també hi són. Aquest País nostre, malgrat que és tan petit i que des del campanar veus el campanar veí, és molt gran en diversitat, és molt ric en matizos, en versions diferents de la nostra, en altres maneres de somiar. Deixeu-m’ho intentar.

Cony, si que hi ha gent! Però aquests no són del Madrid, deuen ser del Getafe perquè quan el Ronaldo ha marcat només una se n’ha alegrat. I a més estan ballant! No te jode! Com es pot veure bé el partit si no paren de donar voltes! S’ha de reconéixer que ballen bé. T’hi has fixat que tots els balls són diferents. Vaja lio! Però em sembla que no se’ls saben tots, el que fan és fixar-se en la professora i fer el mateix que ella fa. Segur que és això, perquè és impossible saber tots els balls. Quina tabarra, tu! Ves si no podríen posar la veu del locutor. Ei, això sí que no! Que tot té un límit. Una cosa és que ballin músiques que només coneixen ells, i una altra és que toquin el Waka el Waka. Segur que ho fan per tocar-nos allò que no sona. Toma! un altre gol: waka-waka!!! Que no rieu ara? Uf! ja se’n van. Gràcies a Déu. Ja veuen que aquest partit no el guanyaran. Toma, toma i toma! Un altre. Ara haurien de ballar el waka-waka. Ei, no marxeu, no! Vaja uns! Quan anàvem un a zero encara ballaven, quan hem fet el segon ja han marxat quasi tots, i ara que em fet el tercer ens hem quedat tot sols. I un altre! Quatre a zero! Ala Madrid! Haurien d’inventar-se un ball amb el nostre himne, encara que només el balléssim nosaltres sols. Joder, és que és la òstia! Si no queda ningú. Què et sembla si marxem.

Ja torno a ser aquí. No volíem marxar sense ballar el Little Redneck i finalment el vam ballar. Em vaig posar la jaqueta per marxar. El Madrid havia marcat el segon gol i el partit havia perdut tot l’alicient, per mi. Encara vam ballar el Two by two en contradança i ja n’hi havia prou, era tard, estava cansat i a sobre el Madrid acabava de marcar el tercer gol. Bona nit amigues, bona nit Belèn, bona nit Greg. I fins la setmana que ve.

Per si algú no va mirar enlaire, hi havia una lluna com un grill de mandarina. Diu que quan s’acabi aquesta nit hi haurà tres estels en sintonia, tres estels ben abraçats al damunt del nostre cel. Em sab greu, aquests senyals del Cel mai han dut bones notícies. Tant de bo m’equivoqui.

Reb una abraçada.

Aleix.

UN DISSABTE AL BARN. 7 de maig de 2011.

Estàvem sopant a La Bodegueta, de Sant Boi (de fet ja havíem acabat i estàvem en la sobretaula, aquell moment en que la xerrera omple el pas del temps) quan de sobte la Dolors es pica el front amb la mà plana i diu “Òndia, si avui havíem d’anar al Barn!”. Jo no ho sabia que l’Anna Campmajor avui era l’encarregada de posar música al ball del Barn. Dimarts passat no hi vaig anar i ningú me n’havia dit res. Ja passaven de les onze de la nit però no era massa tard “Comencen a les onze”. I dit i fet, poseïts d’una nova energia vam sortir esperitats del bar de tapes i vam encarar el cotxe en direcció a Rubí. Plovia, per fi plovia, però no hi havia temps d’anar a casa a buscar el paraigües. Els cotxes alçaven núvols d’aigua de l’asfalt i el neteja-parabrises jugava a tenis frenèticament. La nit és jove i en aquells moments semblava que havíem menjat un plat d’eufòria.

Vam aparcar davant mateix del Barn. Vam córrer amb al cap mirant a terra com si així ens mulléssim menys, i en un tres i no res vam entrar dins del paissatge de la nostra felicitat. Hi havia gent dreta i asseguda a les taules, però poca gent ballant. Vam localitzar les nostres amigues i ens vam instalar a la seva taula. “Bona nit, ja plou? Fa molt que sou aquí?” i quatre frases més. Ens fam afegir al ball i ja va ser un no parar.

En vam ballar molts balls (Gotta Keep Praying, Rosegarden, Tush Push..) i n’hauria ballat encara més. L’Anna ens va dir que podíem solicitar tres desitjos, però tant aviat com ho va dir em vaig quedar en blanc “Com se diu aquell que.....” i no hi havia manera. Tant sols em va venir a la glopada el nom del Waka Waka “Anna, podràs posar el Cheek to Cheek? Por fa!” I el va posar. El ball perfecte.

Vaig ballar el Rocabilli Rebel entremig de les amigues. Quan anava del dret em guiava la del davant, i quan girava m’il·luminava la del darrera. Tot i així de tant en tant m’entrebancava amb algun pas imprevist i havia de rectificar amb la mateixa impressió que quan entro a casa i m’adono que està fregat. Que bonic que és aquest ball quan ja s’acaba, quines ganes que t’agafen de tornar-lo a començar.

Jo quan escric ho faig per la meva satisfacció i també amb l’esperança inconfessable que algú altre em llegeixi. La majoria de dies em quedo amb el dubte raonable, però de tant en tant descubreixo un símptome d’esperança, una flor impensada al mig del prat. Ahir quan circulàvem per la pluja, l’amic em va dir que quan l’Anna va ensenyar el Little Redneck, ell no s’hi va posar, però després, al llegir la meva crònica havia mirat l’enllaç que mencionava i va veure com es ballava i el va aprendre. Vaig pensar, mira, si més no aquí hi ha algú que m’ha llegit.

I quan per fi va sonar el Little Redneck, aquesta música ballada amb passos de Chiquito de la Calzada, em vaig quedar com un beneit. L’Anna prou que em guiava però jo no aconseguia identificar de quin ball es tractava i seguia amb passos maldestres les seves indicacions. De sobte m’adono que ja el sé i el ballo sense errors. Tant sols mig ball va durar aquesta inconfessable felicitat.

En un moment de la nit va sonar el Cotton Eye Joe, aquell ball que es balla amb parella, en un cercle, que comença Stom patada txa txa txà i que inevitablement, sempre es munta un pollo a l’hora de canviar de parella. D’entrada és inexplicable. Com pot ser que, com en una loteria, sempre algú es trobi sense parella i hagi de plegar? Jo hi he pensat moltes vegades, és un d’aquells enigmes mitològics-patològics que potser no tenen solució. Ahir, quan ja m’havien expulsat perquè la meva parella s’havia extraviat en el camí d’arribada, assegut a la tarima de l’escenari hi pensava i em va semblar entreveure una mica de llum al fons d’aquest túnel de misteri. I si tot plegat fos culpa del fracàs escolar? I si resulta que només saben comptar fins a tres? Podria ser això. El canvi de parella requereix comptar fins a quatre, i al quart lloc t’hi ha d’esperar el teu efímer princep (o princesa) blau. Doncs no hi ha manera, en algun moment de l’intercanvi veus amb ulls com taronges com al teu davant s’ha format un garbuix de princeses i gripaus, i tu amb l’espelma a la mà. Algun dia hauran de fer una teòrica abans d’encetar el ball, una pissarra amb números de l’u al quatre i tots a l’hora, com a la classe de P-3, repetir a cor “Ú, dos, tres, quaaaaatre!” I tot serà una seda.

Quan havíem decidit d’anar a ballar ens vam marcar un temps: si hi havia molta gent marxaríem a les dotze, i si no, a la una. A quarts de dues vam admetre a contracor que era l’hora de marxar. Ens hi hauríem quedat més, naturalment, però l’indemà teníem feina electoral. No penseu malament, no ens presentem pas en cap llista salvadora, que els nostres no es presenten a la Colònia, però hi havia un míting a l’Ateneu i nosaltres intentem ser educats.

Ens vam acomiadar emulant la Ventafocs. Quan la porta es va tancar a la nostra esquena vaig tenir la sensació d’haver passat una frontera. Al darrera hi deixava al país de les amigues, la música, el ball i un caliu de simpatia. Al davant hi havia una realitat de pluja, de carrers entorrentats i uns fanals de claror freda. Els nens petits ben bé que ho saben que les estones boniques són efímeres i que cada dia hi ha un moment en que cal anar a dormir.

Colònia Güell, 8 de maig de 2011.